[title]
El director d'un hotel de Dublín, The White Moose Café, ha vetat l’entrada a 'influencers' després que una, l'Elle Darby, li demanés nits gratis a canvi de difusió a les seves xarxes (una prohibició tant divertida com demagògica i difícil d'aplicar: haurà posat un arc comptador de 'followers' a l’entrada?). L’home, que impulsat per la polèmica s’ha convertit ell mateix en un famoset de xarxes, li 'posteja' a la pobre noia: “Potser si trobes una feina de veritat podràs pagar pels serveis com la resta de la gent! Qui pagarà la cambrera que neteja la teva habitació? I el cambrer que et serveix l'esmorzar?».
Això passa, a Barcelona? 'L'explotació laboral' a 'bloguers' disposats a fer fotos i prémer 'publicar' 'només' a canvi de menjar i allotjament? Esclar que sí. Som un destí turístic preferent, digui el que digui la CNN. I anem més lluny. Refresco la conversa que vaig tenir no fa massa amb la responsable de comunicació i RRPP d'un dels grans hotels de la ciutat (i del món, de fet. Prefereix mantenir el seu nom i el de l'empresa en l'anonimat). «Sovint em trobo a autoanomenats 'influencers' que m'escriuen i em demanen diners per assistir a inauguracions d'aquelles en què la gent es pica per entrar. Directament ja ni contesto», explica. Les quantitats que demanen per passejar el tipet i endrapar gratis, per exemple, ronden entre 300 o 400 euros. D'altra banda, sovint reben peticions «d'allotjament a canvi de 'postejar' a les xarxes. La política de la casa és molt clara: no accedir a aquestes demandes». Menys en «ocasions molt concretes», sovint vehiculades a través d'una agència i que impliquen a «noies que estan buscant una localització maca per a fer-se fotos. Si és un perfil adequat per a la imatge de l'hotel, és una altra cosa». Però deixa ben clar que, per més seguidors que tinguis, si piques a porta freda demanat nits per la patilla no rebràs ni un «no». Curiosament –o no tant– els bloguers «que demanen allotjament superen de llarg els dels periodistes que ho fan», explica.
Ara bé, aquesta postura no és, ni de bon tros, homogènia en l'alta hostaleria. Parlo amb l'Elisenda Martí, també cap de comunicació i RRPP, de l'Hotel Palace. «Rebem peticions d'allotjament de tota mena de perfils: bloguers, 'instagrammers', 'youtubers'». La mitjana de nits demanada són dues o tres, «però en funció del nombre de 'followers' n'hi ha que demanen una setmana», explica, encara que «és molt estrany que et demanin diners». La política del Palace és més tolerant amb els soferts 'influencers' disposats a menjar 'brunch' de luxe a canvi de 'likes'. «La cosa va de negociar el que tu dones gratis a canvi de la contraprestació que et donen en el seu social media», esclar. Però tenir un porró de seguidors, adverteix, no és garantia de res. «Sempre mirem que sigui algú que tingui un perfil que pugui atreure el nostre públic 'target'». Per exemple: «una noia de 22 anys que 'posteja' moda no ens interessa. La gent de 20 anys sovint no pot pagar 300 euros per nit», avís per a navegants. Les nacionalitats també passen pel sedàs: «Si ara ens vé un 'influencer' polonès, no li dono. Però m'ho miro si és d'Estats Units. El 70 % de la nostra clientela és nord-americana. Si fem campanya cap a Rússia, doncs el mateix» (unes declaracions que, afegeixo jo, sota la lupa de la incorrecció política estràbica podrien sonar malament. Fins que recapitules que, en democràcia, l'única cosa que has de fer per allotjar-te al Palace és PAGAR!).
I aspirant a gorrer nivell Champions, encara et caldria superar un tercer escull: la qualitat de les teves xarxes socials. «És molt rellevant la interacció dels seguidors de l''influencer'. Si tens 150.000 seguidors i només 50 'likes' per foto, això és molt estany. Les teves interaccions han d'encaixar amb el que vens», explica.
La crisis del tot gratis de la cultura audiovisual ha tingut una ramificació 2.0 tan vella com la vida: l’aprofitat que salta de pessebre en pessebre, una espècie protegida de pica-piques de tota mena, elevat al cub digital. És un xic ranci titllar en bloc els 'influencers' de sangoneres, d'acord. Ara bé, ens cal un raser per començar a destriar el gra de la galta. On són, els crítics d’art especialitzats en xarxes?