[title]
Fer Rivas i Irene Pujadas han tret la seva primera novel·la aquest 2025. Són joves, agosarades i ja tenen un camí al darrere. Rivas ha publicat Jo era un noi (Angle), un relat introspectiu sobre la seva adolescència traumàtica, que va coincidir amb la mort del seu pare, el despertar sexual i les contradiccions de gènere. Pujadas, que va guanyar el premi Documenta 2020 amb el llibre de relats Els desperfectes (L'Altra), debuta amb la novel·la gràcies a La intrusa (L'Altra), un viatge físic cap al seu interior que fa esclatar les costures de la imaginació.
Per què heu escrit una novel·la?
Irene Pujadas: En el meu cas, per una qüestió una mica accidental. Jo, el que tenia molt clar, era la idea: volia fer una novel·la d'aventures, que fos un viatge per diverses regions. I això tenia la forma de novel·la, no podia ser un conte. Per tant, la idea va dictar la forma.
Fer Rivas: Jo venia del teatre i em vaig adonar que per explicar el que volia explicar necessitava allargar-me molt més i aprofundir-hi. L'oportunitat que m'oferia l'artefacte cultural del llibre no m'ho permetia el teatre. Ho vaig tenir claríssim quan em vaig posar a escriure: aquí hi ha massa informació i és massa complex per comprimir-ho tot en una obra.
Les dues novel·les són efecte d'una crisi?
F.R.: En el meu cas, sí. És a dir, parteixo d'un moment d'absoluta crisi de no entendre com vehicular la meva vida amb una qüestió de gènere, un dol que no vaig poder fer en el seu moment i que estava enquistat. Estic fugint i quan més fujo m'adono que estic encara més enganxada a la figura del meu pare i estic reproduint les mateixes dinàmiques. Llavors, veig que fins que no traspassi això i faci front a la figura del pare, d'alguna manera no podré vehicular la meva vida de manera sana. Sí que neix d'un moment de crisi i la pròpia escriptura del text és paral·lela al propi dol.
I.P.: No sé si la meva novel·la sorgeix d'una crisi concreta, si hi ha un moment culminant que la desencadena, però sí que sorgeix d'un neguit. D'una certa inquietud, tant personal com d'observació del meu entorn.
Els dos protagonistes estan buscant una transformació. Fins a quin punt és així?
F.R.: El llibre és un coming of age i, per a mi, té alguna cosa a veure amb un viatge i una transició, de passar de ser nen o nena a convertir-se en adult. Aquí hi ha una cosa molt bèstia. El que volia explicar és que esdevenir adult és profundament violent i més quan ens embarquem en la qüestió del gènere, el gènere masculí en particular. Perquè, els nens són molt intel·ligents, tenen una relació sana amb el seu cos i, de sobte, passen un anys en què, per construir-te la identitat de gènere, vius una tortura absoluta. És profundament violent esdevenir home: deixes de tenir cura del cos, competeixes en tot moment... Volia explicar com aquesta transició de la infantesa a l'edat adulta comporta molta violència que no s'explicita perquè està dins la norma.
Les respostes, el 90% dels cops, estan en el món exterior
I.P.: El que volia jo era evidenciar la metàfora: agafar la idea del viatge interior i fer-la literal. Amb la idea d'explorar els misteris del jo i aquesta mena de voluntat de trobar-nos a nosaltres mateixos i la transcendència interna. I és clarament un viatge fallit i, clarament, un viatge erroni. No estic gaire d'acord amb això de viatjar a dintre nostre, com si a dintre haguéssim de trobar gaires respostes. Perquè, les respostes, el 90% dels cops, estan en el món exterior. La Diana, la protagonista, té aquesta voluntat de transformació i d'acceptació i de trobar-se a ella mateixa. Però és un viatge certament abocat al fracàs. I no troba el que esperava trobar-hi.
Per què us ha servit la ficció?
