Daniela Brown i Nil Cardoner: “Veus això amb 20 anys i t’impressiona”

Nil Cardoner i Daniela Brown, de 26 i 27 anys, són els actors més joves del repartiment de 'La gavina', el clàssic d’Anton Txékhov que inaugurarà la nova temporada del Teatre Lliure, la primera amb Julio Manrique al capdavant, que també dirigeix l’obra. S’estrena el 3 d’octubre, la podeu veure fins al 3 de novembre, i promet emocions fortes. “Puto Txékhov!” (mireu-ne el tràiler). Parlem amb ells per saber com ho viuen, què pensen del xoc generacional que planteja l’obra i moltes coses més. 

La Daniela ja hi és. Quan arriba el Nil (ve de fer un cafè al bar del teatre), s’abracen i ell li diu ploriquejant: “Estic rrrrrebentat”. Rialles de complicitat. A ella aquests dies no li toca, però el Nil compagina el rodatge de la sèrie de TV3 'Com si fos ahir' als matins amb els assajos de 'La gavina'. Jornada laboral de 7 a.m. a 22 p.m. Es posaran a la pell del Kostya i la Nina, a la Sala Fabià Puigserver de la seu de Montjuïc. Ara mateix no recorden quantes localitats té: “Són 400, 600 butaques?”, “No ho sé, 'mogollón'!” (riuen). S’han fet amics preparant l’obra i sintonitzen molt. Fins i tot comparteixen una 'playlist' que els ajuda a entrar en les escenes.

Què significa obrir la temporada del Lliure a la Fabià Puigserver, amb un Txékhov, Julio Manrique dirigint, protagonitzant-la amb Cristina Genebat, David Verdaguer, David Selvas i tot l’equip que hi ha...?
Daniela Brown: Per a mi és un regal. Tenia moltes moltes ganes de fer teatre i fer-lo d’aquesta manera, amb aquesta generositat per part del Julio, de l’equip... estic flipant. Ho visc com una gran oportunitat per explicar una història majestuosa, com és 'La gavina', des d’un lloc molt honest i molt fidel al teatre i a la història del Lliure.
Nil Cardoner: Jo també estic molt feliç, sobretot perquè l’equip és meravellós. Hem treballat moltíssim des del primer dia, però molt còmodament. El Lliure, tot i ser tan gran, és un lloc molt familiar.

Com vau entrar al projecte? 
N.C.: Em va trucar el Julio i quan li vaig dir: “Vinga, quan fem la prova?”, em va respondre: “No, t’estic agafant”.
D.B.: Jo vaig entrar per prova. Van fer un càsting obert al qual es van presentar moltíssimes actrius, perquè la franja d’edat anava dels 20 als 29 anys, o una cosa així... Vaig fer tres fases, sense comptar la primera que era presentació amb vídeo. Una era amb el Julio i part de l’equip de producció i dues més amb en Nil. Cada prova durava una hora i podíem provar coses. Això en teatre jo no ho havia fet mai i ja vaig sentir que estàvem assentant les bases de l’espectacle. 

Feu pinya com “els joves de la colla”? Bé, també hi ha la Clara de Ramon i el Marc Bosch, de 29 i 30 anys. 
(riuen)
N.C.: És que fem la broma que som els joves... i el Verdaguer.
D.B.: Perquè el David Verdaguer està entre generacions!

Aaaai, els 40! Doncs... com a secció jove?
N.C.: Hem fet pinya tots. Tothom és molt company i molt amic també, joves o no joves.

Noteu que hi ha xoc generacional, com a l’obra?
N.C.: No. N’hi ha una mica, a vegades, quan parlem de taps generacionals i aquests temes més complicats... però és un xoc bonic, des del respecte. Ens entenem molt bé.
D.B.: Jo crec que la generació més gran està molt oberta a escoltar la nostra opinió. Nosaltres òbviament que aprendrem d’ells, però ells no han malgastat gens l’oportunitat que hi ha gent jove dins la companyia com perquè es generi aquesta conversa transversal. Tothom hi diu la seva.
N.C.: I moltes vegades, inevitablement, parlant d’això, acabem parlant de 'La gavina'. Són converses molt constructives.

La generació més gran està molt oberta a escoltar la nostra opinió

Heu redescobert l’obra? 
D.B.: Moltíssim. És que crec que fent funcions la seguirem redescobrint. És d’una profunditat i d’unes capes, infinita. Txékhov era un geni amb això. Subtext, subtext del subtext... I està molt viva. Tot i que és de fa tants anys, resulta superactual i l’adaptació hi ajuda molt també.
N.C.: Sí, sí, sí. El David Selvas l’altre dia deia que hi ha escenes que sembla que no tinguin fons. Passa en totes les obres, eh, que vas descobrint, però en aquesta en concret vas descobrint coses cada cop més profundes. És una obra en què has d’estar. Pots estar millor o pitjor, però hi has d’estar, sinó ja no l’estàs explicant.

