[title]
Perfecte per a una nit d'estiu. Així va ser el concert de Chris Isaak al festival Alma (sí, el que es feia als jardins de Pedralbes i que enguany ha hagut canviar d'ubicació). La plaça major del Poble Espanyol, però, és perfecte per aquesta mena de concerts de mitjà format: una temperatura agradable, Chris Isaak (67 anys) amb vestit de lluentons i la dosi justa de nostàlgia. El californià competia amb Harry Styles, que a la mateixa hora congregava més de 50.000 espectadors a la mateixa muntanya de Montjuïc, i es va permetre un parell de bromes, deixant clar que les seves expectatives ja no eren tan altes com quan es va convertir en una estrella a mitjans dels 80, en gran part gràcies a 'Wicked game' i a David Lynch, que va incloure la cançó a la pel·lícula 'Cor salvatge'. Ell en va aplegar 2.900.
"Gràcies per venir a veure música en directe, perquè si no estaria vagant per Barcelona amb aquest vestit", va dir només començar. "I vestit així només pots ser patinador sobre gel o músic de rock". Són bromes que fa a cada concert, però és igual, perquè funcionen i ell ho sap, sap que és un gran 'entertainer', en el sentit clàssic americà. Es va presentar amb la banda de tota la vida, perfectament engreixada i celebrant que aquest concert (la tercera vegada que actuava a la ciutat) era l'últim de la gira europea.
Pel que fa al repertori, a la primera de canvi ja va deixar anar 'Somebody's crying' i 'Don't leave me on my own', dos clàssics que demostraven que no estava disposat a deixar tota l'artilleria pel final. Tampoc va trigar a caminar pel mig del públic i cantar des del mig de la plaça. Fins i tot la fantasmal i enigmàtica 'Wicked game' va aparèixer una mica massa d'hora. Tot i que va sonar meravellosament bé, contrastava amb el to general del concert i quatre minuts es fan curts quan has d'entrar en aquesta mena d'estat de melancolia.
Roy Orbison, Elvis Presley, James Brown
En realitat, el concert va ser divertit, i Isaak va saber reforçar astutament el repertori amb clàssics dels seus referents Roy Orbison ('Oh, pretty woman' i 'Only the lonely'), Elvis Presley ('Can't help falling in love') i, ja als bisos, James Brown ('I'll go crazy'). Per cert, boníssima l'anècdota de quan va anar al camerino de James Brown a conèixe'l i després de presentar-se com a fan, tot el que va obtenir del padrí del soul va ser un gutural "eh!". 'Forever blue', 'Two hearts'... Chris Isaak no és un one hit wonder. Potser el seu record no estàrà a l'alçada dels seus referents, però té un repertori carregat de de bones cançons que va desgranar també en semiacústic, assegut en un tamboret.
Després, amb un vestit de miralls de discoteca, va donar pas a una part més elèctrica amb 'Blue Hotel' i el tremolo de les guitarres fent vibrar la concurrència, el blues a l'estil de Chicago 'Big wide wonderful world', un 'Notice the ring' amb aires més funk' i el trapella 'Baby did a bad bad thing' amb cites al tema de James Bond i una colla de persones del públic (gairebé tot dones, més algun home) ballant amb ell sobre l'escenari.
