[title]
Per fi Dua Lipa a Barcelona. Era, potser, la visita més esperada dels últims dos anys: el seu segon treball, 'Future nostalgia' (2020), va sortir amb gran valentia en un moment molt difícil i va acabar sent tot un encert. Divertit, melòdic, ballable, ple de hits, va ser un bàlsam en temps de confinament, un cant a la vida i a l'esperança que deia, "ànims, que tornarem a sortir, tornarem a ballar".
Amb un Sant Jordi amb tot el paper esgotat i després que la també britànica Griff s'encarregués d'escalfar l'ambient, el públic va rebre Lipa (que repetirà la setmana vinent al Primavera Sound) amb una ovació estentòria. La pantalla gegant presentava les ballarines i ballarins com si es tractés d'una pel·lícula de sèrie B i la cosa prometia: la combinació entre els visuals i el cos de ball van aconseguir que el xou fos divertit i entretingut durant dues hores que van passar volant.
La petita caiguda que va patir va ser només una anècdota en un concert que es va nodrir de l'efectivitat de les cançons de l'últim treball. 'Physical', 'Love again', 'Cool', 'Good in bed', 'Hallucinate'... i ja cap al final la traca, amb 'Levitating' (levitant de veritat, enfilada a una plataforma que surava sobre els caps dels espectadors), 'Future nostalgia' i 'Don't start now'. Pel camí, un parell de peces del primer disc, el 'One kiss' que té amb Calvin Harris i el 'Cold heart' amb un Elton John gegant a la pantalla.
Amb un gran protagonisme dels ballarins i ballarines (també fent acrobàcies amb patins), una banda solvent de baix, guitarra, bateria i teclats i, sobretot, unes coristes que aconsegueixen reforçar la interpretació vocal de Lipa, la cantant no va descansar ni un moment. Va aparèixer i desaparèixer per trapes amagades a l'escenari, va cantar amb una llagosta gegant al darrere, va convertir l'extrem de la passarel·la en un club nocturn, va fer caure globus de colors i va acabar disparant confeti al públic.
A 'Be the one' va tenir el detall d'enfocar les cares dels fans, que es veien reflectits i reflectides a les pantalles gegants i se sentien especials per un moment. 'Future nostalgia' va d'això, de reviure la innocència del pop dels anys 80: vestir-se de lluentons i sortir a ballar, passar-s'ho bé i viure una fantasia que ens allunya de les grisors quotidianes, un espai segur, on tothom hi té cabuda i no hi ha espai per al cinisme. Massa sovint ho oblidem.
