[title]
Ho vam pensar quan Jaume Balagueró li va regalar el paper més terrorífic de la seva carrera a 'Els sense nom' (1999). I quan va estar a l'alçada d'un monstre del cinema com Fernando Fernán-Gómez a 'Para que no me olvides' (2005). Però ves a saber per quin motiu, el cinema no ha estat mai gaire amable amb Emma Vilarasau (Sant Cugat del Vallés, 1959), una de les actrius més reconegudes de l'escena catalana. Afortunadament, Dani de la Orden (director de films com 'Barcelona, nit d'estiu', 'Litus' i 'El test') l'ha convertit en l'eix d'una família 'pija' i no gaire estructurada a l'estupenda 'Casa en flames', que aquesta setmana arriba als cinemes d'arreu.
La pel·lícula ens explica el cap de setmana d'una dona, els seus dos fills (Maria Rodriguez Soto i Enric Auquer), les seves respectives parelles (José Pérez-Ocaña i Macarena García), el seu ex (Alberto San Juan) i la seva nova nòvia (Clara Segura), a la casa familiar de la Costa Brava. Una reunió que es convertirà en un festival de retrets i ferides per tancar, en una comèdia dramàtica que navega de forma prodigiosa de la comèdia punyent i amb diàlegs divertidíssims al drama més quotidià.
Tornes al cinema!
[Deixa anar una riallada]. És estrany, eh? Em va trucar el Dani de la Orden i va ser meravellós. Ha sigut un regal, perquè ja no t'ho esperes. Després de tants anys, era una carpeta tancada, això ja s'ha acabat, pensava. I no, mira, hem fet una altra pel·lícula.
Sé que t'ho han preguntat sovint, però quina explicació té no haver-ne fet més?
Pregunta'ls-ho als productors i als directors! Jo què sé, suposo que hi ha un moment en què no hi ha papers per dones d'una certa edat i els que hi ha... ja estan donats a dones molt més conegudes que no pas jo. I ja està. No hi ha més. És que... No sé què dir-te [riu].
No ho has portat mai malament, això?
No, la veritat és que quan vaig fer 'Els sense nom', semblava que hauria pogut arrencar qui se sap què. No va ser així, jo tampoc em vaig voler anar a buscar la vida a Madrid perquè... perquè no!Tenia dos nens petits i tenia ganes de viure aquí. Per tant, vaig prendre decisions de dir no, jo em quedo i faré més teatre i ja està. Però no, no ho he portat mai malament. Per sort he treballat sense parar. Si m'hagués quedat a casa, ara m'estaria lamentant de no fer cine i de no fer tele, però la veritat és que no he parat. M'hauria agradat fer més cinema? Si! N'he fet? No! Doncs ja està.
Doncs celebrem que 'Casa en flames' hi posi remei. Qui és la Montse, el teu personatge?
És una dona burgesa catalana de classe alteta, però diríem que ha perdut una mica els possibles. La Montse està molt sola, terriblement sola. I fa el que sigui per aconseguir unir la seva família, com a mínim un cap de setmana. Ella se sent injustament tractada, injustament abandonada. I a més, i a mi això m'agrada molt, és una mare molt amoral amb les coses que fa. I això li dona un caràcter a la pel·li, un punt de bogeria que crec que està molt bé.
En aquesta família ningú s'estima d'una manera gaire sana. I, tot i que hi ha situacions portades una mica a l'extrem, és bastant fàcil que ens reconeguem amb el què s'explica.
Les dinàmiques familiars estan una mica pujadetes de to, però l'essència, tant de la mare com dels dos fills, el què és l'essència dels personatges, és bastant identificable. És cert que les famílies de vegades no ens estimem prou bé, perquè ens coneixem massa, perquè sabem que som incondicionals, sabem que la mare sempre hi serà, encara que estiguis sis mesos sense anar-la a veure, ni agafar-li el telèfon ni fer-li una trucada, ella sempre hi serà. I de vegades això et dona permís per un tracte molt egoista per part de tots. I també de la mateixa mare. I això és una manera lletgeta d'estimar.
"Tinc un llistat amb una sèrie de gent amb la qual m'agradaria treballar abans de plegar"
El guió de l'Eduard Sola és magnífic, i aconsegueix un equilibri molt difícil entre la comèdia i el drama...
Sí, i això ho vaig veure al guió, però sobretot en el rodatge. Pensava que havíem començat una escena ha-ha-ha-hi-hi-hi. I, de cop, es gira la truita. I jo crec que la gràcia de la pel·li és que el Dani segueix una línia, i no s'excedeix mai, ni cap a una banda ni cap a l'altra. Mai es passa, i mai fa res que no et creguis. Està molt ben muntada, molt ben feta i té un repartiment meravellós. Perquè moltes escenes són corals, hi ha pocs moments de dos personatges. I les escenes corals en el cinema són complicadetes. I crec que aquí estan molt ben resoltes.
