[title]
Emmarcats, com si fossin una obra d'art en un museu. Així es van presentar Nicolas Godin i Jean-Benoît Dunckel la nit de divendres al Sónar per interpretar en directe, de dalt a baix i en el mateix ordre, el seu disc més emblemàtic, 'Moon safari', que ja ha fet 25 anys. I si el Sónar ja n'ha fet 31, això vol dir que els de Versalles formen part del seu ADN i de molts habituals del festival, que han viscut l'evolució de la música electrònica en paral·lel, uns quants és molt possible que els haguessin vist fa 14 anys al mateix festival.
Air prometien un safari lunar i ho van aconseguir a través de les suaus textures que proposaven en aquell disc de 1998 que anava a contracorrent, perquè no empenyia, sinó que et convidava a relaxar-te, a cordar-te el cinturó i a deixar-te portar per l'espai. Concentrar tota l'escena dins del rectangle blanc va ajudar a enfocar els ulls cap als instruments. Ajudats per Mikael Israelsson a la bateria, Dunckel i Godin van anar desgranant riffs i melodies als sintetitzadors, el baix i la guitarra, posant èmfasi en la qualitat més orgànica de la seva música.
Fins i tot la disposició dels instruments i la microfonia de la bateria, il·luminats per darrere, estava pensada com una obra d'art. Ells, vestits de blanc, es limitaven a fer la feina. Només es van permetre un "bonsoir" entre tema i tema mentre interpretaven un repertori que funciona com una suite i que probablement es gaudiria encara millor en un espai on tot el públic estigués completament dins del concert. Al capdavall, al Sónar de Nit es mesclen moltes sensibilitats diferents, i el viatge espacial d'una part dels espectadors es trobava amb certa ansietat dels que ja tenien ganes de festa.
Sense eclipsar els músics
Algunes peces van funcionar més que d'altres. 'Sexy boy' es va celebrar com el hit que és, però a 'All I need' es va trobar a faltar la veu de Beth Hirsch. El riff de 'Kelly watch the stars' i la tornada de 'Remember' van tornar a aixecar el públic, fins i tot la melodia naïf de 'Ce matin-là' es va corejar com si tingués lletra. Les parets del poliedre blanc mostraven visuals diferents segons la cançó, però tot de manera molt controlada, sense eclipsar mai els músics, perquè la gràcia era veure com tots els sons es produïen al moment i de forma artesanal.
Al final de 'Le voyage de Pénelope' el grup va saludar i va escometre uns quants bisos d'altres discos, entre els quals hi havia el famós 'High school lover' i dues peces més canyeres, 'Don't be light' i 'Electronic performers', que van compensar la lentitud del clàssic de la banda sonora de 'Las verges suïcides', i que van deixar el regust d'acabar de despertar d'una mena de somni dolç. Calia fregar-se els ulls, veure on érem, i preparar-se per anar a ballar amb els ritmes disco de Jessie Ware.