Clàudia Cedó i Andrea Álvarez: “Tenim ganes d'expressar una ràbia”

Escenaris Especials és, segurament, una de les coses més importants que li ha passat a aquest país a nivell teatral en l'última dècada. Fa vint anys que Clàudia Cedó, dramaturga i psicòloga, va obrir aquest projecte a Banyoles, i ha florit en els últims temps. Treballa el teatre amb persones amb discapacitat, autisme, trastorns mentals o en deshabituació de tòxics, per lluitar contra els estigmes d'aquest col·lectiu. 'Mare de sucre' (TNC, 2021) va ser una sorpresa majúscula. Ara, al Lliure, doblen l'aposta amb 'Fantàstic Ramon', una obra on els Escenaris Especials pugen a escena amb Anna Moliner, Kathy Sey, Francesc Ferrer, Xicu Masó i Vanessa Segura. Aquí el making-of. En parlem amb Cedó i Andrea Álvarez, la protagonista de 'Mare de sucre' que acaba de guanyar el premi a la millor actriu al Festival de Cine de Rivas (Madrid) pel seu paper al curtmetratge nascut d'aquella obra, 'De sucre'.

Clàudia, quin ha estat el procés d'escriptura de 'Fantàstic Ramon'?

Clàudia Cedó: Ha estat un procés llarg: ja portem anys en això. El primer taller de l'obra va ser el 2017. Després vaig perdre el nen, va venir 'Una gossa en un descampat' [2019, on explicava la pèrdua del seu fill de mort perinatal], 'Mare de sucre' i tot, i va quedar com parat. Però em van donar la beca Leonardo de la Fundació BBVA i amb ella l'he escrit. Llavors, he pogut fins i tot pagar educadors socials per fer sessions amb ells.

Ha estat la suma de moltes coses?

C.C.: D'una banda, tenia ganes de parlar de l'alteritat i de com ens relacionem amb algú que és molt diferent a nosaltres. Fa vint anys que treballo amb persones amb diversitat funcional i ho porto molt a dintre. A més, a mi, personalment, de petita, em van fer 'bullying' al col·le. Llavors, és un tema que forma part de mi, aquestes històries d'un poble en què arriba un monstre de fora, tot el relacionat amb Frankenstein, tot això sempre m'ha agradat molt. Llavors, se'm va acudir la idea d'un poble on hi ha una dona embarassada de qui neix un nen fet de drap.

“En Ramon em recorda a mi quan era petita i, al col·legi, em feien caure a terra uns nens. Jo estava quieta i no em defensava”

En Ramon, oi?

C.C.: Sí. Tenia aquesta idea i anava rumiant com fer-la créixer. També em vaig adonar que veníem de 'Mare de sucre', on l'Andrea havia estat una gran protagonista i volia escriure una obra en què el protagonista no pogués parlar, que no es pogués defensar, ni tenir discurs. Estava encallada, però, fins que vaig pensar que els actors d'Escenaris Especials havien de ser el poble, que havien d'encarnar l'altre costat i dir-li al Ramon tot el que han viscut. Aleshores, vaig revisitar 'Yvonne, princesa de Borgonya', de Witold Gombrowicz, vaig tornar a llegir 'Amor de monstruo', de Katherine Dunn, que fa canviar molt el concepte de 'normalitat'.

I a partir d'aquí, com treballeu?

C.C.: Doncs, normalment, els porto una escena i ells improvisen. I vam començar a jugar amb el Ramon. El que faig jo és cosir-ho tot.

L'obra ja neix com a projecte d'Escenaris Especials?

C.C.: Sí, perquè jo estic molt lligada a ells, som amigues.

Andrea Álvarez: Sí, som amigues.

C.C.: L'Andrea ha vingut al meu casament, als aniversaris, per Nadal a casa... Som una companyia.

Qui és en Ramon?

A.A.: En Ramon em recorda a mi quan era petita i, al col·legi, em feien caure a terra uns nens. Jo estava quieta i no em defensava. Feien amb mi el que... Recordo que en un festival del col·legi jo estava ballant i un nen em va fer burles i em va fer una trabanqueta perquè jo ballava súper bé. Per darrere, aprofitava quan no el mirava ningú. Jo vaig caure al terra. Em feia patades. Al pati, em tiraven sorra. Em deien quatre ulls. Jo estava allà espantada.

Fins a quin punt les històries dels actors i actrius t'influeixen a l'hora de muntar l'obra?

C.C.: El teatre que fem és com un crit. No és que utilitzem el que ens passa, sinó que tenim ganes d'expressar una ràbia, de posar en un escenari aquesta violència que reben els cossos no normatius.

