[title]
Carlos Cuevas i Albert Salazar són Toby Darling i Eric Glass, una parella de joves gais a la Nova York de la segona dècada del segle XXI. Són els protagonistes de 'L'herència', una obra monumental de Matthew López que arriba per primer cop a l'Estat espanyol al Teatre Lliure. La dirigeix Josep Maria Mestres i ens servirà per a moltes coses. D'entrada, per veure l'estrena de Cuevas al Lliure. I per seguir una història política i social, però també molt teatral, que és un autèntic 'tour de force' de sis hores de teatre de primer nivell.
Al principi de 'L'herència', el personatge de Morgan diu que això serà una obra sobre l'amistat, l'amor i la pèrdua. És així?
Albert Salazar: Sí, en part, sí. Parla d'això i de moltes més coses. Perquè en sis hores... És un bon resum: amistat, amor i pèrdua. I afegiria: el que signifiquem els uns pels altres i com les decisions que prenem en el present sobre els altres tenen un efecte en el futur.
Carlos Cuevas: És una obra que també entén l'amor com un acte de relleu i que pretén no oblidar d'on venim, qui ens ha permès arribar fins aquí. Ens planteja: d'acord, nosaltres tenim tots aquests privilegis, però d'on venen aquests privilegis? Qui ha lluitat perquè nosaltres els tinguem? Qui ha perdut la vida perquè els tinguem? I què els hi devem a aquesta gent. És una obra que, d'alguna manera, traça un fil cap enrere, cap a generacions anteriors.
De quina herència parla?
C.C.: El Toby i l'Eric són dues persones d'esquerres. L'un és dramaturg, l'altre viu en un pis heretat de la seva àvia, però treballa fent campanyes polítiques per a Hillary Clinton. Del Toby no s'explora tant el seu vessant polític com sí l'emocional. Crec que és una obra molt política perquè ens diu: no tornem a repetir el que han fet els altres, els que ens han precedit. Hi ha un debat boníssim a la segona part sobre què ha fet la dreta i què ha fet l'esquerra pels drets i les llibertats. És, sí, una obra molt política que ens diu: no repetim Ronald Reagan... Hi ha l'escena de les eleccions on guanya Donald Trump per primera vegada. I la reacció de tots els personatges és devastadora, perquè veuen d'on venim.
Diuen que és la millor obra nord-americana del segle XXI. Per què és important?
A.S.: S'acabarà convertint en un clàssic perquè es refereix a una època molt concreta, al moment de les eleccions que ha explicat el Carlos. És un retrat molt fidel d'una generació molt concreta i parla de temes molt universals que d'aquí a 200 anys encara estaran sobre la taula.
És un retrat molt fidel d'una generació molt concreta i parla de temes universals
Tampoc no hi ha gaires obres que parlin de la vostra generació amb tanta profunditat...
C.C.: Aquesta funció, i és important no amagar-se, exposa el momentum del col·lectiu LGTBI i no si n'hi ha tantes que ho facin amb tant protagonisme. L'obra és protagonitzada per desenes de personatges gais. És una obra molt valenta. I també pretén normalitzar i visibilitzar el col·lectiu LGBTI.
A.S.: També és una obra que parla del col·lectiu amb molta llum i molta esperança. Potser estem acostumats a veure obres que parlen del col·lectiu amb unes foscors, traumes. I aquesta obra ho fa d'una altra manera.
Qui són el Toby i l'Eric, els personatges que feu?
A.S.: L'Eric és un personatge molt idealista, molt generós, amb molta llum, carregat de positivisme. Ve d'un lloc privilegiat, però durant l'obra s'haurà d'enfrontar a uns canvis que el portaran a qüestionar-se quin lloc té al món i quina responsabilitat té amb els altres homes del col·lectiu.