De què us parla, a vosaltres, 'La gavina'?
N.C.: Jo connecto moltíssim amb el meu personatge. M’ha vingut en una època en què entenc molt bé tot el que li passa. Al Kostya li arriben uns extrems que, evidentment, per sort, no he viscut mai, però sí que parla d’un moment de la joventut en què estàs perdut, en què tot el que t’havies construït o tot el que volies aconseguir, o el que pensaves que aconseguiries, no arriba. I no arriba perquè és una idea. Entenc aquest sentiment de pèrdua i soledat i estic molt agraït de poder explicar-ho ara mateix. Fa cinc anys no ho hauria pogut fer igual de bé.
D.B.: Empatitzo bastant amb això. El meu personatge ha de tenir una il·lusió i quasi una inconsciència davant del món que jo ara, personalment, no trobo que tingui. Crec que estic en un lloc més adult. Però bé, hi he transitat fa uns anys, quan vaig començar a l’Institut del Teatre, amb aquesta idea sobredimensionada de la professió, del món de l’espectacle, de l’art. Ara continuo tenint moltíssima il·lusió i ganes, però potser veig més les esquerdes o altres coses, senzillament. Ho detecto i no em perdo dins la nebulosa. A vegades tu projectes mil coses però no saps mai el que et pot passar en un futur. Tots els personatges es troben en aquest moment de transició –d’adonar-se que el que han projectat no està succeint de la manera que esperaven– que fa que l’obra sigui realment una bomba de rellotgeria. 

Parla d’un moment de la joventut en què estàs perdut, en què tot el que pensaves que aconseguiries, no arriba

Com us heu fet vostres els personatges?
N.C.: És que des dels primers assajos he sentit que les paraules em ressonaven. No m’havia passat mai. Hi ha frases que fins i tot són molt poètiques i podria haver dit el mateix, amb unes altres paraules. Hi ha un moment que parla de tenir la sensació que és vell. En l’època que estava perdut jo també tenia la sensació que m’havia de morir demà. Com que, de cop i volta, no hi ha esperances cap al futur. He tingut la sort, la desgràcia, el que sigui, que el material ja el tenia, no l’he hagut d’anar a buscar a altres llocs com a actor.
D.B.: La Nina és un personatge molt lluminós, amb molta capacitat de somiar i una gran esperança. I, en el fons, també té una gran part d’inconsciència que fa que se la carreguin, bàsicament. És fràgil, molt depenent del seu món emocional i fàcilment manipulable. A l’inici del projecte jo estava molt nerviosa. Pensava, m’han agafat però ara tot l’equip ha de donar el vistiplau. Com que al principi la Nina també està molt nerviosa, vaig fer una mena de matx i vaig dir, estic així, el personatge també està així, doncs ho aprofitaré. Per arrencar em va anar molt bé. Era una cosa física, de com tenia l’estómac. I després ho he treballat llegint molt el text, perquè conté sempre una gran quantitat d’informació, i escoltant molta música. Llegeixes una escena i de cop dius, és aquesta cançó. Tenim una llista de reproducció molt ampla, des de Max Richter, fins a Vivaldi, passant per Hermanos Gutiérrez, Norah Jones... 

Tenim, qui? La compartiu entre tots?
D.B.: Nooo, el Nil i jo! (riu)
N.C.: Soc una mica 'boomer' amb la tecnologia i no sé fer llistes. Li vaig dir si m’ho passava i li demano que n’afegeixi...
D.B.: Ens ajuda sobretot en l’etapa d’estudi, de soledat a casa. Tu estàs assegut en una cadira i a aquell personatge li està passant de tot, i la música d’alguna manera activa la sensibilitat. 

Com esteu vivint l’experiència? Sempre s’ha dit que Julio Manrique dirigint t’aporta moltíssim, perquè et dona indicacions però espera molt de l’actor. 
N.C.: El Julio esgota totes les possibilitats de cada escena. No es casa amb res. Si li sembla que ens estem 'apalancant', o que s’està 'apalancant' ell, de seguida proposa una nova idea, una nova acció, una nova intenció, i esgota totes les possibilitats fins que al final n’ha de quedar una, però és una que cada dia variarà perquè tenim moltes capes, perquè hem passat per molts llocs. És molt divertit treballar així i em sembla molt intel·ligent també. Crec que ens aporta una profunditat molt gran. Ens podem bellugar molt bé sobre l’escenari. Tinc la sensació que la tenim molt agafada perquè hem passat per tants llocs que, encara que els deixéssim enrere fa un mes, hi són.
D.B.: Sí, penso com en Nil. Ningú m’havia dirigit així mai. Mai. Per l’aprenentatge que deies, és com una manera molt ampla de treballar, et dona l’espai perquè hi hagi molta possibilitat. És la meva primera sala gran, per tant, un aprenentatge d’obertura, d’epicitat, no? Crec que té una gran habilitat de concentració, de poder estar en mil llocs alhora: està amb tu, està amb la visió panoràmica de l’espectacle, està amb la part poètica, i amb l’estètica, i amb...

