[title]
“No es pot competir amb els dos primers 'Alien'. És impossible”. Fede Álvarez (Montevideo, 1978) és contundent perquè sap a què s'enfronta. Formar part d'una saga tan icònica per al terror, la ciència-ficció, i la història del cinema en general, significa suportar comparacions amb dues obres mestres com 'Alien: El vuitè passatger' (1979) i 'Aliens: El retorn' (1986), dirigides respectivament per Ridley Scott i James Cameron. Paraules més grans. Altres, com David Fincher i Jean-Pierre Jeunet, també es van atrevir, amb més o menys sort, però és evident que els dos primers films de la franquícia són clàssics incontestables.
“L'única pressió que sento és la que em poso jo mateix per fer una bona pel·lícula”, explicava el cineasta uruguaià quan, fa unes setmanes, va anar a Barcelona per presentar un muntatge d'una mitja hora d''Alien: Romulus', un de les grans estrenes de l'estiu. Situada cronològicament entre les dues primeres entregues, i extremadament respectuosa amb un cànon original que Álvarez considera “sagrat”, el film compta amb una protagonista en alça, Cailee Spaeny (llançada gràcies a 'Priscilla' ia 'Civil war'), i probablement suposarà la consolidació definitiva del director a Hollywood, on va arribar després que Sam Raimi veiés el seu curtmetratge '¡Ataque de pánico!' (2009). Als Estats Units, Álvarez va debutar amb el llarg 'Possessió infernal' (2013), i ha dirigit també 'No respires' (2016), 'Millennium: El que no et mata et fa més fort' (2018) i la sèrie ' Calls' (2021).
Cada cop que s'estrena un 'Alien', les expectatives són enormes. Com les maneges i com gestiones la responsabilitat i deixar el teu segell a la franquícia?
D'entrada he intentat apartar el meu ego de la pel·lícula. No tindria sentit forçar les coses per acostar-la a la meva sensibilitat. Al final, el segell és fer el que saps fer. Tampoc no pots pretendre ni tan sols acostar-te a dues obres mestres com els primers 'Alien', seria un error. Recordo veure-la amb 12 anys en VHS, i l'impacte a aquesta edat no té res a veure si la veus d'adult. Pel que fa a les expectatives, no les pots vèncer mai, però sí que pots oferir elements que aconsegueixin provocar que el públic s'oblidi del que està esperant veure.
Tu i jo vam veure les pel·lícules de Ridley Scott i de James Cameron de nens i formen part de la nostra educació sentimental. Les noves generacions tenen altres referents i potser no les han vist mai...
En aquesta pel·lícula dirigeixo actors de vint i escaig anys. I un d'ells, en preguntar-li si havia vist les originals, va respondre que només les dues primeres. Quina t'ha agradat més? I em diu: 'Prometeus' [riu]. Per a ells és la primera, no? Clarament, a aquesta gent jove cal donar-los una classe de cinema per tornar-los a presentar les grans idees dels primers 'Alien' [riu]. Tant de bo els fans reconeguin el seu esperit a Romulus, i que als nouvinguts se'ls fongui el cervell.
A certa gent jove cal donar-los una mena de cinema
'Alien: Romulus' se situa entre els dos primers films. I, de fet, crec que l'origen està en una escena eliminada de la pel·lícula de James Cameron...
Sí, va ser la inspiració per a 'Romulus'. Hi havia una escena eliminada d''Aliens: El retorn', que sí que està en la versió ampliada: mostra la vida que hi havia a la colònia abans que passi la catàstrofe, i veus uns nens corrent pels passadissos. Recordo pensar: què serà créixer per a ells? Què els passarà quan es converteixin en adolescents i s'adonin que viuen en un lloc sense cap mena de futur? Em va semblar que era una cosa fascinant prendre aquests personatges i seguir-los a la vintena, en un món com el d''Alien'. Es tractava de canviar el focus, i rejovenir els personatges.
'Alien: El vuitè passatger' (1979) era cinema de terror gairebé canònic. Però a 'Aliens: el retorn' (1986) pesava més l'acció. A quin gènere s'acosta més 'Romulus'?
És cert, però també és veritat que, a mi, 'Aliens: el retorn' també em va fer molta por. Sens dubte que en la trama i el gènere, el primer 'Alien' és pur cinema de terror cent per cent, amb tots els elements que l'eleven: la ciència-ficció, els planetes, les naus... Però com diu Ridley Scott, ell volia fer 'La matança de Texas' a l'espai. I, al final, funciona perquè és una pel·lícula de terror que t'hi cagues. Pel que fa a la segona entrega, per més que l'acció sigui clarament el factor més determinant, també treballa molt bé un suspens brutal i té molts moments aterridors. Jo crec que el terror està sempre present a la saga. No tindria sentit fer un 'Alien' si el terror no hi fos.
