[title]
Si algú pensava que el curiós fenomen de l'springsteenmania a Barcelona s'hauria mitigat amb el temps, anava ben errat. El Boss ha tornat, set anys més tard de la seva última visita –Camp Nou, The River Tour– i ho ha fet amb tota la fanfàrria. Aquests dies no s'ha parlat de res més. Primer, perquè l'exposició de les fotos del Francesc Fàbregas del primer concert de Bruce Springsteen a Barcelona –'Bruce Springsteen Barcelona 1981'– ens recordava com es va iniciar, fa 42 anys, l'idil·li del noi de Nova Jersey amb la capital catalana. Després, perquè s'hi ha presentat amb els Obama i els Spielberg i, és clar, als barcelonins ens queia la bava: que si han anat a sopar a l'Amar de Rafa Zafra –per cert, el tindrem al Time to Eat Fest els dies 20 i 21 de maig, no us ho perdeu–, que si després visitaven el Moco i dinaven a la Terrassa Martínez, etcètera.
Però tot això eren els prolegòmens, una mica com quan sona l'himne de la Champions abans del partit. L'important –la raó per la qual hi havia gent organitzant la cua de l'Estadi Olímpic des de dilluns– era quan comencessin a sonar els primers acords de la gira europea de Bruce Springsteen a Europa (un altre regal a la ciutat, "the best, always", com deia als micròfons des de l'hotel La Florida). Perquè un concert de Bruce Springsteen & the E Street Band és un xut de dopamina. Amb 73 anys, l'autor de 'Born to run' ho segueix fiant tot a una barreja d'èpica i romanticisme que esquiva molt sàviament el cinisme imperant. Un concert d'Springsteen és sempre una glopada d'aire fresc, com ho va ser al Palau d'Esports aquell 21 d'abril de 1981, just després del 23 F.
Un repertori ple de hits
I no ha fallat. La banda ha arrencat amb el clàssic 'No surrender', i aviat han sonat aquells arpegis de 'Prove it all night', la primera cançó seva que es va sentir en directe a la ciutat. Davant de 60.000 persones i uns quants VIPs, la E Street Band ha desplegat un repertori ple de hits d'alguns dels seus àlbums més estimats –'Born to run' (1975), 'Darkness on the edge of town' (1978) i 'Born in the U.S.A.' (1984)– i amb alguna presència dels seus discos més actuals, ben col·locada al repertori, perfectament consistent amb el conjunt.
Ha estat un xou de quasi tres hores, sempre vibrant, en què Springsteen ha tornat a fer gala del seu poder de seducció, ja sigui amb els solos de Telecaster, l'harmònica o parlant català. De fet, ha subtitulat algunes cançons en la llengua de Pompeu Fabra. El setlist ha estat generós, amb detalls com 'Pay me my money down' de 'We Shall Overcome: The Seeger Sessions', a l'estil New Orleans, i moments àlgids amb 'Backstreets', 'Because the night', 'Badlands' i 'Thunder road'. Diuen els que no van anar al concert que des de Gràcia es distingien amb nitidesa.
La potència de tot plegat es devia a la banda de 17 músics, amb clàssics com Steven van Zandt i Nils Lofgren, i també amb noves cares, com la de Jake Clemons, substitut i nebot de l'enyorat Clarence Clemons, que va ser saxofonista de Springsteen de 1972 fins a la seva mort, el 2011. Entre les sorpreses al repertori, ha caigut el 'Born in the U.S.A.', inèdit en concerts anteriors, i 'Human touch', hit d'un dels seus discos menors. Quedava, però, enllaçar el 'Born to run' amb un 'Glory days' que ha fet tocar el cel als milers d'assistents (moment en què Michelle Obama i Kate Capshaw han pujat a fer cors amb Patti Scialfa), però al Boss encara li quedaven bales a la recambra. El 'Dancing in the dark' seguit del 'Tenth avenue freeze-out' podria haver estat un 'grand finale' ple d'emoció, però Springsteen s'ha volgut acomiadar sol amb la guitarra acústica, dedicant 'I see you in my dreams' a un públic que ha ballat, ha cantat i ha vist correspost el seu amor incondicional. Diumenge més.
NO T'HO PERDIS: Els millors concerts de 2023 a Barcelona
Llegeix el número d'abril de Time Out Barcelona amb entrevistes, reportatges i les millors recomanacions d'oci i cultura de la ciutat