[title]
Han passat deu anys des de que va irrompre amb 10.000 Km., una pel·lícula independent de pressupost petit però d'enorme abast emocional. I en aquesta dècada s'ha convertit en un magnífic retratista de la quotidianitat, amb altres films com Terra ferma (2017) o Els dies que vindran (2019). Però Carlos Marques-Marcet (Barcelona, 1983) és, per damunt de tot, un experimentador: en les formes cinematogràfiques, també en les investigacions prèvies o en les maneres de construir, des del guió o quan juga amb els seus actors.
Amb el seu quart llargmetratge, Polvo serán, destrossa qualsevol expectativa parlant de temes com la mort i l'eutanàsia des del respecte, el sentit de l'humor i la dansa contemporània. Perquè la trama està farcida de cançons (hi escoltareu Maria Callas o Antonio Molina), de la música de Maria Arnal i de les coreografies parides per La Veronal. “La gent a qui no li agrada el musical diu que la pel·lícula no ho és, però la gent a qui sí li agrada diu que sí que és un musical”, apunta entre riallades. En la nostra llarga xerrada, el director català sorprén al periodista amb un coneixement brutal del cinema musical clàssic. Es declara fanàtic de Charles Walters (“està a la mateixa altura que Stanley Donen, que Gene Kelly o que Vincente Minnelli, però no sé per quina raó ha quedat una mica més oblidat”) i de Mark Sandrich (“si no s'hagués mort tan jove el consideraríem al mateix nivell que Lubitsch”), director dels millors films de Fred Astaire i Ginger Rogers. Reivindica El cantor de jazz (1927) i també la figura de John Murray Anderson: “És qui s'ho va inventar tot en el musical tal i com l'entenem a Broadway i al cinema, i va dirigir una obra mestra absoluta, El rey del jazz (1930)”, ens ilustra quan li preguntem pel número musical que ha rodat inspirat en aquelles coreografies de Busby Berkeley a films com La calle 42: “Anderson va ser el mestre de Berkeley”.
Aquest fanatisme pels musicals dels anys 30 és un cop amagat d'un Marques-Marcet que, amb Polvo serán, explica la peripècia d'una parella, formada per Ángela Molina i Alfredo Castro. El personatge d'ella pateix una malaltia terminal, i decideix no esperar a l'agonia i avançar-se a la mort. El que ningú s'espera és que el seu marit vulgui acompanyar-la en un viatge sense retorn fins a Suïssa, país que permet aquesta eutanàsia compartida. Però abans, el matrimoni haurà de cumplir un últim pas: comunicar-ho als seus fills.
Què volies explorar amb Polvo serán?
Els límits de què és amor i què és dependència, i com es conjuguen totes dues. La pel·lícula també es qüestiona sobre la condicionalitat de l'amor: tot amor és incondicional? Què és més important, l'amor cap als fills, l'amor cap a la teva parella... I, a la vegada, és una reflexió sobre com podem mirar aquesta cosa tan rara i absurda que és la mort d'un mateix, que no és la mort d'un altre. Perquè la mort d'un altre significa un dol, quelcom que nosaltres podem gestionar d'alguna manera, i que n'hem de parlar... Però crec que pensar en la mort d'un mateix no és trist, jo crec que per això ens ha quedat una pel·lícula molt vitalista i molt còmica en aquest sentit, perquè la mort d'un mateix és una cosa molt estranya, molt rara d'imaginar i de posar en escena. I quan veus molts documentals sobre la mort assistida, hi ha molts moments molt còmics: quin dia ho fem? Aquest divendres o... no, millor el dimarts, ai no, que tinc una estrena al cine, fem-ho dimecres (riu). I volem explorar aquesta estranyesa, aquesta absurditat, i aquí és on la pel·lícula es torna un musical. Intenten parlar d'aquelles coses on les paraules no hi arriben: amb ritmes, amb cossos, amb emoció, allò que s'escapa de la lògica, que no podem copsar.
Crec que la pel·lícula neix d'un cas real.
D'alguna manera, Polvo serán neix amb Els dies que vindran, que era la cara B que havíem fet amb la Maria Rodríguez Soto i el David Verdaguer. Havíem estat explorant l'inici de la vida, a partir de l'embaràs que ells estaven vivint. I anàvem treballant amb ells, amb improvisacions, explorant el que els anava passant (en realitat) tot i que els seus personatges fossin ficticis. De fet, curiosament, el títol original de Els dies que vindran era La gent es mor. I aquest va ser el títol durant molt de temps que vam pensar que potser, per estrenar una pel·lícula sobre això, no era el millor títol (riu).
