[title]
Xifres rodones que conviden a mirar enrere i a fer balanç. Fa uns dies, l'Eduard Fernández (Barcelona, 1964) bufava 60 espelmes i celebrava els 25 anys de l'estrena de la seva primera pel·lícula, 'Los lobos de Washington'. Des de llavors, s'ha convertit en un dels actors de referència del cinema català i espanyol. Guanyador de dos Goya i quatre Gaudí, la seva presència en una pel·lícula acostuma a anar acompanyada d'elogis i aplaudiments a una feina sempre impecable. També la que ara fa posant-se a la pell de Manolo Vital, líder veïnal que a finals dels anys 70 va segrestar l'autobús urbà que conduïa i se'l va endur fins al seu barri, Torre Baró. Amb aquest acte heroic denunciava l'abandonament de les perifèries d'una Barcelona que encara no havia viscut les transformacions olímpiques.
Signada per Marcel Barrena (també director de Fernández a 'Mediterrani', en què interpretava Òscar Camps, fundador i director de l'ONG Open Arms), la força d''El 47' està en la poderosa reivindicació de la figura del Manolo Vital, però també de la importància de la lluita comunitària, d'aquelles petites revolucions dels menys afavorits per aconseguir drets que ara ens semblen bàsics. I l'Eduard Fernández se suma a una causa justa, en una pel·lícula que adopta formes de 'feel-good movie' sense maquillar la misèria ni treure potència al missatge, posant en valor el paper de la migració en la construcció de la Barcelona que coneixem.
Crec que t'has convertit en una mena d'heroi entre els veïns de Torre Baró, entregats durant el rodatge d''El 47' però també quan vau anar amb el Marcel a fer el pregó de les festes del barri...
Va anar molt bé, el pregó. M'ho havia preparat relativament, però tampoc tenia clar què diria exactament. Però amb el Marcel [Barrena] de seguida vam veure que allà començàvem guanyant cinc a zero. Estaven completament entregats, sí, molt il·lusionats. Ja durant el rodatge, la implicació de la gent de Torre Baró va ser absoluta. Estan contents perquè es torni a parlar de Manolo Vital, a qui s'estimen molt. Ells voldrien un carrer amb el nom del Manolo, seria preciós.
Per què és important explicar avui una història com aquesta?
Vaig dir el mateix amb 'Mediterrani', perquè totes dues pel·lícules tenen alguna cosa en comú. Ens agrada molt queixar-nos de les injustícies però fem servir l'excusa de què una sola persona no pot fer res. I sí, una sola persona pot fer moltes coses. La del Manolo és una lluita essencial, una lluita per la dignitat. La personal i la d'una comunitat. La dignitat d'una gent que va emigrar de casa seva, de l'Extremadura dels latifundis, i no ho van fer per caprici, ho van fer per necessitat. Una gent que mereix tot el respecte, i crec que està bé parlar d'això, tal com està el país. Gent que es va integrar i que, amb les seves mans, va construir el barri, i part de Barcelona i de Catalunya.
Ens agrada molt queixar-nos de les injustícies però fem servir l'excusa de què una sola persona no pot fer res. I sí, una sola persona pot fer moltes coses
Una de les coses boniques de la pel·lícula és com reflecteix l'ús de la llengua catalana com a element integrador.
És una de les coses que em va agradar especialment per acceptar fer la pel·lícula. Amb tot el respecte i que s'entengui bé la paraula: jo m'estimo molt la figura del xarnego. Una de les meves espines clavades professionals és no haver interpretat mai un personatge: el Pijoaparte [creat per Juan Marsé a 'Últimas tardes con Teresa']. Ja no el puc fer per edat, però sí que he volgut interpretar el Manolo, aquest xarnego que acaba parlant el català per amor. Més enllà, és maco que es normalitzin les llengües de l'estat espanyol. Televisió Espanyola no ha tingut cap problema en presentar-la en versió original, sense doblar-la. Perquè no tindria cap sentit. És una pel·lícula que parla de la integració, i que passa amb normalitat del castellà al català. Tal com parlava el Manolo Vital.
Jo m'estimo molt la figura del xarnego. Una de les meves espines clavades és no haver interpretat mai el Pijoaparte
La pel·lícula fa una picada d'ull a un tal Pasqual Maragall, una figura política que, veient el nivell general actual, s'enyora moltíssim.
Totalment. Home, el Pasqual Maragall va fer coses realment revolucionàries. Per la seva personalitat i perquè probablement no es doblegava al que suposadament havia de fer. Anava una mica per lliure. I va fer una cosa molt bonica: s'instal·lava uns dies a les cases de la gent per veure com es vivia als barris de la ciutat. És molt gran, això!
És el què s'explicava al documental Maragall i la Lluna. Quin personatge, el Pasqual! Curiosament, tu has marxat de Barcelona i vius a Madrid...
