[title]
Carlos Ballesteros (veu) i Genís Segarra (sintetitzadors, ex Astrud) fa 25 anys que van donar vida a Hidrogenesse amb un primer single titulat Así se baila el siglo XX. Des d’aleshores, han culminat infinitat de projectes, en forma de cançons, àlbums –amb fites com Un dígito binario dudoso. Recital para Alan Turing (2012) i fins música per a televisió: són els responsables, amb Raül Fernandez Refree, de les cançons que canten les Stella Maris a la sèrie La Mesías, dels Javis, fet que els ha obert les portes del mainstream: acaben de signar El destello, la cançó d'amor entre els triunfitos Juanjo Bona i Martin Urrutia. Parlem de tot això i més mentre esperem el dia de la festa d’aniversari que preparen per al divendres 14 de març a La [2] de l’Apolo.
Com serà aquest concert d’aniversari?
Genís Segarra: El disc fa 25 anys i li farem una festa. Com pots imaginar, hi haurà globus.
Carlos Ballesteros: I tocarem des de la primera cançó fins a l'última que hem tret, Escoltar la tempesta.
Genís: Hi serà tota la família.
La vostra primera cançó va ser Así se baila el siglo XX, però ara som al segle XXI. Com es balla al segle XXI?
GS: Quan vam fer la cançó era molt fàcil, perquè just aquell any acabava el segle XX, i vam fer com un resum, com una llista de celebritats i esdeveniments.
CB: Sí, el teníem fresc, el segle.
GS: Si ens preguntes com es ballaria al segle XXI, de moment, desafortunadament, sembla que es balla com es ballava al començament del segle XX, amb uns balls una mica...
CB: Sí, estem com als anys 20.
GS: Una mica espantats que no vinguin els anys 30.
CB: Esperant que no arribi el feixisme...
GS: Amb la gent perdent la vergonya, de coses que ja ens feien vergonya i por...
CB: Encara es pot ballar el Der Mussolini de D.A.F.
GS: Amb tota la vigència.
Estem una altra vegada als Roaring Twenties?
GS: Això diuen.
CB: Sí, és un bucle.
En diverses ocasions heu explicat que us interessa el pas del temps. Per exemple, a Roma (2015), parlàveu de ruïnes. Com veieu aquests 25 anys en retrospectiva?
GS: Sí, nosaltres tenim una cosa que no sé si és bona o dolenta, que és que creiem en el temps. I creiem que les coses adquireixen pes a mesura que passa el temps. O sigui, que una cadira és més maca com més antiga és. No sé per què som d'aquesta manera. Quan vam començar ja pensàvem a fer un grup que durés tota la vida. Per donar sentit a la primera cançó hi havia d'haver unes altres 200 cançons. I ara estem en aquest moment, fa 25 anys que publiquem singles i cançons i discos.
CB: Sí, per això per nosaltres la primera cançó és tan important com l'última que hem fet i és vigent i la utilitzem i la toquem. No som un grup de “la fase aquella ja no em representa”. Tot el que hem fet ens representa.
GS: No som gaire del present, d'estar sempre en el present. I també ens espanta pensar en el futur. Perquè tenir aquest cove ple de coses que hem fet és el que dona sentit a tot.
"Creiem que les coses adquireixen pes a mesura que passa el temps"
A les cançons parleu molt de ciutats: Roma, Barcelona, Ciutat de Mèxic, a la qual heu dedicat el single Volver. Quina relació teniu amb aquestes ciutats?
GS: Sí, tenim una debilitat per les ciutats i això que no som persones que viatgem gaire.
CB: Però sortir de Barcelona sí que ens dona molt de plaer.
GS: I ens inspira molt. Moltes vegades quan escrivim cançons és quan sortim de Barcelona. És quan se'ns acuden idees i diem “podem fer aquest disc o podem fer aquest vídeo”.
CB: Normalment no anem a gaires llocs, tornem als que ens han agradat. Ho hem fet a Roma i a Ciutat de Mèxic, i si poguéssim hi aniríem cada any. O quan anem de vacances, fa 15 anys que anem al mateix poble i sempre intentem tornar-hi.
GS: I ens agrada molt caminar les ciutats.
CB: Sí, i no tens aquesta sensació que has d'anar a veure...
GS: Fer la llista de coses de la ciutat. Potser el primer any les has de fer, però també està bé no fer-les perquè així hi tornaràs. Perquè tens sempre la llista apuntada. Encara no has anat a aquest lloc, o encara no coneixes aquesta persona. Llavors, hi has de tornar. Quan anem a una ciutat sempre ens agrada intentar viure-la una mica.
De Ciutat de Mèxic, què ens recomaneu?
CB: Ciutat de Mèxic és inabastable i alhora és com molt humana i molt agradable. Pots estar a la Roma, pots estar al centre, pots estar a Condesa, a San Rafael... Són barris que estan en el centre, Cuauhtémoc. I encara que la ciutat sigui impressionantment gran, en cada barri et pots moure com si fos una petita ciutat. Per l'alçada dels edificis, que són més baixos que aquí, per la vegetació que hi ha...