F.R.: Jo tenia molt clar que jugava amb una part de veritat i no volia amagar-me. Però hi ha molt joc literari. Hi ha tota una sèrie de figures poètiques molt importants, com l'aluminosi o la cérvola. Les necessitava perquè el text és molt explícit. Édouard Louis explica que, quan es planteja narrar històries de la classe social de la qual prové, la literatura està segrestada per la classe dominant. I la classe dominada ha de trobar un altre tipus de llenguatge. Ell parla del llenguatge explícit. I té a veure amb la feina: la classe que domina mai té la feina per les mans, ni sent travessat el seu cos; en canvi, la classe dominada, sí. Per això era molt important per a mi trobar un llenguatge i una forma que pogués contenir aquesta història. Soc molt explícit, però necessitava treballar la capa poètica per generar una capa més universal. Penso que la figura de la metàfora és molt potent, perquè tu, com a lector, no acabes d'identificar per què apareix aquesta figura i, quan t'adones del motiu, no has tingut temps d'armar-te. Tenen a veure amb el gènere i la qüestió de classe i creia interessant que el lector no tingués temps de defensar-se. Amb totes dues coses tenim moltes resistències.
I.P.: Treballes molt el símbols.
F.R.: Em fa ràbia quan es diu que no hi ha ficció ni exercici literari en la literatura del jo. No hem d'oblidar que tota literatura parteix del jo. Sempre se'ns pregunta aquestes coses, a les dones: hi ha un biaix. Les nostres experiències íntimes són profundament polítiques. Si fos un home heterosexual, podria distanciar-me de la meva obra. S'ha de deixar de veure que no és ficció.
I.P.: Jo no sé ben bé quin és el tema de la novel·la, però sí sé que tracta del jo. M'interessa molt la idea de la ficció com a màscara. Per allunyar-me una miqueta d'aquesta cosa tant d'avui m'anava molt bé la fórmula de la novel·la d'aventures, aquesta forma antiga com de rondalla, aquests mecanismes de ficció d'una tradició molt concreta: dues persones que comencen un viatge...
Com al Màgic d'Oz...
I.P.: La imaginació és una cosa molt reivindicable.
Què és el que més us ha costat escriure?
F.R.: Les meves dues complicacions van ser: accedir a molta informació a la qual no tenia accés, ja que el meu pare no parlava mai de les coses de casa i quan em vaig plantejar que havia de tirar enrere fins als meus avis, no sabia com arribar-hi. Havia d'entendre el context, d'on venia el meu pare, què va ser la Zona Franca, la fàbrica de la SEAT. Hi va haver un moment en què vaig fer molta investigació. Alhora, havia d'acceptar que hi hauria una part del passat a la qual no podria accedir, que se'm negaria sempre. Per això vaig voler-ho fer explícit a la novel·la, aquesta part de no poder accedir al passat. És violència de classe. La vergonya que ens imposen, haver nascut on hem nascut, ser pobres, ens impossibilita accedir al passat. I moltes vegades es maquilla el passat, per no haver d'enfrontar-nos-hi.
I la segona?
F.R.: La segona complicació va ser l'obsessió de ser justa amb la figura del meu pare. Com que l'escriptura anava en paral·lel al dol, no volia que estigués contaminada per la ràbia ni fer una caricatura d'ell. Hauria estat el més fàcil i crec que no hauria ajudat ningú. Va ser moltes coses, va exercir una masculinitat molt tòxica, però també va haver-hi molts moments de llum i de molt d'amor. Si no, no hauria escrit aquest llibre.
I.P.: El meu cas és lleugerament semblant perquè té a veure amb l'arqueologia de la novel·la. Tenia molt clar que volia fer una exploració de la Diana, de la protagonista, però em va costar molt decidir la trama concreta: per quins òrgans havia de passat i què volia explorar del seu dedins. Em semblava que la idea d'un viatge literal per dintre podia produir trenta novel·les diferents. Descartar i triar em va costar.
