[title]
Qui hi hagi estat, encara que sigui només un cop, recordarà Chef Popof de per vida: una portassa de fusta estil de masia, amb la banda superior ovalada, que s'obria a quarts de sis del matí al carrer de n'Aroles, quan les discoteques de la Rambla i la Plaça Reial escopien els clients, embriacs (bé, dit, planer, mamadíssims). Tota la gent que al Karma o al Sidecar havia tingut mala nit–és a dir, que no havia lligat– tenia dues opcions: la raonable, que era fer via cap a casa, a dormir la mona, o la insalubre i temerària: provar sort a Chez Popof, la versió més llardosa d'un subgènere de local de nit infernal de per si: l'after hours.
Anar al Popof tenia la seva prèvia excitant: tu picaves a la porta i t'obria l'encarregat (o propietari, no ho sé), que et mirava amb una mala llet sideral. De fet, acollonia molt saber que per entrar en aquesta Arcadia del mam a deshores havies de passar pel seu escrutini: era un home amb un rictus encallat en la cara d'un buldog emprenyat i el físic estrafet del geperut de Notre Dame. Picaves el timbre, s'obria una porteta, i el paio et repassava de dalt a baix. Sempre semblava que mai podries passar, i sempre acabaves entrant.
La concurrència del Popof era un espectacle de fauna humana, i tota en el seu pitjor moment: una caterva de miserables desesperats per sexe i companyia -sobretot això primer- que se sentien decebuts quan es confrontaven amb els seus similars (i et preguntaves: com és m'ha costat tant entrar si això va ple de desferres?). Un cop dins, el Geperut Caní, amb la mateixa cara rabiüda, et demanava la comanda, que sempre solien ser mitjanes de cervesa o gintònics en got de tub, i si la nit havia sigut especialment moguda, un entrepà de llom amb formatge xicletós i repugnant (te'n penedies d'haver-lo demanat a la primera queixalada). De la mateixa manera, després de la primera cervesa sabies que entrar havia sigut un error.
No recordo gaire bé el local, perquè la penombra era perpètua, gràcies a Déu. Crec que hi havia taules de metall de terrassa de bar, murs blancs amb rajoles estil pati andalús i bancs de fusta. Passava una cosa molt curiosa, al Popof: cada cert temps, la música s'aturava i s'encenien tots els llums un instant. Tota la parròquia es quedava muda; ens miràvem els uns als altres amb cara adusta, com lamentant la nostra indigència moral i mental, i no tornava el murmuri de glaçons i conversa fins que la foscor curativa se'ns tornava a empassar.
Un punt important del Popof era la juke-box de vídeos, aquell invent tant dels anys noranta. Arreplegaves xavalla, i podies punxar videoclips d'Aerosmith, Kylie Minogue o les Spice Girls, per exemple. Tenia un efecte molt curiós: després de diverses hores d'alcoholització, veure la Minogue o la Spice pija vestides de làtex negre en una pantalla gegant a les fosques et feia revifar la libido un moment, per retornar al petit drama humà: t'havies gastat tots els calés en cervesa i whisky de garrafa, i dormiries la mona sol.
El retorn al pis d'estudiants era el camí de la derrota: les llambordes color gos quan fuig llepades pel crepuscle eren el preludi de la ressaca i d'un dia zombificat. Mai en vaig treure res de bo del Popof, ni mai vaig conèixer-hi ningú interessant (només la certesa que com més t'intoxiquis, pitjor serà l'endemà). L'únic benefici va ser portar a casa, amb l'ajuda del meu bon amic i company de pis, en Lluís, un senyal de trànsit caigut, que va presidir el nostre menjador estil 'Els Joves' style durant anys.
A vegades penso que l'he somiat, el maleït Popof. Però no. Per la web circulen un parell de referències llunyanes, i aquesta capsa de llumins de col·leccionista a la venda m'ha permès certificar la seva ubicació exacta (i suposar que fa mil anys va ser un bar de moda).
El Popof ha desaparegut, però el carrer de N'Aroles continua sent un petit bulevard de la misèria a la butxaca de l'armilla de la Rambla.
NO T'HO PERDIS: Els millors bars de Barcelona