[title]
En els últims anys, hem vist un fenomen nou en el teatre català. Nou, nou, potser no ho és. Però mai no havia estat tan important: el poder dels actors i les actrius a l'hora de definir la programació dels teatres de Barcelona. Ho sap tothom i es profecia, que deia Foix, que la gent (els barcelonins) va al teatre per veure aquest o aquell actor, que tenen més influència que els títols, els directors i els autors. Si la Vilarasau, l'Homar, l'Arquillué, el Llàcer, l'Espert o la Segura fan una obra, ja és prou reclam perquè la gent hi vagi. Ni Lluís Pasqual, ni Àlex Rigola, ni Shakespeare (!) tenen la mateixa influència en l'espectador que disposar d'una primera espasa (mediàtica?) en el repartiment.
Això fa anys que passa a Hollywood, i a les grans capitals del teatre, que certes pel·lícules i/o obres es fan perquè un actor vol, perquè el director del teatre li demana a l'actor quina obra vol fer. I passa aquí també al teatre públic. Emma Vilarasau va aconseguir omplir el Lliure de Gràcia amb 'Els dies feliços' de Beckett. Va ser ella qui va dir de protagonitzar aquesta obra. Algú creu que hauria fet mitja entrada sense ella? Pere Arquillué ha omplert la Sala Petita del Nacional amb 'Blasted', de Sarah Kane. Feia anys que volia fer-la. Hi hauríeu anat si ell no hi hagués estat? Dues grans obres (i dos exemples) que gràcies als actors que les han protagonitzat han atret el gran públic.
Després hi ha els actors que fins i tot posen els seus diners en les obres. Lluís Homar ha produït 'Cyrano', així com va produir 'Terra baixa'. Arquillué ha produït 'Art' i participa en la producció d''Adossats' a través de Mola Produccions. Ramon Madaula també produeix un munt d'obres, des de fa molts anys.
Els actors i les actrius tenen el poder, almenys una part. Però també tenen una part de la responsabilitat de l'educació teatral dels espectadors. I ho saben.
PS: Aquesta setmana, el periodista i crític Xavi Pardo discutia a RAC1 amb Àngel Llàcer, Jordi Sellas i Xavier Marcé sobre si el TNC havia de fer 'Frankenstein' amb dos actors tan mediàtics com el mateix Llàcer i Joel Joan. Crec que sí, que el TNC ha de muntar grans espectacles amb els actors del moment, amb produccions inassumibles per al teatre privat (no hem superat la crisi, no ho oblidin). Però també hem de saber que si aquestes obres no passen després al Romea, al Poliorama, al Borràs o al Victòria és perquè ni estan concebudes perquè això passi (les produccions són difícils d'adaptar, i els contractes dels actors no ho solen esmentar) ni són viables econòmicament per als productors privats. Fixin-se que només es produeix el 'transfer' quan darrere d'una peça del TNC o del Lliure hi trobem un coproductor privat independent, tipus La Brutal, la Perla 29, etc.
Si a Londres, les grans produccions públiques es mantenen vives en l'esfera privada ('Els Miserables', per exemple, és una producció de la Royal Shakespeare Company que és en cartell des de 1985!) és perquè el sistema ho afavoreix: els teatres públics no es desentenen de les obres i hi segueixen invertint (i guanyant diners) un cop passen als teatres privats.