“És absurd no parlar de la mort i mirar cap a una altra banda”
I passes de Els dies que vindran a Els dies que no vindran...
(riu) Els dies que no vindran m'agrada bastant. Al final eren dues cares de la mateixa moneda. Tenia aquest run-run al cap i llavors uns amics meus més grans, ella és actriu i ell no, em van explicar que formaven part d'una associació de mort assistida a Suïssa. La idea era que, quan un dels dos es posés malalt, tots dos hi volien anar junts. Quan m'ho van dir, em va explotat el cap, precisament perquè sabia que no era cap broma. I llavors els vaig convocar, vull fer una pel·lícula amb vosaltres, tal i com venim de fer Els dies que vindran, del què esteu vivint i del què voleu fer. Llavors, amb la seva filla, vam estar un mes fent un taller de creació, i era allà una mica on posàvem en escena, creant aquests personatges, posant el cos, llegint molt... Després, per moltes raons, vam acabar convertint el projecte en el què ha acabat sent Polvo serán.
Culturalment, hi ha molts vincles entre la mort i la música...
Quan et poses a investigar, hi ha una forta relació d'Occident amb les danses macabres. Tot et porta una miqueta cap allà. No és casualitat, crec que la música neix gairebé com una resposta a això. Volíem ser completament honestos sobre com tractar la mort. No es tractava de posar música per alleugerir, sinó, precisament, per donar-li l'entitat que necessita, no? Era per prendre-s'ho encara més seriosament, però amb humor!
Deu ser una de les millors formes de confrontar una cosa inevitable, de la qual fugim tota l'estona. No en parlem, de la mort.
Em fa gràcia perquè vivim com si això no hagués de passar. Crec que, d'alguna manera, el capitalisme actual ha construït un tabú al voltant d'això. El del sexe es va desmuntar, però sempre necessitem un tabú, i el de la mort és molt clar: és el que posa en relleu l'absurditat de l'acumulació, i del créixer, créixer, créixer... Hi ha un moment de la pel·lícula on la protagonista diu que la vida no ha de servir per aprendre res, s'ha de viure i punt. Òbviamente no estic al cent per cent d'acord amb el què diu, però sí que hi ha alguna cosa real en això. Fins i tot el coneixement, l'aprendre, s'ha convertit en un bé acumulatiu. Però és que al final... et mors! El repte de la vida no hauria de ser, potser, l'estar aquí i ara? Hi ha una pel·lícula de John Ford, El fugitivo, que em va impactar molt de petit: hi ha un moment que han d'afusellar el personatge de Henry Fonda, i durant l'última nit el guàrdia li ofereix prendre's un tequila junts, i ell contesta: No, I want to live my death. Vull viure la meva mort. Uau!
Una de les intencions de la pel·lícula és convidar a parlar de la mort?
Sí, perquè en el moment que has començat aquesta conversa, es generen coses al nostre voltant. Es genera el comú, es generen els afectes, que al final és el que ens atrapa a la vida. Com es diu a la pel·lícula: “esperem una mica, vull estar una estona més amb tu, una miqueta més”. Jo penso que aquí, en aquest sentit, que si poguéssim plantejar-ho sense por, s'evitarien moltes tragèdies. Crec que per això hem fet una pel·lícula molt vitalista, estranyament vitalista (riu). Perquè crec que és absurd mirar cap a una altra banda, i que ens ajudarà a ser a viure amb molta més intensitat i poder riure'ns una mica, també.
Per tant, has fet una pel·lícula provocadora: per un costat en el sentit de provocar coses, de provocar conversa. Però també perquè és molt insòlita, no se m'acudeixen pel·lícules similars.
La veritat és que sí, que quan pensàvem en quins referents tens per fer aquesta pel·lícula... (fa una pausa i encongeix les espatlles amb un somriure) No ho sé, els referents són tan allunyats respecte el què és la pel·lícula... de sobte parlàvem d'Intervista, de Federico Fellini, que penses que què hi té a veure... però sí que hi ha coses. No ho sé, potser els melodrames de Douglas Sirk o el cine de Vincente Minnelli. I a la pel·lícula també hi és la influència dels inicis del musical, molt directament entre 1927 i 1935. Ells navegaven en uns terrenys desconeguts, no s'havien fet musicals abans. I nosaltres igual, no s'ha fet res així, i menys aquí. Com sortirà? No ho sé, però si no ho fem...
