[title]
Hèctor Parra estrena al Gran Teatre del Liceu la seva tercera producció amb Calixto Bieito –després de ‘Wilde’ (2015) i ‘Les Bienveillants’ (2019)–. El compositor barceloní ha convertit en òpera 'Orgia', una tragèdia de Pier Paolo Pasolini sobre una parella sadomasoquista que explora els límits de les persones i la relació amb el poder. Es tracta d’una òpera de 80 minuts, sense entreacte, per a 25 músics i tres cantants, que dirigeix Pierre Bleuse, amb l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, les sopranos Aušrinė Stundytė i Jone Martínez, i el baríton Christian Miedl. L’obra, una coproducció del Liceu amb el Teatro Arriaga i el Festival Castell de Peralada, es va estrenar el 2023 a Bilbao i només es podrà veure dijous 11 i dissabte 13 d’abril a Barcelona.
Com descriuries ‘Orgia’, l’obra teatral de Pasolini?
'Orgia' és un text que Pasolini va escriure després de patir una úlcera d'estómac molt forta. Es va arribar a desmaiar en un restaurant i era l'any 66. I va estar al llit com un mes. I durant aquest mes va esbossar, escriure pràcticament completament les sis tragèdies que es coneixen d'ell. Hi ha ‘Orgia’, ‘Affabulazione’, ‘Porcile’... Són sis tragèdies. De fet, havia tractat lleugerament el teatre, però mai havia escrit teatre amb un corpus tan potent com el que va fer en aquest any 66. ‘Orgia’ és la primera que escriu i és l'última que va estar retocant fins al final, just abans de morir. I és l'única obra de teatre que Pasolini va dirigir ell mateix i va estrenar en públic a Torí l'any 68, dos anys després d'escriure-la. L'experiència no va ser exitosa. Aparentment, no l’interessaven gaire els assajos.
‘Orgia’ comença amb l'home penjat, tota l'obra és un flashback
Quin tipus de teatre volia fer?
El que va fer amb ‘Orgia’ i amb les seves sis tragèdies, va ser fundar un nou tipus de teatre, un teatre que es diu ‘teatro della parola’, un teatre de la paraula, on evita, d'una banda, el gest del teatre contemporani que per ell era estèril; un teatre del crit, i també evita un teatre burgès, neoclàssic... És a dir, ell explorava la paraula com l'única manera d'expressar veritats a l'escena. Aquest ‘teatro della parola’ posava al davant el que era el text parlat, com els grecs. De fet, això l'uneix als grecs. Ell compon tragèdies clàssiques, amb episodis i de fet, la posada en escena, ell la sublima d'una manera molt lleugera. És a dir, no hi ha a penes acció en aquestes tragèdies. Són tragèdies de temes rellevants per a la societat del moment. Una part avançada de la burgesia i proletaris intrigats per temàtiques socials potents podien anar a escoltar aquestes obres, que eren principalment parlades, i després es podia obrir un debat entre els actors. Els actors, per a Pasolini, eren part essencial de tot el drama, i després discutien amb el públic els temes tractats en l'obra. Per ell era aquesta la idea.
Fa temps que tenies la idea de convertir-la en una òpera.
Fa anys, em va atreure molt ‘Orgia’. La vaig llegir i vaig dir, hòstia, això és una òpera increïble. Té unes possibilitats líriques, actorals increïbles. Això era l'any 11. La vaig intentar fer a la Biennal de Múnic, però al final vaig fer una altra òpera perquè encara no tenia els drets per ‘Orgia’. I més tard va ser amb la proposta d'Oriol Aguilà, del Festival de Peralada, de fer una òpera nova que vaig tornar a proposar ‘Orgia’, i vam pensar immediatament en el Calixto, amb qui jo ja havia fet dues òperes anteriorment, ‘Wilde’ i ‘Les bienveillants’, com a la persona ideal per tractar aquest tema.
El llibret també és de Bieito.