No tindria sentit fer un 'Alien' si el terror no fos present
Però sí que és veritat que altres seqüeles anaven perdent la capacitat de provocar...
A mi m'agraden totes les pel·lícules de la saga, algunes més i d'altres menys, però és veritat que, segons avançaven, s'anaven sofisticant i s'anaven dosificant els elements aterridors. Feia la impressió que el director es recordava una mica tard de què estava fent i de què voldria veure el públic. Perquè qualsevol que senti la paraula 'Alien' pensa automàticament a passar por. Aleshores, era important tornar a posar aquest element en primer pla, després que en les últimes pel·lícules s'hagués diluït una mica.
Vas arribar als Estats Units per rodar el teu primer llargmetratge després que Sam Raimi veiés el teu curt 'Ataque de pánico'... Una peça flipant de cinc minuts, feta amb molt pocs diners i molta inventiva.
Acabo de tornar-la a pujar a YouTube, ara remasteritzada, perquè la versió que hi havia penjada estava velleta. Vaig trobar el màster original i ara ja està disponible per a qui el vulgui veure... Em fa gràcia quan aleshores em preguntaven si no sentia pressió davant la proposta de Sam per rodar una nova 'Possessió infernal'. Què li diria? Quina altra opció havia d'acceptar? Només pots dir que sí...
Començar amb Raimi, rodar 'Millennium: El que no et mata et fa més fort (2018)' amb David Fincher de productor executiu, i ara treballar amb Ridley Scott. Com es conviu amb caps que són pesos tan pesants a Hollywood?
D'entrada coincideixen que tots busquen que un tingui la seva pròpia visió. Tant Sam com Ridley, que s'impliquen molt perquè al capdavall són els pares de les criatures originals, tenien claríssim que jo havia de tenir una mirada pròpia, fins i tot que fos prou obstinat amb la meva pròpia versió de les històries. Per més que, a més de productors, també en siguin directors, no buscaven algú que simplement s'ajustés al que ells farien. Em van trucar perquè aportés una visió singular, la meva, i perquè l'executés de la manera més clara possible. I ells hi són per ajudar amb la seva experiència, la seva saviesa i el seu coneixement del gènere, per guiar-me en el moment en què tingui preguntes, o si vull portar la història cap a un lloc o altre. Jo els he sentit com tenir un gran amic a prop, sobretot perquè ningú millor que un cineasta per entendre els processos pels quals passa un altre director quan està rodant una pel·lícula. Han estat tots molt bons caps.
I com va ser col·laborar amb una llegenda com Ridley Scott a 'Alien: Romulus'?
Ridley és genial, la veritat. Aquest home és un miracle de la humanitat. La quantitat de pel·lícules que ha fet i que segueix fent... En el període de temps que a mi em va costar fer 'Romulus', ell va fer 'Napoleó' i 'Gladiator 2'... És una màquina! [rialles]. Sento moltíssima admiració per ell i per la feina que fa, i per la passió que té pel cinema. És que és imparable!
Una de les grans revolucions del primer 'Alien' era donar-li el protagonisme a una dona. La Ripley de Sigourney Weaver és una icona del cinema d'acció i terror. 'Romulus' té com a cap de cartell 'Cailee Spaeny', una actriu en alça després de 'Priscilla' i de 'Civil War'.
Vaig conèixer Cailee en un càsting per a la meva anterior pel·lícula. Ella tindria 19 anys. I ja em va flipar, em va semblar brutal. Mai no me'n vaig oblidar, de la cara, de la presència, de la personalitat. I quan vaig començar a escriure el guió de 'Romulus'... generalment, el mètode de treball que segueixo amb Rodo Sagayes, el meu coguionista, és utilitzar una pissarra i posar fotos, posar cares, als personatges que escrivim. O sigui, inventes un personatge i està bé posar-li cara per inspirar-te en escriure, què diria aquesta persona amb aquesta cara? I Caileee va ser la primera que vam posar a la pissarra. No sabia què estava fent, però encaixava molt bé pel que estàvem pensant. Després, quan li vam enviar el guió, li va encantar, i no va caldre ni fer-li un càsting. Li vaig oferir directament. Cailee és algú molt real en la seva forma de presentar-se, ja ho has vist als seus treballs. És algú amb qui no costa gens empatitzar. Hi ha alguna cosa molt humana, en el que transmet, resulta molt fàcil posar-se al seu lloc. Realment és un talent brutal.