C.C.: Crec que Matthew López dissenya dos personatges que són molt mirall i molt antagònics entre ells i que, a partir d'ells i de la seva ruptura, explica dues maneres d'enfrontar-se al món i als conflictes. Per tant, si l'Eric és un personatge generós, lluminós i empàtic, el Toby és narcisista i bastant més egòlatra. El Toby té una herència absolutament brutal pel que fa a càrregues familiars, de traumes emocionals, i com que no és capaç de resoldre els problemes que té, acaba com acaba. L'Eric és un paio capaç de resoldre els seus problemes i el Toby no és capaç de mirar enrere. L'Eric és un paio que, a través del personatge del Walter, pot veure l'herència del col·lectiu i els homes que van morir per això. I en Toby no pot mirar enrere i, per tant, no és capaç de tirar endavant. La metàfora que fa Matthew López amb aquests dos personatges és: si sabem d'on venim, podrem avançar; si no, morirem pel camí.
'L'herència' té un mirall explícit, la novel·la 'Howards End', d'E.M. Forster. Com funciona, el mirall?
C.C.: És un mirall d'estructura. La trama és un calc de 'Howards End', canviant l'època i els personatges. Per posar un exemple molt concret: al final de la pel·lícula o de la novel·la, uns personatges boicotegen una boda i això passa aquí també. La persona que boicoteja el casament és una prostituta amant de qui es casa i a 'L'herència' passa el mateix. La diferència és que a la novel·la, hi ha les germanes Schlegel i aquí parlem d'una parella.
La forma teatral és important, aquí, perquè hi ha un continu entrar i sortir del teatre. Comença amb un grup de joves que volen fer una obra, i l'obra finalment es desplega davant dels nostres ulls. Us ha costat assajar això?
A.S.: He hagut de tenir molt clar el codi i el joc teatral. Amb Josep Maria Mestres, n'hem parlat molt. Al principi, som uns joves que estem fent uns personatges. I, a poc a poc, ens anem fonent.
C.C.: El joc demana teatralitat i no costumisme, en aquest sentit. No és una proposta costumista. Demana d'un exercici teatral que busca trencar la quarta paret. Ara som uns personatges i ara en som uns altres. Comencem molt amb el dins i fora i acabem totalment a dins.
Com us heu preparat per fer sis hores de funció?
A.S.: Dormint vuit hores, menjant molt bé. Sabem que el repte és molt gran i li dediquem l'esforç que requereix. Personalment, m'estic cuidant moltíssim. Intento anar al gimnàs cada dia, menjar bé, dormir bé, perquè sé que mentalment requereix un esforç i una concentració que no és la que necessita una obra normal.
C.C.: El mateix. Necessites una preparació extra. Vinc de fer 'Jauría', que tenia un text de 70 pàgines i vaig posar-me a estudiar un mes i mig abans. Aquí, que són 280 pàgines, al juliol l'Albert i jo ja estàvem estudiant per arribar als assajos d'aquest gener. Ha estat una preparació extraordinària, però és el que ens excitava d'aquesta proposta. No és una cosa més, per l'abast, per tot el que parla, per la dimensió dels personatges... Els personatges tenen un arc que no tenen els d'una obra que dura una hora i escaig.
Quan rebo un personatge, mai no em pregunto si parla de mi o si s'assembla a mi, sinó què hi puc aportar
Debuteu al Lliure, oi?
A.S.: Jo vaig fer 'A.K.A.' [producció de la Sala Flyhard] a l'Espai Lliure. Però sí, debuto a la Puigserver.
C.C.: Fa molta il·lusió... Jo em plantejo: per què trio els projectes? Més enllà del que m'aporten com a actor, vull saber què estem explicant al món. Sempre penso que això no va de mi, sinó què aporta aquesta obra al món. Quan rebo un personatge, mai no em pregunto si parla de mi o si s'assembla a mi, sinó què hi puc aportar. I aquesta obra aportarà: les lluites pels drets i les llibertats del col·lectiu LGTBI, en un teatre públic, a Barcelona, en una obra de sis hores. I això és el món que jo vull. Un món on no hi hagi homofòbia, ni violència cap al món LGBTI. No va de la meva barraqueta. També estem aprenent moltíssim. Però la cosa és: què sumem a la nostra societat? I aquesta obra suma.