Sí. Calixto Bieito ha fet el llibret, reduint el text de Pasolini, perquè un text parlat dura tres cops menys que un text cantat. I és la seva visió d'‘Orgia’, és a dir, ell ha agafat el que és essencial de la tragèdia, hem respectat el pròleg i els sis episodis, però està essencialitzada. No hem tocat ni una coma de Pasolini, no es pot tocar. Això ho vaig parlar amb la seva neboda, Graziella Chiarcossi, que va trobar el projecte molt interessant i em va donar permís per fer l'òpera, però ens va dir: “sobretot no toqueu les frases de Pasolini”. Per tant, el que sentirem és pur Pasolini, però seleccionat, triat per Calixto Bieito i fet en forma de llibret d'òpera, d'una durada adequada per una òpera.
Hi ha escenes sexuals, violentes, però també hi ha escenes d'una gran tendresa
De què va ‘Orgia’?
‘Orgia’ és la història d'una parella petit-burgesa, una parella de professors que viuen una vida aparentment normal, tenen dos fills petits, i tot passa en la seva habitació. Aquesta parella, que aparentment és normal, no viu una vida normal perquè l'home, que és homosexual, no ha expressat la seva homosexualitat en plenitud, i viu una vida que, de fet, no és la seva autèntica. I ‘Orgia’ comença amb l'home penjat. Aquest home, tot ‘Orgia’ és un flashback, això també és molt Pasolini, és un flashback que rememora els moments previs al suïcidi de l'home.
Volem saber per què ho ha fet.
Aquesta és la gran intriga de l'òpera: com pot ser? Llavors descobrim moltes coses, descobrim que amb la seva parella porten a terme una relació de tipus sadomasoquista, que es fan mal, però ells prenen plaer d'aquest dolor i, paradoxalment, les ferides que deixen els seus actes de violència física sobre ells mateixos, com a parella, per a ells són les úniques marques de realitat, d'alguna manera els dona pistes de l'autenticitat que busquen en la seva existència. Clar, evidentment, és una cosa perversa, però enigmàtica a la vegada, perquè l'home i la dona no només exerceixen violència. Hi ha escenes sexuals, violentes, però també hi ha escenes d'una gran tendresa.
Com s’expressa aquesta tendresa?
Hi ha moments en què l'home li demana a la dona que li parli del passat familiar preindustrial, i aquí Pasolini, amb una poesia exquisida, rememora un passat familiar en petites ciutats de camp, on la gent tenia una vida autèntica, en contacte amb la natura, que menjaven el que cultivaven, no com ara, que no sabem ni el que mengem. I això és el que d'alguna manera el calma i el fa sentir més autèntic, i a la dona també. Llavors aquí, musicalment, introdueixo a l'orquestra arxillaüt, llaüt gran i arpa, creant textures absolutament extretes de música renaixentista i barroca. Hi ha cites de la primera òpera conservada a la història, que és l'’Euridice’ de Peri, i de l'’Orfeo’ de Monteverdi. I aquí el cant és ultralíric.
Hi ha un avís de sexe i violència, quan compres les entrades.
‘Orgia’ explora de fet el que tots som, una barreja misteriosa, enigmàtica, de tendresa, d'amor i també de pulsió de violència i d'odi. Ningú és un sant en aquesta vida, i Pasolini el primer. Ell es retrata d'alguna manera en la figura de l'home. ‘Orgia’ té aquestes dues parts enigmàtiques de l'ésser humà. I per tant sí que hi ha escenes violentes, però no és el tema principal d'’Orgia’. El tema principal... És enigmàtic, a l'obra. No podem dir que hi hagi un únic tema principal.
L'home es penja vestit de dona acusant la societat de no haver-lo permès obrir-se
També parla de la pressió social que no l’ha deixat ser lliure.
Això és evident, perquè l'home es penja vestit de dona acusant la societat de no haver-lo permès obrir-se. I en els últims minuts de la seva vida reflexiona sobre tot això, ho entén i decideix penjar-se de manera acusadora. Això Pasolini ho havia llegit al cas d'un professor suec que el va inspirar. Però per altra banda, hi ha temes d'ordre íntim que tots podem viure d'alguna manera, que són els límits en la parella, per exemple, els límits en la nostra pròpia existència.