GS: I també per la vida que fa la gent allà. Si estàs en una d'aquestes colònies, un d'aquests barris, pots fer vida sense sortir a la colònia del costat. Una cosa que fem és que és travessar la ciutat i anar creuant colònies. Sempre ens diuen que això no ho fa ningú. És com anar a l'estranger, no hi vas a peu, agafes el metro i apareixes allà.
CB: Però si tens temps, com nosaltres...
GS: Sí el luxe és el temps. Nosaltres encara que hi anem a treballar, intentem fer-ho quasi tot a peu, intentem caminar molt la ciutat. És una cosa que també ens agrada molt de Roma, que està feta per caminar-la. Ciutat de Mèxic no, però cadascuna de les seves colònies sí. Pots estar a San Rafael, i caminar-la, i conèixer-la, i descobrir-la. I la setmana següent et desplaces a la Roma i és com una altra petita ciutat, diferent, amb una altra gent. Caiguis on caiguis, ho gaudiràs.
“Aquest any hem tocat el mainstream amb la punta dels dits”
Una altra cosa que heu fet aquests anys ha sigut la música d'Stella Maris, amb el Raül Fernández Refree. Com heu viscut tot aquest fenomen de La Mesías dels Javis?
GS: Sí, participar a La Mesías fent les cançons de les Stella Maris ha sigut divertidíssim. Vam dubtar molt de si fer-ho o no, perquè ja vèiem que era una producció molt gran i és un nivell de responsabilitat i de pressió al qual no estem acostumats, perquè sempre som el nostre propi segell, el nostre propi management, no hem de mai donar explicacions.
CB: Pensàvem que hauríem de parlar amb molts caps, amb gent de Movistar, jo què sé...
GS: I no, al començament el Calvo i l’Ambrossi ens van dir que només parlaríem amb ells, que no entràvem en una maquinària industrial estranya.
CB: I era anar enviant cançons, rebent el feedback, que sempre era molt positiu. Nosaltres fèiem trossets de cançons, i ells volien la cançó sencera, encara que a la sèrie només soni 30 segons o així. I al final va sortir un disc, les noies van fer un concert... Al final es va expandir molt. Primer pensàvem que hauríem de fer jingles de 30 segons.
GS: Per això vam intentar que fossin molt memorables, molt cridaneres, perquè només sortirien a la sèrie 10, 20 segons, un minut… Aprofitar aquell temps al màxim perquè les Stella Maris fossin superestimades per tothom que veiés la sèrie.
CB: I ha sigut un plaer haver tingut la sort de participar en aquesta sèrie que ha funcionat tan bé, que és tan xula, i que té tantes coses diferents, tantes capes, i els actors, la direcció...
GS: I l'equip creatiu: la noia que va fer les coreografies, la Belén [Martí]; la noia que va fer els vestuaris, l'Ana [López Cobos]... Els vídeos de l'Elena [Laelenas]...
Acabeu de fer El destello, la cançó que canten els triunfitos Juanjo Bona i Martin Urrutia. És gràcies a La Mesías que se us han obert les portes del mainstream?
GS: Haver fet La Mesías ens ha servit perquè de sobte hi hagi gent que digui “aquesta música qui l'ha fet?” I arran d’això ens va sortir aquest encàrrec de Juanjo Bona i Martin Urrutia, que en sortir d'Operación Triunfo volien fer una cançó, un duet parlant de la seva història, de com s'havien conegut a l'acadèmia, com havia començat una relació que encara dura i que va començar d'una manera molt estranya, allà tancats.
CB: Ells eren molt fans de La Mesías i ja feien els moviments de la sèrie a l'acadèmia. I al final hem fet la seva cançó i estem molt contents. No sé si ens agradaria fer cançons per a altra gent, perquè nosaltres posem a les nostres cançons tot el carinyo del món, t'esforces molt per fer un videoclip i arriba un públic petit, reduït, sòlid, però petit.
GS: Sempre hi ha algú, però a part d'aquest públic, és com una petita illa en un oceà de desinterès total. Això és una cosa que ja portem bé, ja fa molts anys que vivim així i no passa res. Però tenir l'oportunitat de fer una cosa que l'està esperant molta gent és molt excitant. Surten coses, i ho fas amb una energia i unes ganes diferents. Va ser molt guai fer la cançó amb aquest parell. I sí, suposo que aquest ha sigut l'any que hem tocat el mainstream amb la punta dels dits.
Per quins altres artistes mainstream us agradaria fer cançons?
CB: Ens agradaria fer alguna cosa amb l’Amaia. L'hem conegut, i és una persona amb un talent...
GS: Ens portem molt bé, ens entenem molt bé, riem molt junts. I també ens agradaria dir a molta gent el que no ha de fer. Dir: “Això no ho facis així. Aquesta cançó esborra-la. Aquesta cançó repeteix-la”. Amb el ditet. Amb el ditet. Amb el dit, dit, dit. Però no diré noms. Hi ha gent que ens agrada molt, però estaríem tot el dia dient-los “no ho facis així”.