Elvira Dyangani Ose: “Quan jo anava a l’institut, ningú deia que hi havia espanyols guineans”

Elvira Dyangani Ose és la nova directora del MACBA, i la primera dona que dirigirà la institució. Va néixer a Còrdova i va estudiar a Barcelona, una ciutat que segons ella “sempre ha tingut una escena artística independent molt engrescadora”. Parlem amb ella dels plans que té pel MACBA, la presència del relat colonial a Barcelona i tot el que ens queda per (des)aprendre sobre els museus. 

En quins espais artístics de la ciutat t’agradaria que s’emmirallés el MACBA? 

Quan jo vivia aquí, era el gran moment de la Sala Metrònom! Jo estava acabant la carrera, i era un moment on les dinàmiques de col·lectius artístics al voltant del 22@ i el CCCB convivien amb les institucions com el MACBA. No em fixaria tant en una institució específica, sinó en aquesta contesta cultural que hi havia a la ciutat. Jo al final vull recuperar l’esperit de tot això i que el MACBA sigui una institució propera amb la comunitat que l’envolta i oberta a la comunitat de l’art tant local com internacional. 

Com pretens trobar l’equilibri entre la proximitat i la projecció internacional?

És crucial que el MACBA serveixi als artistes com a plataforma per ser coneguts nacionalment i internacionalment. I això s’aconsegueix fent exposicions que siguin rellevants per la resta del món, i que siguin essencials aquí. També hem de tenir una visió holística del museu, com a plataforma que està intentant ser conscient de la seva història i saber com superar-la. Del MACBA, sempre m’ha agradat aquesta dimensió d’autoreflexió, de sentit crític. Però crec que és el moment d’escriure una altra història de la institució. Vull redefinir el MACBA com un museu que no només sigui conegut per les exposicions, la col·lecció i els programes que té, sinó també perquè és un museu permeable amb la realitat que l’envolta. 

El MACBA s’ha sobrepensat massa a ell mateix?

Al seu inici, la institució tenia molt clar en el moment en què es trobava i va fer una crida a la crítica institucional. Va ser molt important, això! Va trencar amb dinàmiques tradicionals de l’art i va posar de manifest que des d’una institució museística es pot demanar justícia social, no només a les autoritats sinó en l’àmbit internacional. Però aquesta autoreflexió, ha de portar-nos més enllà, cap al vessant més humà de la institució.

Què hem de prioritzar, perquè el MACBA exploti més aquest vessant humà?

Ens hem de tornar a retrobar amb els veïns. Hem de reformular la relació amb l’entorn directe del museu: jo vull que quan preguntis a algú pel carrer sobre el MACBA, tothom sàpiga de quina institució estem parlant! Sí, perquè és un museu d’art contemporani, però també perquè té una manera especial de tractar a l’espectador. Per mi és prioritari ser un museu més permeable, més proper i més inclusiu. 

És possible un MACBA que aculli per igual al públic local, als 'skaters', als artistes i als turistes? 

No soc naïf, és una tasca difícil. Hem d’escoltar els diferents col·lectius i veure com podem materialitzar els seus desitjos. No he sigut mai amant dels grans gestos i crec que ho hem de fer de mica en mica. Tothom em pregunta: “quan començarem a veure aquest nou museu que estàs plantejant?” Probablement seran canvis lents i progressius, i haurem de convidar a la gent a explorar aquests canvis per ella mateixa. Hem de ser versàtils i començar a treballar amb diversos grups alhora per crear una plataforma única per totes aquestes veus. 

I com canviarà el MACBA, portes endins?

Hi ha hagut intents, en el passat del museu, de crear relacions transversals en l’equip. Jo estic forçant una mica això, intentant que es trobin companys de feina que abans no havien parlat. Quan un visita una casa, sap que és un espai viscut, es nota en l’ambient. Si volem que la gent se senti com a casa seva quan visita el MACBA, hem de fer un espai més acollidor, i això comença per la gent que hi treballa. És l’equip del museu qui els ha de donar la benvinguda, i és un equip que ha passat per molt i és crucial crear un sentiment de comunitat i que s’entengui. Tots hem de poder expressar el nostre desig del museu que volem. 

Tu has investigat sobre les arts globals amb una perspectiva postcolonial. Els nostres museus són conscients del rol que han jugat en el colonialisme?

Hem de començar a fer memòria i recordar que dins de la nostra història, hi ha històries de comunitats i d’altres llocs del món que s’han de posar en el pla que toca. I això implica entendre que el museu va ser una de les eines que la metròpolis colonial utilitzava -juntament amb els mapes i els censos- per delimitar les possessions que tenien dels països colonitzats. Sempre tendim a pensar que les nostres relacions amb altres països són externes, però hi ha una retroalimentació i, per tant, formen part de la nostra història… no sé com deu ser ara, però quan jo anava a l’institut, ningú deia que hi havia espanyols guineans!

Hem de desaprendre moltes coses, encara?

El desaprenentatge per mi és fonamental! Hem de desaprendre què significa museu. Hi ha una visió del museu que antecedeix la teva visita, un prejudici. Jo vull jugar amb aquest prejudici i transformar-lo, redefinir la noció de museu. 

Com?

Hi ha gent que no va a museus perquè creu que no entendrà allò que veu. Jo el que vull fer és jugar amb la idea de museu i amb el significat d’entendre. Potser, allò que tu dius que no has entès, té a veure amb un rebuig a l’obra. I aquest rebuig, és una resposta. Per tant, sí que estàs entenent alguna cosa.ç

NO T'HO PERDIS: Les millors exposicions de Barcelona

Llegeix el número d'octubre de Time Out Barcelona amb entrevistes, reportatges i les millors recomanacions d'oci i cultura de la ciutat