[title]
Tornar als anys 70
Diumenge, 4 de febrer. És el matí següent dels Goya. Trasbalsat (és ironia) per totes les consignes polítiques i les irades protestes socials que es van escoltar a la gran gala del cinema espanyol, em vaig plantar, lleganyós, al rodatge del telefilm ‘Cançó per a tu’, a la Facultat d’Econòmiques de la Zona Universitària de Barcelona. Hi havia estat convocat, a través de Facebook, per fer de figurant, i, com sempre dic, si tu vols saber com funciona el món de l’espectacle, mulla’t, participa-hi, intervé en algun dels seus productes. I, després, ja pots xerrar amb fonaments. Dit i fet: vaig recuperar els meus pantalons de pana de color mostassa i una armilla ‘vintage’ amb olor de producte contra les arnes, i, amb la meva barba desendreçada de Xirinacs habitual, em vaig posar sota les ordres del director Oriol Ferrer. Aquella jornada tocava reproduir un recital d’una cantautora (interpretada per Candela Serrat), a més d’una escena d’estudiants i 'profes' en una aula, i una altra seqüència d’una assemblea que culminava amb el personatge de Nao Albet escrivint a la pissarra les paraules Amnistia i Llibertat. Els fets passen dies abans i dies després de la mort del dictador, l’any 1975.
Labordeta, un cop i un altre
Semblava mentida: es respirava més política en aquesta ficció televisiva basada en fets i persones reals que, el dia abans, als Goya. Les parets estaven arrebossades amb cartells contra l’oligarquia, a favor del socialisme o en defensa dels obrers. Esperant que nosaltres acabéssim de fer quatre crits, aixequéssim mil vegades els punys fins que quedessin bé en pantalla i cantéssim una estrofa del ‘Canto a la libertad’ del Labordeta unes 500 vegades (“Habrá un día en que todos, al levantar la vista, veremos una tierra que ponga libertad”), jo veia com Paula Malia, una altra de les protagonistes, es passejava i s’estudiava el guió. Sempre tinc ganes de dir-li que estava sensacional a la sèrie ‘Cites’, però mai no ho faig: assignatura pendent.
Sabeu què hi feu aquí, oi?
Després de saludar el mític tècnic de so brasiler Lício Marcos de Oliveira, d’intercanviar experiències professionals amb el Xavi Clapés, membre d’un grup de teatre infantil (la companyia Per Tu), i de menjar-me tres plàtans (estaven boníssims!), vaig parar l’orella a les explicacions del realitzador i del productor, preocupats per si algun figurant, sobretot els més joves, no sabia exactament què estàvem escenificant tots plegats. Abduït per l’esperit de l’època, un servidor, que no fuma, aquell dia es va oferir a fumar. Per la causa. Pel compromís. La missió de l’escamot revolucionari: entre diversos companys i companyes, havíem d’omplir l’aula amb la boira espessa de les nostres cigarretes, mentre l’actor Félix Herzog ens animava a derrotar l’opressor.
Una tele seriosa, una tele trapella
A dos quarts de vuit, sota una pluja impressionant, vaig abandonar la universitat amb la joia i la satisfacció de saber que, malgrat els temps que corren, la nostra tele no només produeix ficció amb contingut, sinó que també empara 'frikandons' com el Juanjo Sáez, que, dues hores més tard, estrenava la sèrie animada ‘Heavies tendres’ al Canal 33.