[title]
Anar a veure, ho reconec, 'La bona persona de Sezuan' al TNC em feia mandra i més després de parlar amb Oriol Broggi, el director, qui em va confessar que potser no estava en el seu millor moment. Però, esclar, passa que la protagonista és Clara Segura i vaig pensar que hi havia d'anar de totes totes. I no em vaig equivocar. El que intuïa com un altre muntatge d'en Broggi va revelar-se com una obra excel·lent, a pesar de moltes coses, i gràcies a una Shen-Te que, tot i les dimensions de la Sala Gran, et mira als ulls tota l'estona.
Segura té una capacitat magnètica que posseeixen molts pocs actors. Tot el seu cos expressa, interpreta. No és ni alta ni molt guapa. Però té una veu especial i sap ficar-se en la pell de cada personatge d'una manera particular. Gasta un somriure que fa que cadascun d'ells sigui únic i que no deixin de ser ella. Sempre que la veig damunt d'un escenari no puc oblidar-me de la seva Antonietta a 'Una giornata particolare', potser el personatge més potent que ha fet, pel lirisme que li donava, per aquell ball amb Pablo Derqui.
En els últims anys l'hem vista a 'Incendis', a 'Les noies de Mossbank road', a 'La rosa tatuada', a 'Conillet'... Amb personatges que s'assemblen com un ou a una castanya. Sempre ens deixa bocabadats. I si no li plouen cada any tots els premis és perquè els jurats no poden fer-ho, perquè pensen que ja li van donar l'any passat o l'altre. És molt jove i ja té algun premi de la crítica, tres Butaca i dos Gaudí. Poca broma.
En una entrevista que li vaig fer arran de la 'Giornata', em deia que el teatre li crea addicció. I en una altra, per 'La rosa tatuada', em confessava el seu referent, l'Anna Magnani, tot i que reivindicava el seu cantó còmic, molt poc explotat: "Jo també tinc un punt pallasso que m'agrada treure. Tinc ganes de fer el gamberro. Però també pots fer-ho amb la tragèdia, per com t'apropes al ridícul. Pots jugar, amb el drama".
El millor de 'La bona persona de Sezuan' és que Segura pot explotar tot el seu ventall de possibilitats interpretatives, de la comèdia al drama, de la farsa al lirisme, perquè Brecht va escriure un protagonista doble, ja que la Shen-Te es transvesteix en el seu cosí imaginari Shui-Ta. Si ella és tota bondat, ell és un cràpula sense pietat. L'actriu va d'un cantó a l'altre sense despentinar-se i fa que, com els altres personatges de la funció, caiguem de quatre grapes en la juguesca de la protagonista.
Quan s'apaguen els llums i el repartiment surt a saludar, els seus companys l'empenyen per a què faci una passa endavant, com les grans dives, amb l'objectiu que el públic l'aplaudeixi només a ella. Dempeus, tothom pica de mans, admirats davant la gran Segura. Ella, que no ha fet mai una obra dolenta, ni tan sols 'regulera'. Gràcies.
NO T'HO PERDIS: Obres que has de veure si tens menys de 30 anys