Una violència gairebé estructural, oi?

C.C.: És estructural. A més a més, la violència pot adoptar formes molt perverses. Amb l'escut de la protecció, de la seguretat, també s'exerceix una violència contra els cossos amb diversitat funcional. Pot ser la del rebuig, com explicava ara l'Andrea, però també pot ser la del paternalisme, la de tractar-los com nens...

A.A.: Sí.

C.C.: Ens quedem la seva tutela per protegir-los de les males decisions que prendran. Parlem molt des d'aquesta ràbia. Ho parlem tot i després pactem fins a on expliquem el que ens ha passat.

És un procés conjunt, l'escriptura?

C.C.: Fem impros, però la que es tanca allà amb el text soc jo. Ells no escriuen a casa. Sí que fem sessions de treball. Gravem coses i després ho transcric i ells ho revisen. És molt d'orfebreria. I molt lent, en realitat. M'agrada treballar així perquè, quan arribem al final, el que ells defensen els ha sortit de les entranyes en molts moments. També cada personatge parla diferent perquè ells, cadascú, parla diferent i jo m'hi adapto. He de trobar l'equilibri.

Andrea, de què t'ha servit fer teatre?

A.A.: El teatre m'ha canviat la vida. M'agrada fer teatre. I treballar amb tot l'equip, amb la Clàudia, l'Anna del Barrio, la Berta Camps, i tots els que estem aquí. Em fa molt feliç. El teatre, per a mi, és una meravella.

C.C.: L'Andrea és molt forta. Aquí té un paper més secundari i ho fa molt bé. Té una escena, per exemple, on no té cap frase. És molt fort. És un imant.

“El teatre m'ha canviat la vida. M'agrada treballar amb tot l'equip, amb la Clàudia, l'Anna del Barrio, la Berta Camps, i tots els que estem aquí. Em fa molt feliç”

Diuen que la clau del teatre és estar en escena, no tant els gestos, la dicció, sinó estar.

C.C.: És l'estar allà. No hi ha preocupacions tècniques.

Què hi ha de tu, Andrea, en la Candela de 'Fantàstic Ramon'?

A.A.: Faig de Candela, sí, que és la treballadora del bar de Santa Aurora. Faig de cambrera. El meu 'jefe' es diu Innocent, que d'innocent... Li tinc por, a l'Innocent. Em tracta fatal, em demana que treballi més.

C.C.: Què li passa a la Candela? Sense fer spoilers. Té un despertar molt bonic, amb la Margarida, la professora nova, per exemple.

A.A.: No sé si m'hi assemblo, a la Candela. Crec que sí.

No té gaire relació amb el personatge de 'Mare de sucre', oi?

A.A.: És molt diferent. A 'Mare de sucre' explicava el desig de ser mare i s'assemblava a mi, perquè jo també és un desig que tinc des de fa molts anys. I no he tingut l'oportunitat.

A 'Mare de sucre' explicava el desig de ser mare i s'assemblava a mi, perquè jo també és un desig que tinc des de fa molts anys. I no he tingut l'oportunitat

Va ser important per a tu aquesta obra?

A.A.: Connecto molt amb 'Mare de sucre' perquè era molt bonic, emocionava tota l'estona. Ho portava a dintre. Sempre que penso en 'Mare de sucre', dic: 'Ostres, ja ha acabat'.

C.C.: Però en farem la pel·li.

A.A.: No ha acabat encara.

C.C.: Perquè aquella lluita no ha acabat.

Si no hagués existit 'Mare de sucre' no hi hauria 'Fantàstic Ramon'? Perquè aquí hi ha ficció.

C.C.: 'Fantàstic Ramon' és abans, en realitat. També és el desig d'anar a un espai que tenim comú d'humor que a 'Mare de sucre' no va acabar de sortir del tot. Estava en el plànol del real. Amb la Judit Pardàs, que aquí fa de Puri, la senyora de la botiga, hi tinc converses hilarants. Comença a llegir-me el clatell... Té un univers que està a 'Fantàstic Ramon' i que a 'Mare de sucre' no hi podia estar. Era més dramàtic. Amb això estic més contenta, perquè vaig a un lloc com de 'Tortugues' [Sala Flyhard, 2014], on barrejava l'humor i el fantàstic. Hem escoltat molt Sisa i Daniel Johnston.

'Fantàstic Ramon' és, doncs, una obra més de creació?

C.C.: De joc, d'atrevir-nos a seguir el que passa quan fem improvisacions, on les normes estan més difuses.

I tu, Andrea, t'ho passes bé?