I no et va costar riure't de tu mateixa?
I.P.: Això m'és bastant fàcil. Però no m'hi identifico gens, amb la Diana. Té tot de coses que jo no tinc. Però, vulguis o no, tot parteix de tu. No em vas costar gens fer-la així. El punt de partida de la novel·la em feia gràcia: treballar des d'un cert patetisme, d'una certa absurditat. I crec que diu coses. El ridícul em sembla molt interessant.
F.R.: Parla molt de com som com a humans... Escriure t'obliga a sortir de la teva zona de confort. I parlar de coses que no coneixes és un dels grans motors de l'escriptura.
I.P.: I la fase de documentació, almenys per a mi va estar bé, això d'investigar la literatura de viatges, l'absurd, la cosa egocèntrica portada a l'extrem, són processos molt enriquidors.
Les vostres famílies, com han rebut els llibres?
F.R.: És un tema espinós. Quan fas narrativa del jo, hi ha unes conseqüències. He llegit molt Édouard Louisd, Annie Ernaux, Ocean Vuong i quan veus entrevistes seves i parlen de les conseqüències, mai no t'ho imagines fins que ho vius a la teva pell. Esclar que en té. Té un impacte en el teu entorn. Però el cert és que utilitzo la literatura del jo per parlar de coses que a mi m'interessen, per parlar de la classe, del gènere. No vull parlar de mi, ni del meu entorn, sinó que vull arribar més enllà, apel·lar a un nosaltres que cada vegada està més destruït. Tot el meu llibre és una traïció a la idea bàsica de la família, a allò del que passa a casa, es queda a casa. Òbviament, això genera resistències, conflictes, però per a mi forma part del meu posicionament en l'escriptura, en la vida. Ocupar un lloc incòmode em porta a fer una literatura incòmoda. Tot està contaminat d'això.
De quina manera?
F.R.: Reivindico la incomoditat, perquè tota la meva vida he estat incòmoda, he estat incòmoda amb la meva sexualitat, amb un cos que no he reconegut com a meu durant molt de temps... Al final, la incomoditat sempre l'hem viscuda o ens l'han imposada, als cossos més dissidents, i penso que s'ha de reivindicar. La incomoditat et permet reflexionar sobre coses molt interessants, et posa en una zona de no confort i això et permet tenir una visió de privilegi. A casa meva, pel fet de ser dissident i que no se m'esperés a molts llocs, a diferència del meu germà, que seguia més la norma, m'ha fet tenir el privilegi de veure la meva família com un outsider. Moltes persones queer veiem el món des de fora. A l'hora d'escriure tens molta capacitat d'anàlisi.
Ho has de saber fer, a més.
F.R.: I ho has de voler fer. Perquè pots no voler-ho fer, perquè té unes conseqüències.
I.P.: Per a mi, és una cosa completament diferent. Jo utilitzo molt la ficció com a disfressa. M'agrada molt amagar-me. Visc la ficció des d'aquest lloc. Sé perfectament les qüestions personals que hi ha a La intrusa. La ficció em permet parlar d'uns temes i no exposar-me gaire. Per això no patia per la meva família.
Són dues novel·les molt psicoanalítiques.
I.P.: Crec que a les dues hi ha una arqueologia molt diferent, d'exploració, i la idea del viatge, la voluntat de transformació, de voler trobar alguna cosa.
F.R.: I de la identitat. Aquesta és la batalla del segle XXI: el jo. Hem destruït tant tot allò col·lectiu que, al final, el terreny a on ens condueixen és a la batalla del jo.
I.P.: Les dues novel·les són filles d'una mateixa època i les dues reivindiquen la comunitat. Van en direccions similars.
F.R.: És importat reivindicar la qüestió col·lectiva. Hem d'apel·lar a la col·lectivitat i tornar-nos a organitzar.