[title]
Els catalans portem el pa amb tomàquet a la sang. Resulta difícil pensar en algun fet diferencial gastronòmic més català que el pa amb tomàquet. Si no fos impossible d'argumentar –els tomàquets van arribar a la península amb la descoberta d'Amèrica– segur que algun il·luminat diria que la cuina catalana es va fundar el VII a.c. amb una sacerdotessa fregant pa amb tomàquet sota el pi d'Empúries.
Però ¿quantes vegades no ens ha sorprès un pa amb tomàquet mediocre? Bé sigui esmorzant en un restaurant d'hotel –això passa sovint a Madrid– o a casa d'un amic massa garrepa per comprar pa i tomàquets de branca decents. Bé, doncs en Jordi Vilà, estrella Michelin per Alkimia i un dels grans coneixedors de la cuina catalana, ens ofereix un truc senzill per millorar el nostre pa amb tomàquet.
Ull a la seva versió favorita de l'assumpte: torreu a la brasa una llesca de bon pa de pagès, la suqueu i amaniu per la banda torrada. I tot just després, la passeu un moment per la brasa per la banda blanca i us la mengeu. "Ha de ser un procés àgil, perquè si no el tomàquet agafa temperatura i li surt l'acidesa i serà com menjar-se una torrada amb salsa de tomàquet", adverteix Vilà. Però si ho feu així, tindreu una torrada alveolada, esponjosa i cruixent per les dues bandes, amb tot el greix celestial de l'AOVE conjuntat amb el tomàquet acabat de sucar. Las qualitat dels tomàquets i de l'oli d'oliva extra verge la donem per suposada, esclar.
I la Maria Nicolau, experta a fer-nos redreçar processos bàsics que espifiem, subratlla que "l'has de sucar amb molta mala hòstia! Que no sembli que ha sigut un accident! L'has de sucar amb mala llet i el tomàquet ha d'arribar a totes les vores del pa!". O sigui que ja ho sabeu: torrat a la brasa i ben esclafat!
NO T'HO PERDIS: Els millors restaurants de cuina catalana de Barcelona