A.A.: M'ho passo bé. Estic còmoda, m'hi sento còmoda i tota la vida estaré còmoda.

C.C.: M'agrada molt treballar amb tu perquè ens entenem molt bé. Si li dic, per exemple, quan estem fent una escena, que ha fet un sentiment i hauríem d'anar cap a una altra banda, ella ho entén perfectament. És molt ràpida. Té una intel·ligència interpretativa i emocional tan fina. És molt fort. Hem de trobar les paraules i el temps, però quan ho entén, ho integra i ho fa de veritat. Dirigir-la és meravellós.

A nivell de direcció, aquesta obra planteja molts reptes. És la més complexa que has fet mai?

C.C.: Tinc un tic a l'ull... Crec que és l'obra que, a nivell de direcció, estic gaudint més de les que he fet. He tingut un equip que ha estat una sort. Han anat molt a favor del joc, de l'escriptura, que és molt de muntatge, amb moltes escenes i curtes. Trobo que el text permet anar-nos a un altre lloc i ho estic gaudint. Però són onze actors, dotze comptant el Ramon, que també és un Cristo: ens l'ha construït l'Andreu Martínez i ens ha ensenyat a manipular-lo. La música de Lluís Robirola és molt complexa, perquè hi ha moltes capes. Hi ha moltes peces en l'engranatge. I els actors d'Escenaris, amb els quals has d'encaixar el seu ritme amb el ritme industrial de la producció escènica, que és absurd. Hem d'anar tots corrents sempre.

Crec que és l'obra que, a nivell de direcció, estic gaudint més de les que he fet

Deu fer mesos que esteu assajant, oi?

C.C.: Fa més d'un any. Hem tingut ajuda del Lliure per fer la producció adaptada. Però després arribes aquí i els tempos són uns altres. És l'encaix entre aquest món i un altre que, per a mi, és millor, que és com hauríem d'anar. Hauríem de poder estar tranquils, en els processos de creació, donar-nos temps per a l'error, no haver de caure drets.

Quina relació teniu entre els actors i actrius de la companyia?

A.A.: Som tots una família. Una gran família que sempre som allà, ajudant-nos en tot. Hem fet pinya i tots hem estat allà... Quan vam fer 'Mare de sucre', al principi no sabíem com seria, però quan vaig conèixer tothom ja estava més tranquil·la. Estar aquí és un regal que ens ha donat la vida.

Som tots una gran família que sempre som allà, ajudant-nos en tot. Hem fet pinya...

Per a tu, Andrea, ha canviat molt la manera de fer, des que vau entrar al circuit professional?

A.A.: Per a mi ha canviat tot. No m'ho esperava. Quan vaig trepitjar l'escenari del Lliure... Uau, deia. Ho veig tan gran, amb tantes butaques. Mare meva.

C.C.: Jo crec que el treball, el procés, és el mateix. Ha canviat que venim a Barcelona. Però el procés de creació s'assembla molt. Hi ha molta autoexigència. Potser des de fora sembla que no. Som molt disciplinats. Hi ha molt silenci. Van tots a una. Hi ha molta entrega.

Com ha canviat per a tu, Clàudia, la manera d'escriure teatre des que treballes intensament amb Escenaris Especials? Imagino que tens altres obres en marxa...

C.C.: Ha canviat, sí. Jo he anat evolucionant com a persona humana. Em costa molt, a la vida, compartimentar. És un problema o una virtut, depèn de com es miri. Estic casada amb el tècnic meu de tota la vida, la meva millor amiga és la meva sòcia a Escenaris Especials... Ho tinc tot molt barrejat. Les línies entre el que és feina i el que no ho és no les tinc gaire dibuixades. Quan escric, les coses que em passen, la gent que m'envolta, és decisiva. Escenaris, per a mi, és un lloc molt lliure. Em dona un espai, una felicitat, molt gran. Això m'ha canviat a mi i, per tant, també ha canviat l'escriptura.

Tot queda com a molt romàntic?

C.C.: Sí, queda com molt romàntic. Però si volem treballar, realment, amb persones que tenen un funcionament que no és el normatiu, això vol dir que ens hem d'adaptar i, com a societat, hi hem de posar recursos. Uns recursos que són de temps, econòmics, d'acompanyament, d'assistència, el que sigui necessari. Per exemple, tenim un actor sord, l'Edgar Murillo, i necessitem un intèrpret en llengua de signes als assajos. I l'hem pogut tenir. Per això estem fent el projecte Ànima Lliure, des del Lliure i en aliança amb la Fundació Banc Sabadell, per posar recursos, perquè hi hagi tot aquest acompanyament.