El Julio esgota totes les possibilitats de cada escena. Si li sembla que ens estem 'apalancant', o que s’està 'apalancant' ell, de seguida proposa una nova idea

I aquest cop, que no actua! 
N.C.: No, si actués ja...!
D.B.: Té un cervell privilegiat, el Julio. És impressionant. Jo hi ha assajos que, òbviament després d’haver vist els companys, a vegades el miro a ell i vas veient com li van passant les coses per la ment. És fascinant, com una obreta a part.

Quins temes generacionals toca l’obra?
D.B.: Per exemple, la necessitat de trobar un nou llenguatge. Crec que cada generació es troba amb això, per sentir “la identitat”. Qui som? Què fem? Nil, tu tens aquesta rèplica a l’obra: “Qui soc jo?” Cada generació s’ho pregunta i, si no s’ho pregunta, anem malament. Involuntàriament tot el tema de gènere –que ens travessa moltíssim a la nostra generació– hi és pel que fa a les tensions entre personatges, l’abús de poder, com es col·loca la figura masculina per sobre de la femenina, per exemple, a Boris-Nina, però de cop també es pot tergiversar i la Irina es posa per sobre del Boris i hi ha una manipulació i abús de poder per part d’ella també. O la violència: domèstica, verbal, psicològica... Crec que hi ha molts ponts entre el que plantejava Txékhov i la realitat d’avui. La història es repeteix. Els humans som molt patosos.

Hi ha molts ponts entre el que plantejava Txékhov i la realitat d’avui. La història es repeteix. Els humans som molt patosos

Què més els diríeu als joves perquè vinguin a veure 'La gavina'?
N.C.: L’obra en si està feta perquè vinguin, parla d’ells. Ara, com fer que vinguin? 
D.B.: El sistema apreta i hi ha moltíssima gent jove que pateix ansietat. Crec que es poden sentir molt identificats amb aquesta cosa de la nostra generació de dir: On ens agafem? No hi ha sentiment de col·lectivitat, tothom va a la seva bola, les xarxes ens fan dubtar i ens baixen l’autoestima... D’alguna manera això està dins la peça i després, a nivell positiu, per entendre que ei, també pot haver-hi color, alegria, il·lusió. Vull dir, la vida és blanca i negra i quan abans ho entenguem tots millor. I també per veure un clàssic i per la curiositat que els pugui generar veure’n l’adaptació amb actors d’aquí. El format és molt guapo, té molta espectacularitat, i els pot impactar veure com està executat. Jo vaig a veure això amb 20 anys i m’impressiona.
N.C.: És un dispositiu d’aquests que es recorda, saps? Hi haurà gent jove que s’hi voldrà dedicar amb més força veient-ho. És d’una estètica molt bonica. 
D.B.: El Lluc Castells ha jugat molt amb l’arquitectura de l’espai. És un espai molt poderós per la forma que té. No farem un spòiler, però explica molt. La llum del Jaume Ventura també és espectacular... Tot són com capetes que expliquen la història. I nosaltres, és clar.
N.C.: El Damien Bazin, que fa l’espai sonor...
D.B.: Una banda sonora que tenim des del primer dia d’assaig. Mira, a mi que em va bé treballar amb música! Li diem el DJ Dami, és que està allà!
N.C.: És el DJ de les emocions. Una escena no et va bé i el Dami fa...
D.B.: Tiiiiin... (canta)
N.C.: ... i l’escena et va bé. És així, sí.

Sentiu que sou el relleu generacional de l’escena catalana? Els nous actors que estan pujant als escenaris?
D.B.: No amb consciència profunda perquè ho estic vivint ara, però d’aquí uns anys potser pensaré: “Allà començava la meva carrera”. No ho sé, com que això també és tan canviant i mai saps on pots estar em costaria dir: “Soc el futur del teatre català”. (riuen). A l’obra ho diuen del personatge de la Nina i, cada cop que m’ho diuen, penso “Osti tu, quin impacte!”, però sí que ho veig amb els meus companys. Com el Pablo [Macho Otero] i l’Emma [Arquillué], que tenen una companyia que es diu La Bella Otero i estaran aquí al Lliure. Potser són de les companyies joves que estan fent coses interessants i estan explicant la nostra generació sense que nosaltres en siguem conscients ara mateix.
N.C.: Alhora, dir que “Sentim que som el relleu” a mi em posa en un conflicte perquè, penso, no sé si em considero això (o si em vull considerar això), però sí que vull currar-m’ho per seguir treballant en un futur. Aquí sento que estem donant tot el que podem donar i que, si treballem així, en un futur segurament continuarem treballant.