[title]
“Amb aquesta pel·lícula he fet un gir a la meva carrera, perquè ja no interpreto un català trist. Ara faig... de valencià trist! És un gran repte per a mi i espero estar a l'altura”, diu amb tones d'ironia i un somriure sorneguer. Aquesta setmana estrena 'La casa', i el seu director, Álex Montoya (res a veure amb el signant d'aquest article, més enllà d'anys de confusió i estima mútua), ens explica que “en David és un mestre de les entrevistes”. Donem fe, sempre és un plaer xerrar amb l'home que, fa uns mesos, va guanyar el seu segon Goya i el seu tercer Gaudí per 'Saben aquell', el biopic d'Eugenio. “Una feina molt bonica on em posava a la pell d'un altre català trist, en aquest cas portat a l'extrem”, afirma David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983).
Tornem al film que motiva aquesta trobada: 'La casa' adapta la novel·la gràfica homònima de Paco Roca (editada per Astiberri), i parla de la reunió de tres germans i les seves respectives parelles, i fills, en un cap de setmana en què hauran de decidir què fan amb aquell habitatge que el pare, recentment traspassat, va aixecar amb les seves pròpies mans. En ple dol, la idea de vendre un espai que genera tants records, tanta memòria emocional, no és fàcil d'acceptar. I els protagonistes s'ho rumiaran, i aprofitaran per posar sobre la taula alguns retrets i comptes pendents, i descobriran que qualsevol conflicte familiar ha de tenir sempre el contrapès de l'amor i de les abraçades, que haurien de durar, com a mínim, set segons.
'La casa' va guanyar un grapat de premis al Festival de Màlaga, i en aquell context et vaig sentir dir que la pel·lícula fa plorar de manera bonica.
Sí, crec que 'La casa' té dues coses molt boniques: per un costat, és catàrtica, té molta catarsi, i, per l'altra, acaba sent un mirall. Tu estàs seguint la història, perquè és molt senzilla, i de sobte vas veient que hi ha coses que t'han passat, o que et ressonen. I això és el més interessant: tot el que s'explica a la pel·lícula et rebota. És un efecte mirall molt curiós: normalment tots creiem que les coses només ens passen a nosaltres, i veus que no, que tots estem més o menys igual. D'alguna manera, passa una mica el mateix que a 'Estiu 1993': són històries tan concretes, tan personals, que acaben sent universals. I, per a mi, aquesta és la grandesa de 'La casa'. Com una narració tan simple pot emocionar tant.
També has sentit aquest efecte mirall?
Jo no tinc germans, soc fill únic. Però sí que la pel·lícula em va arribar en un moment concret de la vida en el qual la meva iaia, que ha anat a viure a Malgrat amb els meus pares, s'havia de vendre la casa de Banyoles, que és on vaig passar tots els estius, en aquell pati estupend. I jo no soc gaire budista, saps què et vull dir? Jo admiro molt la gent que no té afecció per les coses. Perquè jo sí que en tinc, digues-me materialista. A mi els objectes em parlen, em recorden, els espais tenen sentit, perquè hi hem viscut coses junts.
Tinc la sensació que 'La casa' arribarà especialment a homes entre 30 i 60 anys, en el sentit d'aquesta cosa tan masculina de no mostrar gaire els sentiments, de no abraçar, de no dir t'estimo... que són coses molt de tio.
Sí... Mira, quan es va morir el meu avi, el pare del meu pare, mai s'havien dit t'estimo. I això és una cosa que em fa petar el cervell. El meu pare i jo sí que ens ho hem dit. I jo, a la meva filla, no paro de dir-li-ho. Potser tindré altres mancances com a pare, però aquest tema el tinc solucionat. Estic orgullós de tu, no passa res, soc al teu costat, i t'estimo. Tot això ho tenim solucionat. Però suposo que sí, que als homes ens costa dir-ho. Jo pensava que era una cosa molt catalana, i m'he adonat que no, que a Espanya passa a tot arreu. També crec que és una cosa molt generacional, però per sort ens estem escapant d'això i ja som en un altre lloc.