Com es trasllada a l’escena?
Això Calixto ho treballa en totes les seves posades en escena. En les dues òperes que hem fet junts, he sentit en la meva pròpia pell com el cantant, com l'artista sobre escena, explora els seus límits amb una llibertat total. De fet, només podem tenir llibertat si explorem els límits. I això és una cosa molt especial que jo durant anys he anat aprenent amb el Calixto i que ho he incorporat d'alguna manera en la meva manera d'escriure música i de concebre l'òpera. I ‘Orgia’ va d'això, de com una parella aparentment normal creua el límit, creua el marge. Per anar a parar justament a una part fosca, on no hi ha fronteres clares. I això, doncs, això és la vida de tots, encara que ens vulguem amagar, encara que vulguem tancar totes aquestes portes, però és la nostra existència. I ‘Orgia’ va d'això, també, va dels nostres propis... enigmes, no?, personals, interiors. Com podem expressar la nostra essència, la nostra natura, sense trair-nos? I com, de fet, la societat actual, el sistema consumista on tots vivim, ens va homogeneïtzant, ens va robotitzant, ens va fent, a poc a poc, peces d'un engranatge que, a nivell individual, fins i tot a nivell social, és ininteressant per l'ésser humà i per la seva realització personal i creativa.
Pasolini acusa la Itàlia dels anys 60 i, de fet, anticipa Berlusconi
Per tant és una obra política.
Pasolini acusa d'alguna manera la Itàlia dels anys 60 i, de fet, anticipa Berlusconi, Pasolini l'anticipa de 30 anys. Acusa una societat més i més grisa, més i més homogènia, on es perden totes les llengües, tots els dialectes que hi havia a l'Itàlia de fins a mitjan segle XX. Als anys 50, ell deixa el friülà natiu per anar a Roma l'any 49. Fins a l'any 60, aquests deu anys de postguerra, Itàlia s'homogeneïtza absolutament. La televisió, per exemple, a ‘Orgia’ ja tenim la televisió, també. És a dir, que Pasolini troba tots els elements d'una manera lucidíssima que fan de la nostra societat una societat més i més homogènia, menys interessant, i on cada individu es pot realitzar personalment i col·lectivament d'una manera menys exitosa. Simplement, als poders que organitzen, que estructuren la societat no els interessa que els individus pensin, que els individus es realitzin, que facin art, que facin ciència, més enllà d’un nivell controlat. I això Pasolini d'alguna manera ho anticipa, i a ‘Orgia’ està expressat de manera flagrant, en el llibret.
‘Orgia’ té una la partitura més lírica del que la gent es pot pensar, oi?
Sí, ‘Orgia’ és una òpera amb petita orquestra de 25 músics, tres cantants, dos protagonistes, i és una òpera extremadament lírica, diria que és d'un lirisme exacerbat. Per què? És la llengua de Pasolini, jo no m'ho vaig plantejar prèviament, va ser treballant el text de Pasolini que em va sorgir aquest lirisme. És una òpera, no dic clàssica, però una òpera absolutament italiana, en llengua italiana, on la veu sobrevola l'orquestra com ho pot fer un ocell sobrevolant un paisatge de la Toscana.
Hi ha gent que potser té por de la música contemporània. Què els diries?
És una òpera sobre la crueltat i la tendresa. Com dues capacitats amb característiques oposades cohabiten en l'ésser humà. Com home i dona, en el fons, són el mateix personatge en aquesta òpera. Són les dues cares, de fet, de Pasolini. És una òpera d'uns 80 minuts de durada, en un sol flux, no hi ha entreacte, i jo crec que pot arribar a molta gent. La qüestió és obrir-se primer a Pasolini, jo crec que si agraden les pel·lícules de Pasolini, la seva inventiva, la seva bogeria, l’exploració que fa, i la seva poesia… Pasolini és un poeta, per sobre de tot, i crec que aquesta òpera és, de forma natural, pasoliniana. És Pasolini en òpera.