Com és treballar a la Rambla?

La trepitgem més que la contemplem. La recomanem més que la gaudim. També la critiquem més que la valorem. I en canvi, la coneixem suficient? Avui, un dia marcat i tacat pel terrible record de l'atemptat de fa un any, hem volgut conèixer de prop què suposa treballar en un dels carrers més famosos de Catalunya. Des de floristes fins a manters i des d'experts de la caricatura fins a brigades de neteja. Gent i més gent. Alguns acaben de sortir del creuer i altres fan tard a la parada de la Boqueria. Altres surten del metro orientats i a altres se'ls desfà el granissat mentre contemplen la Marilyn del balcó del Museu Eròtic. Tot bull i tot s'escapa menys els treballadors, ells són fidels a la seva rutina, franquegen i defensen el seu lloc de treball a la vegada que són patrimoni de la Rambla. Se la coneixen més que ningú i la pateixen a la vegada que la cuiden.

Qui millor que ells perquè ens expliquin que és la Rambla i, sobretot, què suposa treballar-hi.

Anibal. Estàtua humana. 12 anys a La Rambla

© Maria Dias

"He estat en molts llocs però com la Rambla res". Semblava que ens estès esperant per dir-nos el titular. L'Anibal fa 12 anys que treballa en un ofici tan desconegut com peculiar com és el d'estàtua humana. Colombià d'origen, l'Anibal i la seva versió congelada de drac de dos metres daurat es planten cada dia a la Rambla. "Hi ha dies millors i hi ha dies pitjors, però la Rambla és màgica", ens diu mentre desmunta el seu petit i reduït escenari. L'Anibal estarà acostumat i es coneix tots els trucs, però els vertaders i únics mags de la Rambla són ells. Llarga vida a les estàtues!

Òscar. Quiosquer. 25 anys a la Rambla

© Maria Dias

Amb un posat de vigilant entranyable, l'Òscar ens rep entre torres de souvenirs, bufandes del Barça i molts diaris i revistes. El Quiosc ja no és el que era però és el que és."Diuen que quan entres a treballar a la Rambla, ja no te'n vas". Minuts més tard ens confessa que la seva relació amb el passeig ja ha fet les noces de plata. "Amb 25 anys aquí jo ja n'he vist de tots els colors, però mai la por que veig des de l'atemptat". Amb la mirada sempre ficada a la parada i procurant que tot estigui en ordre (defectes de l'ofici), l'Òscar ens dóna finalment la paraula que per ell defineix la Rambla i no és poca. "Per mi la Rambla és un sentiment, un sentiment molt bo". 

Anna. Florista. 25 anys a la Rambla

© Maria Dias

A escassos 20 metres del mural de Miró,  fa 25 anys que l'Anna posa color a la Rambla. La parada que ara regenta ja va ser dels seus pares, "de quan la Rambla era dels barcelonins", sentència amb un punt de resignació. Igual que l'Òscar, l'Anna és capaç d'atendre'ns a la vegada que posa els cinc sentits en la parada. "Hi ha sempre tanta gent que a vegades n'hi ha que passen entre les plantes", ens diu mentre ens assenyala el poc espai de mobilitat que té. "Per treballar aquí cal ser d'una altra pasta, demana moltíssima paciència i estar disposat a treballar literalment al carrer". Girasols, roses, clavells i nostàlgia per temps passats. "El millor dia de l'any és Sant Jordi perquè torna a ser conquistada pels barcelonins". La deixem atenent un grup d'anglesos que li pregunten on és el Portal de l'Àngel. Sí, a banda de ser una florista simpatiquíssima, a l'Anna també li toca fer de guia.

Raúl. Cambrer. 30 anys a la Rambla

© Maria Dias

Si alguna cosa està en constant canvi a la Rambla són els negocis que hi abunden. Si tanca un local, són pocs els dies que triga a reobrir-se en forma de gelateria, de botiga de souvenirs o bar de tapes. Tot i així, encara hi queden clàssics com el Cafè de l'Òpera que resisteixen estoicament des de finals del segle XVIII. Primer com una tasca-hostal i després com a cafeteria d'estil vienès adaptada als aires del Liceu, és una bona representació de l'adaptació constant del passeig als nous temps. En Raúl, amb 30 anys d'ofici a l'esquena, és tota una institució de la zona i les ha vist de tots colors. "Per mi la Rambla és com la meva vida i puc dir amb seguretat que és diferent de tot el que pots trobar a Barcelona". Travessa la carretera centenars de vegades al dia per servir a "molta gent 'variopinta' perquè la Rambla no entén de distincions de classes." Amb la terrassa ben plena, el Raúl ens presenta l'Antònia, una veïna del barri, com una relíquia dels vells temps. "Cada dia són menys els clients autòctons, una llàstima". El record del 17 d'agost és inevitable, el furgó va parar escassos 20 metres de la seva terrassa. "No sabíem que havia passat, només va entrar una riuada de gent amb ansietat i ens vam dedicar a atendre'ls durant hores", ens explica mentre dibuixa amb el braç la gentada que seia per tot el local aquell dia. Acte seguit entra un grup de cinc persones que ja no caben a la terrassa. "No ho oblidarem però ja ho veieu, la vida segueix i la Rambla és invencible. Us poso un vermut?"

Kevin. 26 anys. Escombriaire

© Maria Dias

Discrets i àgils. Hi són però no hi són. Ningú hi pensa amb els escombriaires però possiblement siguin l'habitant més necessari de la Rambla. La quantitat de residus que deu generar un dels carrers més transitats del món podria ferir sensibilitats si no fos per la presència de les brigades d'escombriaires. En Kevin no fa ni un any que està destinat a la Rambla. "Em fa especial il·lusió perquè netejar una icona de la ciutat no és el mateix que fer-ho en qualsevol altre carrer". L'anem seguint Rambla avall mentre recull elements inerts del terra. "Hi ha tanta vida que fa el treball més divertit però a la vegada has de lluitar contra les riuades de gent." La Rambla i els seus contrastos.

Enric. Dibuixant. 

© Maria Dias

Els dibuixants i pintors de la Rambla són la calma i l'espera del passeig. Afilant els carbonets o entregats al tots els detalls d'una caricatura. Amb els seus cavallets i el seu talent, pinten la Rambla i la fan més pintoresca. Ens recorden el present i el passat d'un passeig que respira art. Des dels teatres (Liceu, Poliorama, Capitol) fins a les estàtues humanes i des dels dibuixants fins al record d'un Ocaña que s'hi passejava despullat. L'Enric és protagonista i testimoni del pas del temps d'una Rambla que no seria el mateix sense els dibuixants. Són aquell personatge que fa que l'auca sigui viva. L'Enric, juntament amb els seus col·legues de professió, seu davant de l'escultura de Pitarra mentre els vianants valoren i comparen els seus treballs. Aquí un Harryson Ford i més enllà una Penélope Cruz i una Cameron Díaz.