És veritat que el Dani us animava a improvisar moltíssim?
Sí, i els primers dies em va xocar bastant, perquè vaig pensar: si hi ha un guió escrit, què estem fent? Ens ho estem saltant tot. Jo soc una dona molt disciplinada i molt obedient i pensava en el pobre guionista. I el Dani deia que el guió era només un punt de partida, que improviséssim. Però em va costar arrencar, ara, quan ho vaig fer... ole! Molt bé! Això li dona frescor, i unes sortides que no t'esperes dels actors. I això es nota a la pel·li. Mira, amb el Dani he fet també un episodi de la sèrie 'A muerte'. I allà sí que vaig flipar, perquè allò no era improvisació, allò era un 'feu el què us doni la gana'. M'ha sorprés el Dani, és peculiar, és com un nen gran molt intel·ligent i que té moltes ganes de jugar. Però després al rodatge el veies molt concentrat, després de dinar s'apartava i es concentrava en les seves coses. És un nen prodigi del cinema, el porta a les venes.
Em va sorprendre molt saber que mai havies coincidit en un projecte amb la Clara Segura.
És així, i en tenia moltes ganes. Tinc un llistat amb una sèrie de gent amb la qual m'agradaria treballar abans de plegar. Perquè a mi no em queden molts anys de treballar, perquè em faran fora i perquè m'he fet molt gran [riu]. I la Clara és la primera del llistat, ja fa molts anys. Sempre li deia quan l'anava a veure a les estrenes, hem de fer alguna cosa, hem de fer alguna cosa, però ha costat. I va ser trobar-nos al rodatge i descobrir la Clara. No la professional, que ja sé que és una gran actriu, sinó també descobrir la persona. No he rigut mai tant en un rodatge com amb ella, és meravellosa. Té el do de la rèplica exacta, en el moment exacte, per treure tensió, posar humor... M'ha agradat molt, molt, conèixer-la.
Crec que per fi heu trobat un projecte teatral per fer juntes...
[Riu]. Sí, i si l'arribem a fer serà una bomba. No et puc dir quin és, perquè està als inicis, però sí, serà una bomba. És un clàssic i en castellà. Perquè no es pot traduir. I ja està, ja t'he deixat una pista [riu].
La Vilarasau i la Segura... quines ganes. D'alguna manera això de posar l'article i el cognom deixa clara la condició de grans dames del teatre, com ho han estat la Sardà, la Lizaran o l'Espert. Com et sents formant part d'aquest Club de l'Article?
M'agrada això del Club de l'Article [riu]. Al principi no m'hi sentia gens identificada, era com si parlessin d'una altra persona. Ara m'hi he acostumat, em segueix sonant una mica exagerat però m'hi he acostumat. Al principi era com... de qui parlen? Qui és aquesta Vilarasau que jo no conec? [riu]. Com et veu la gent i com et veus tu, de vegades té molt poc a veure. És veritat que em trobo valoradíssima, per la carrera que he tingut, pels papers que m'ofereixen... Només puc estar agraïda a la vida professional que he tingut. Perquè jo treballo cada dia, saps? Jo vaig al teatre, em disfresso, faig la funció, em canvio. La vida és aquesta, després tot allò de les entrevistes, la Vilarasau, la no sé què... queda allà, però no hi penses en el dia a dia. Ho deixo allà i no vull fer-ne gaire cas.
"La meva generació estava acostumada a treballar a les ordres de... I llavors no érem tan llançats"
Tornant a la pel·lícula, a les escenes corals i a les escenes de dos, tens un moment amb la teva 'filla', la Maria Rodríguez Soto, que és or. Apunta a formar part del Club de l'Article!
No trigarà gaire a ser la Rodríguez Soto, amb el camí que porta... És una altra de les actrius que tinc al llistat. I està estupenda a la pel·lícula. Té molt de talent.
Com l'Enric Auquer, la Maria forma part d'una nova generació magnífica. Com els veus?
Són molt potents. I a més tenen una cosa que els fa diferents, no sé si a tota la meva generació, però sí a mi, i és que tenen molt de criteri. I s'atreveixen molt a dir el què pensen. Jo, a la seva edat, no m'atrevia tant a dir les coses, i ells no tenen pudor per dir el que pensen, i això està molt bé i està bé que els hi facin cas, perquè enriqueixen les feines. Jo crec que la meva generació estava acostumada a treballar a les ordres de... I llavors no érem tan llançats. La figura del director era molt potent, el director manava i no et plantejaves opinar. Feies la feina i ja està. I més sent una dona, t'havies de callar encara més [riu].
Dèiem que has fet molt poques pel·lícules. 'Els sense nom' va ser molt icònica. Com la recordes?
Amb molta estima, la pel·lícula, i el Jaume [Balagueró], amb molt d'amor. Vaig conèixer gent molt maca, que encara conservo, i va ser molt important per a mi, perquè va tenir un ressò... No vaig seguir la carrera cinematogràfica, tot i que tothom em deia que ja no parararia de fer pel·lícules. Sí que vaig parar [riu].
