Els cartells més polèmics de les festes de la Mercè

Els catalans portem la queixa al moll de l'os, i els barcelonins, com a bons catalans al quadrat, encara més. Què faríem sense les festes de La Mercè? Una ocasió genial per rajar a fons: de la programació, del pregoner, i sobretot del cartell. Passem revista als cartells més heterodoxos de la festa i a les polèmiques que van suscitar (i oh, miracle, enguany el cartell de la Malika Favre ha complagut tothom!). També és cert que els cartells de la Mercè a vegades estan pensats per ser imatges per difondre la festa al carrer, i d'altres com a obres d'art que l'Ajuntament regalà al ciutadà (i que a vegades són l'equivalent municipal d'aquell 'pongo' que et regalen per Nadal i no saps on fotre).

1. Nazario (1999) 

Aquesta preciositat de cartell, obra de Nazario, semblava d'allò més inofensiu: els gegants de la ciutat vistos des d'una finestra de la Plaça Reial (suposem que la del mateix artista), amb un bonic homenatge al film 'Lluna de Paper' (1973) de Bogdanovich. Ara bé, a l'arquebisbe de la ciutat, Ricard Maria Carles, li va semblar horrorós que la tipografia recordés la cal·ligrafia cúfica àrab. "M'agradaria que els instruments publicitaris de la nostra festa major parlessin ben clarament de les seves arrels inequívocament cristianes", va ser la seva declaració. La reacció de Nazario: "L'arquebisbe és un 'skinhead' del clero, i es veu de quin peu coixeja". 

2. Antoni Miralda (2001)

Aquest va ser el primer any l'any que els dissenyadors van poder posar text al cartell, a banda del nom de la festa i l'any. I va haver-hi una petita polèmica: es va acusar l'insigne Antoni Miralda de plagi dels cartellets dels preus del colmado Lafuente del carrer Ferran. Home, plagi? Sota el cartellet de 'Danesas 650' hi posa la signatura de LaFuente Miralda. Jo diria que més aviat és un homenatge. Homenatge al 'colmado', s'entén. El que és més polèmic és que sí que apunta al plagi conceptual d'un altre gran dissenyador molt nostre: América Sánchez va fer, mesos abans, un cartell per al Mercat del Ram de Vic que Miralda va tenir molt en compte (per a dir-ho d'una manera fina). Però Sánchez va tenir el 'fair play' de citar la font cal·ligràfica a la signatura, enlloc de posar el local: Francisco Espelde, treballador del colmado LaFuente.  

3. Perejaume (2004)

Perejaume va posar un pedestal hinduista –símbol de la multiculturalitat de la festa–  i damunt seu, aquesta frase: Hem de fer-nos, els artistes, pagesos? Un turista plantat és un pagès? Pot tornar a pagès aquell que ha estat turista?". Més que un cartell, és una obra d'art conceptual: la pregunta-reflexió és molt vigent (avui més que mai!), però encaixa millor dins d'un museu que als carrers. L'artista va deixar clar que era una crítica al model turístic de la ciutat. I va incomodar tant l'Ajuntament que al carrer van penjar un cartell alternatiu... amb un capgròs, ehem.  

4. Vicente Rojo (2006)

L'escultor i pintor mexicà Vicente Rojo –per cert, nebot de Vicente Rojo Lluch, cap de l'Estat Major de l'Exèrcit Popular de la República durant la Guerra Civil– va voler simbolitzar "els raigs d'aigua i de color de les fonts que pugen amb força cap al cel net i clar de Barcelona". D'acord, no entrarem en el caspós, cunyat i amèbic terreny d'expressions estil "la meva neboda ho faria millor". Però sí que val la pena recordar el que en va dir l'aleshores vicepresident del FAD Óscar Guayabero: "No comunica prou". Claret Serrahima (creador del logo actual de la ciutat) va ser més directe: "És fluix. S'ha primat l'artista per ser fill de i no pas per la qualitat del seu disseny". 

5. Sean Scully (2015)

En el seu moment, aquest cartell del famós artista irlandès Sean Scully va passar desapercebut: les seves abstraccions geomètriques color gos quan fuig no podien ofendre ningú, i sempre quedava bé presumir de cartell de festa major d'un dels pintors més cotitzats del món que a més residia a la ciutat. Vist amb perspectiva, aquesta obra lliga és tan grisa com l'excusa que ha fet servir per sortir de Barcelona cames ajudeu-me: "A Barcelona anaves a les reunions i parlaven completament en català, com dient 'fote't". Es va instal·lar a Barcelona el 1994 i fins al 2021 no es va adonar que els aborígens tenim el mal costum de parlar en la llengua nadiua. Un misteri digne d'un altre Scully, la Dana d'Expedient X. L'artista s'ha instal·lat a Aix-en-Provence on, ves a saber, potser tindran la gosadia de parlar-li en francès. Aix...  

6. Mariscal  (2017) 

El primer que vam pensar molts quan vam veure el cartell de Javier Mariscal va ser: "Goita! A La Petra dels Jocs Paralímpics li han posat pròtesi de braços i s'ha passat al trap!". Una noia colorista, plena de tatuatges i amb un mòbil a la mà, dibuixada amb l'inequívoc i angular estil de Mariscal. Tornem a la categoria de cartell de l'Ajuntament que no vol l'Ajuntament: "Un estereotip de dona que no representa Barcelona, i no està per a res alineat amb les polítiques de gènere que està fent aquest ajuntament", va dir la regidora de Feminismes. Mariscal va afegir llenya al foc tuitant que la noia "se'n va a la platja a peu per no contaminar. És la 'choni' ideal'. 

 7. Reskate (2020) 

El cartell de l'estudi Reskate (llegiu 'risqueit', suposo, una de les coses que fan és dissenyar monopatins) va tenir bona acceptació i no hi va haver cap gran polèmica (més enllà de la falta d'ortografia d'escriure Setembre en majúscula). Si em pregunteu a mi, diria que m'agrada, però em recorda massa les portades de discos post-grunge de meitat dels noranta. Un dels coautors, en Javier de Riba, va dir que "sempre es mostra crític amb els cartells i ara ens toca rebre a nosaltres". Noi, doncs vau fer sort.  

 NO T'HO PERDIS: Així seran les festes de la Mercè 2021

Llegeix el número de setembre de Time Out Barcelona amb entrevistes, reportatges i les millors recomanacions d'oci i cultura de la ciutat