La mort d'un mateix és una cosa molt estranya d'imaginar i de posar escena
A tu et motiva el risc.
M'agraden molt les pel·lícules que naveguen sobre una corda molt fina. Potser no funcionen,
poden fracassar en qualsevol moment, però m'agraden. Hi ha gent que fa pel·lícules que van sobre segur, fins i tot persones que fan un cinema, entre cometes, molt radical. Et poses a analitzar la proposta i veus que de cap manera allò fracassarà, perquè no s'arrisquen. En canvi hi ha directors i directores que caminen sobre aquesta corda fluixa, i els admiro molt.
Tu ho feies amb Els dies que vindran, que anava agafant forma durant el mateix rodatge. I ho tornes a fer ara.
Sí, el risc m'agrada perquè t'obliga a buscar solucions diferents de les que estàs acostumat. D'altra banda, també et dic que m'encanta fantasiejar amb la idea de ser Yasujirō Ozu i fer trenta vegades la mateixa pel·lícula, i fer-la cada cop millor, fins arribar a la perfecció absoluta. Però després el meu impuls és un altre. En tot cas, entre Els dies... i Polvo serán hi ha dos tipus de risc diferent. Els dies que vindran tenia més a veure amb cap a on ens portaria allò, no sabíem què passaria, però hi havia una confiança en què al final alguna cosa sortiria. També és veritat que teníem molt més marge per rodar-la, al final vam filmar durant seixanta dies. Hi havia el marge de les pel·lícules construïdes amb una narrativitat més suau, més lliure. I és molt més fàcil caure de peu. Fent la conya, les pel·lícules de l'Albert Serra cauran sempre de peu: les seves són propostes molt arriscades, però és difícil que surtin malament, perquè roda tant de material que, amb el bon gust que té, pot muntar el que vulgui, i és molt difícil trobar alguna cosa que no estigui bé. Per mi no tenen risc. En canvi hi ha d'altres pel·lícules que dius... ostres, d'aquesta corda fluixa és molt fàcil caure: en el ridícul, o en el clixé, o en el sentimentalisme. I com naveguen aquesta fina línia és el que a mi em fascina. Veus directors i directores com Fassbinder, o Douglas Sirk, o Sean Baker. Van sense xarxa i en qualsevol moment poden caure. Si aquell dia de rodatge l'has cagat, ja està, la pel·lícula ja no funcionarà.
Com ha estat treballar amb Ángela Molina i amb Alfredo Castro?
El bonic de treballar amb l'Ángela és que és tot un misteri. No saps d'on arribarà, no saps per on et sortirà. I és bonic perquè molts cops, no sé si dir-ho però parteix del malentès. Em passava que li donava indicacions i no les entenia, i després de tres preses deia: “ah, ara entenc el què em volies dir” (riu). L'Ángela té com aquesta capacitat d'anar amunt i avall. Com ho ha fet? Perquè no és mètode, no està pensant com fer-ho... Simplement li arriba, està connectada amb alguna cosa diferent. I l'Alfredo... imposa i no imposa, les dues coses (riu). Ell és mestre de mestres. A Xile ha estat director teatral, i ha format molts intèrprets que ara són els professsors de la nova generació d'actors. I és algú molt respectat i temut. I de fet hi ha alguna cosa que li encanta d'anar-se'n a un costat una mica fosc. Jo volia recollir una miqueta aquesta part tendra d'Alfredo Castro que no havia vist mai a cap pel·lícula, perquè després ell és un amor absolut. Una de les persones més boniques que conec. I com a actor, no està mai malament, has de ser molt mal director per tenir un mal moment seu.
El tercer vèrtex del triangle protagonista és la filla petita, a qui interpreta la debutant Mònica Almirall. Tota una magnífica sorpresa!
Des de fa uns anys, tinc una connexió molt forta amb les arts escèniques, m'agrada trobar-hi talent i portar-lo cap al cinema, una mica com van fer a Broadway: i aquí ho fem amb La Veronal, amb la Maria Arnal o amb la Mònica Almirall, que té una companyia teatral de creació, A tres bandes. La vaig veure en una funció i la vaig convocar a un càsting per conèixer-la. No estava segur que fos un paper per a ella, però tenia el pressentiment que en algun moment treballaríem junts. I ho va fer molt bé. Ella és una artista total, m'encantaria fer una pel·lícula amb vint Mòniques fent tots els papers.