I tens una altra pel·lícula estupenda, 'Para que no me olvides' (2005), per la qual vas estar nominada al Goya i en què vas treballar amb el grandíssim Fernando Fernán-Gómez.
He fet poques pel·lis, però quan les faig em surten bé! Amb 'Els sense nom' em va donar el Premi de Sitges, i amb' Para que no me olvides' em van nominar a un Goya. I el Fernando... era un personatge meravellós. Estava ja molt tocat, quan vam fer la pel·li. Ell dinava a banda, tenia la seva pròpia caravana, i l'Emma Cohen estava molt amb ell. Estava tocadet. Però jo el veia quan rodàvem i pensava: és que no està fent res. No fa res. I després el veies a la pantalla i estava immens. Era d'questa gent que en sap tant de cinema, que n'ha fet tant i que saben que amb molt poc, fet d'una determinada manera, ja n'hi ha prou. I ell era un mestre, un mestre amb això.
I si seguim mirant enrere, sobta saber que després de 'Ventdelplà' no t'han tornat a oferir res a TV3. I més havent interpretat a l'Eulàlia Montsolís de 'Nissaga de poder', que probablement sigui un dels personatges més icònics de la història de la tele catalana.
Amb 'Nissaga de poder', el Papitu [Josep Maria Benet i Jornet] va escriure una telenovel·la molt especial, i un personatge femení molt empoderat, molt fort, molt ferit. I bé, que també es passava la moral per... Crec que es sorprenia en aquell moment, i encara es sorprèn ara. Sembla que ara hi ha molta gent jove que l'està descobrint a la plataforma del 3Cat, i hi ha nenes que se m'acosten i em diuen: "Ets la mare de l'Eduard!" Però si ho sap tot Catalunya! Em demanen: "No m'expliquis el final!" Però si és públic i notori, no? [riu]. Fa gràcia i està molt bé que es guardi aquest personatge com a referent per totes les línies que, com a dona, es va saltar. I per tot el poder que tenia l'Eulàlia, tot i venint d'un lloc molt fosc i molt terrible.
Era molt punki, aquella sèrie. Ara no sé si es podria fer una sèrie diària amb una trama tan potent d'incest.
I sense jutjar-la, sense posar-li una etiqueta moral. Que això és una cosa que me'n recordo que el Jordi Dauder, que era... [es pica amb el puny a la mà], i jo vam anar a parlar amb el Papitu i li vam preguntar si pensava fer un judici sobre l'incest, perquè ens preocupava, jo pensava que si era així, malament. I ens va dir que no, en absolut. No hi havia judici, era el que el món els feia a aquestes dues persones per estimar-se com s'havien estimat. I vaig pensar, pues, 'olé tus huevos'.
Hem mirat una mica al passat.... ets de fer balanç?
Ara sí. Aquest any n'he fet 65, l'edat en què la gent abans es retirava. I em sona molt estrany. Vaig començar a fer balanç, a mirar enrere i vaig quedar una mica sorpresa, perquè he fet molts espectacles teatrals. Molts. Em vaig posar a comptar-los i vaig parar quan en portava cinquanta. És que, clar, porto quaranta-dos anys de professional. És molt fort. He sigut molt tenaç, però també he tingut la sort de viure en el moment històric que he viscut: crec que soc d'una generació privilegada i, dins d'aquesta generació, jo encara soc més privilegada. O sigui, gràcies! Vaig viure el moment de les sèries, de TV3. I vaig viure el moment en què una productora privada de teatre, Focus, va decidir crear un star system català: quan Focus va començar, els actors de vegades no sortíem ni al cartell. Eren el director, l'autor i punt. Recordo que això va ser una reivindicació del Lliure, de l'Anna [Lizaran] i del Lluís [Homar]. "Volem sortir als cartells". I el Daniel Martínez, de Focus, tenia clar que la gent aniria al teatre a veure els actors, volia que els estimés, amb l'ajuda de les sèries. I tenia raó, es va crear un transvasament de la televisió al teatre. I jo vaig viure l'inici d'això. Per tant, històricament m'han tocat moments afortunats de viure.
En aquesta conversa has parlat de la retirada en un parell de moments. Penses realment en deixar-ho?
No, no penso en deixar-ho, perquè m'ho passo molt bé. I encara em fa il·lusió cada paper nou. Il·lusió i por. I mentre em passi això, anem bé. Però sí que les tres últimes temporades he fet un espectacle darrere l'altre, i això fa que tampoc els assaboreixes, perquè estàs fent bolos d'un i assajant un altre, i sí que potser m'ho vull agafar amb una mica més de calma. Però, per altra banda, hi ha una sèrie de muntatges que vull fer i que se'm passarà l'arròs si no els faig, per tant, potser no puc agafar-me tant de temps [riu].