Sí, però jo sempre tinc un peu a Barcelona, hi tinc casa, el pis dels meus pares on vaig néixer. Darrerament, potser per una qüestió d'edat, o per la falta de mar i tot plegat, em ve una mica de gust anar tornant a casa sovint. És que Madrid té dos costats; un de molt atractiu i un altre... una mica insuportable. De vegades guanya un, i de vegades guanya l'altre. Jo, a Madrid visc al costat de Ferraz, i em creuo cada dia amb aquests que criden 'fills de puta' i tal. I és fa una mica pesat...
És que Madrid té dos costats; un de molt atractiu i un altre... una mica insuportable
La Barcelona que mostra 'El 47' ja no existeix. Com veuria en Manolo Vital la ciutat que tenim avui?
Em costa imaginar-m'ho. De vegades es diu que ara les coses estan pitjor que abans, que hi ha menys llibertat. Jo sé que tothom vol ser original tota l'estona, però potser no cal. És evident que estem millor que abans, i que hi ha més llibertat que abans. En Manolo Vital lluitava per tenir aigua corrent, llum, educació i transport. Coses molt bàsiques. Com veuria en Manolo la Barcelona d'avui? No ho sé, perquè també vivim en un context en el qual l'extrema dreta de vegades guanya en els barris perifèrics. Una cosa que no té gaire lògica, però que passa, és així. Seria bonic veure quines serien ara les seves batalles. Ell remava pel dret municipal, perquè les coses a la ciutat funcionessin i fossin justes per a tothom, i per igualar l'extraradi al centre de la ciutat.
Has interpretat uns quants personatges reals: ara el Manolo Vital, però abans també el Paesa d''El hombre de las mil caras', el Millán Astray de 'Mientras dure la guerra', l'Òscar Camps de 'Mediterrani' o l'Enric Marco al biopic que s'estrenarà a finals d'octubre i anirà al Festival de Venècia. Suposa una aproximació diferent de la feina?
Una mica, sí. Vas una miqueta més 'pillat'. Demana molta feina, perquè has de fer una certa imitació del personatge, t'hi has d'assemblar, però alhora ha de ser molt real, molt viu, i també has d'aconseguir sentir-te lliure. És una feina bonica, però quan encadeno uns quants personatges reals enyoro fer-ne de ficticis, per poder inventar-me'ls sense condicionants.
Entenc que la responsabilitat també és més gran...
Sí, també. És una qüestió de respecte cap al personatge. Més enllà de fer una imitació més o menys ajustada, es tracta de capturar l'esperit del personatge i el seu tarannà.
Hi ha una motivació extra en fer personatges reals que lideren determinades lluites? Penso en el Manolo, el Camps o, sobretot, el Pere Casaldàliga que vas interpretar a 'Descalç sobre la terra vermella' (2013).
D'entrada, jo no puc fer un personatge si el jutjo. En aquest sentit, tenim Millán Astray, que és a qui podria jutjar més a la contra, per una qüestió ideològica. Però vaig trobar moltes coses interessants sobre ell, amb les que jo podia sentir empatia traient el judici de l'equació. Només així podia interpretar-lo. Si no, hauria fet un malvat sense matisos, i no val la pena. Llavors hi ha algú com el Pere Casaldàliga, que penses que mai arribaràs a abraçar del tot, perquè és inabastable. El Pere és el personatge més gran que he fet, i que probablement faré. Perquè jo amb el Pere... arribaves allà i et posaves a plorar sense més ni més, sense saber per què. Era una cosa física, d'energia. I en aquest sentit, sí, quan interpretes gent que representa certes lluites, és molt bonic. Ara, un tampoc s'hi ha d'arrepenjar, i cal mostrar totes les cares del personatge que fas. Si té algun punt 'xungo', també hi ha de ser. La humanitat és complexa, i no pots fer un retrat pla: aquest senyor és molt dolent i aquest altre és molt bo.
Hi ha una certa unanimitat a l'hora de valorar positivament la teva feina com a actor.
Això està bé, això està bé. Hi haurà algú que no tant, eh! [Riu]. M'agrada, però alhora m'és igual. A veure, m'agraden molt els premis i que em reconeguin. Però de cara a la pròxima feina, m'és igual. Perquè sempre tinc la mateixa por, el mateix vertigen. Em diuen que segur que ho faré bé, però jo no ho sé! Potser faig una gran cagada. Sempre t'ho has de currar! És veritat que l'ofici et dona uns mínims, però cal treballar-s'ho.
Sempre tinc la mateixa por, el mateix vertigen. Em diuen que segur que ho faré bé, però jo no ho sé!
L'elogi constant debilita?
No, no, com a mínim a mi no. A mi l'elogi em passa bastant així [es passa la mà oberta per davant de la cara a tota velocitat]. Ara bé, si algú que m'ha vist fent un paper em diu que en aquell moment o en aquella frase no estava prou bé, no m'ho trec del cap, se'm queda al cap incrustat. Jo soc molt crític i molt exigent amb mi mateix, llavors l'elogi no em debilita gens.
I l'ego com el portes?
Bé, el tinc més tranquil que mai. Potser per l'edat o per la feina personal que també he fet. Jo penso que el pitjor de la humanitat és l'ego. Després, tinc molt sentit de l'humor, i això sempre està bé, per equilibrar la cosa [Riu].