Dia de Sant Joan amb Mario Casas

Barcelona, plató no només d’espots. Hom s’imagina un Sant Joan amb ressaca, un ressacot de mitja copa de cava, res seriós. Amb mal de cap. Amb els carrers i les platges plenes de merda i d’escopinades. Amb restes de coca de crema i de fruites escampades per tota la casa. El que mai hagués imaginat és que celebraria Sant Joan creuant-me amb Mario Casas, un cop i un altre, a la ronda del General Mitre, en el rodatge del segon llargmetratge de David Victori, 'No matarás', després del thriller fantàstic 'El pacto'. Barcelona es pot/podrà/podria quedar sense sales de projecció, com denuncia el documental de Natalia Regás 'Cinema Mon Amour', però, de moment, encara és un bon plató, ple de possibilitats i molt sol·licitat. I no només per rodar-hi espots de cotxes caríssims que circulen per la Rambla de Catalunya. Més d’una vegada, quan tallen els carrers, he sentit el següent comentari que fa ràbia: “Allà hi estan rodant un anunci”. Doncs no, senyor o senyora, també s’hi fan pel·lícules. Com la del Victori. O sèries com 'Merlí: Sapere Aude'. Ens havíem quedat a General Mitre amb Muntaner? Tornem-hi! I desitjo que el breu i espero que entretingut relat que ve a continuació no sigui vist com a una batalleta més d’aquest periodista, sinó com a una celebració de Barcelona com a marc incomparabilíssim per a milers d’històries de ficció o documentals.

Foto: Jordi Play

Seqüència 1: Sortir a per tabac
Prop dels moderns multicines Balmes i dels ja desapareguts Atenas, Ars i ABC, Mario Casas (que ja havia rodat a Barcelona les molt taquilleres '3 metros sobre el cielo', 'Contratiempo' o 'Tengo ganas de ti') surt disparat del número 145 de la Ronda i es dirigeix a un estanc, que ha obert expressament (és festiu, post revetlla) per acollir una escena de la pel·li. Té un aspecte diferent: és un Mario lleig, o tot el lleig que pugui ser Mario Casas. Vaja, ‘casual’, d’estar per casa. La càmera el segueix en un llarg pla seqüència sincronitzat amb els semàfors.

Seqüència 2: Milena no hi és
El desplegament de persones i estris no passa desapercebut entre la gent motoritzada i els vianants: la majoria, pijos xancleters de la zona alta i venerables senyores enjoiades. No els culpo: soc el primer que, quan veig que es filma pel carrer, m’hi atanso i hi foto el nas, els ulls i les orelles. Els rodatges donen alegria i glamur, activen l’economia i fins i tot poden produir obres d’art. No sempre. Esperem que sí sigui el cas de 'No matarás', que coprotagonitza Milena Smit, a qui ja coneixia del rodatge, a l’Apolo, d’un videoclip d’Els Catarres, 'Una cançó que em parla de tu'. Aquesta tarda xafogosa, la Milena no hi és. Del repartiment, només hi és Casas, acompanyat de Gerard Oms, l’experimentat coach dels actors, d’uns quants tècnics amb pantalons fins als genolls, tatuatges, barba salvatge i samarreta negra (el clàssic look dels tècnics), de membres del team de vestuari, maquillatge i producció, i de Pep Parés Font, un indispensable en els equips de direcció de la ciutat. El Pep, sec com un bacallà, es mou molt, té clara l’escena i dona amables indicacions als figurants. I avui n’hi ha una de luxe: Victòria Serra, una de les quatre protagonistes de 'Les amigues de l’Àgata'. Durant les pauses, parlo amb ella sobre la propera Festa d’Estiu del Cinema Català i del mon audiovisual en general. Un figurant argentí, mentrestant, deixa anar una reflexió: “La idea de fondo al hacer de figurante es no llamar nunca la atención del espectador”. Bravo. Estic a punt d’abraçar-lo. No sé què faríem sense els argentins. Sempre ho saben tot. Es pot prescindir del sucre i de la sal, de la llet i de la carn, però mai dels argentins.

Foto: Jordi Play

Seqüència 3 i última: Victori es complica la vida
Hi ha cineastes que van per feina i no es compliquen la vida amb elaborades i arriscades propostes amb la imatge. David Victori no és d’aquests. I em sembla perfecte. Al capdamunt del carrer Muntaner, CEPSA i La Caixa entren en pla constantment. I no és un 'product placement' pactat. És la geografia barcelonesa. Publicitat gratuïta. Dues hores abans del previst, ja he acabat la meva actuació, o el que sigui això meu a la pel·li. Suposo que he seguit fil per randa el consell del director manresà: “Pere, fes-ho bé”. Abans de guillar a peu, escolto un membre de l’equip parlant pel mòbil: “La setmana vinent acabo la pel·lícula, i no tinc res fins a l’octubre. Si necessites alguna cosa, m’ho dius”. Segur que tindràs sort: Barcelona està bastant on fire pel que fa a rodatges.

NO T'HO PERDIS: El top 5 de la cartellera de cine