Aquesta és una pel·lícula molt coral. I m'explicava el director que cap dels actors havia tractat de lluir més que els altres.
Crec que tothom hi està molt bé, i que tots vam remar a favor de la història. També et dic que fa molts anys que em dedico a aquest ofici, i que, fent teatre, mai m'he trobat amb cap problema, amb cap imbècil. Segurament perquè el teatre és una feina molt d'equip. I en l'audiovisual, potser m'he creuat amb un o dos imbècils en 10 anys. Però el nostre món no deixa de ser com el dels periodistes, o el dels advocats, fins i tot el dels metges: en qualsevol món sempre hi ha un imbècil. El problema en la nostra feina és que un imbècil es nota més ràpidament i de forma més fàcil. Hi ha una frase preciosa que sempre dic: la fama no fa imbècils, sinó que els descobreix. I és així. La gent que és imbècil perquè és famosa, ja ho era abans.
No sé si el segon Goya és un indicatiu que estàs en el millor moment de la teva carrera. Com ho veus?
Espero que no, que em vinguin de millors. Crec que aquest Goya m'ha servit per sentir, d'alguna manera, una aprovació que no sé si em calia, però que sí que em fa sentir més segur. Una sensació que en aquesta família del cinema se m'aprecia i se m'estima. El Goya ha estat una abraçada. I que potser fa que hagi de fer menys proves o menys càstings, i que arribin més projectes. També és veritat que, com que jo faig molt de teatre, dic que no a bastants propostes. Intento triar, tot i que, evidentment, faré pel·lícules que estiguin millor i d'altres que estaran pitjor. Però sí, estic en un moment bonic. Fa deu anys que faig pel·lícules i he estat nominat quatre vegades al Goya. Crec que he fet bé la meva feina, però també he tingut molta sort. He estat en pel·lícules increïblement boniques i en pel·lícules que no tant. Però he tingut molta sort i no me'n penedeixo de res del que he fet. Perquè això és un ofici. Podem dir que és un art, però és una feina com qualsevol altra. No estem operant a cor obert, és un ofici.
Fa deu anys que faig pel·lícules i he estat nominat quatre vegades al Goya
En el teu discurs en recollir el Goya vas parlar de les pors. Les que teniu els actors poden ajudar a minimitzar les del públic... Com les portes, aquestes pors?
Les pors continuen, i crec que seguiran tota la vida, però la cosa de la por no és... El problema no és tenir por, o dir que tens por perquè et fa valent. La qüestió és com t'hi enfrontes, i jo crec que cada cop ho faig millor. Però, com que odio el conflicte, com que em fa molta por el conflicte, perquè soc un covard i em costa molt agafar el toro per les banyes, de vegades deixes que es morin les coses per no enfrontar-t'hi. Però estic aprenent a intentar lluitar més amb el conflicte. Si ara tu i jo ens enfadem, abans no t'hauria dit res i ara potser sí que ho faré: 'Tio, m'ha molestat una mica això'. Però, així i tot, el cor m'anirà a mil, i estaré igualment ratllat, però almenys ja t'ho hauré dit i tu ja ho sabràs. Sí, estic intentant lluitar amb el conflicte. Em sento molt incòmode quadrant-me, mostrant desacord. Tenint raó o no. No sé per què, suposo que és per ser fill únic... o imbècil, o poc treballat, no sé de què és, però em costa molt i n'estic aprenent.
Odio el conflicte, perquè soc un covard i em costa molt agafar el toro per les banyes
Tornant al moment professional dolç, cap a on voldries tirar a partir d'ara?
M'agradaria fer coses diferents, que no hagi fet abans, i estar en bons projectes, seguir barrejant teatre i cinema... Però vaja, el que vull és seguir tenint una filmografia més o menys coherent. Que tampoc passaria res si fem pel·lícules que no estan bé, però acabar tenint una filmografia més o menys coherent, això és el que voldria.