[title]
“Sé que és incòmode”, ens diu Isabel Coixet sobre 'Un amor'. Sara Mesa, l'autora de la novel·la que adapta, va advertir Laia Costa que es preparés per interpretar un dels personatges més odiats de la literatura espanyola recent. I és que la Nat, la protagonista d'aquest relat, és una dona en crisi que s'instal·la en un petit poble, despertant desconfiances absurdes en els veïns. Amb 'Un amor', Isabel Coixet posa el focus en temes com la intimitat, el desig, la sexualitat o les relacions socials marcades per microagressions quotidianes.
Què et va fer adaptar el llibre de la Sara Mesa?
He llegit totes les seves novel·les, és una de les veus més interessants de la nostra literatura. I amb 'Un amor' em passava que m'identificava molt en la protagonista. Em fa gràcia la gent que, des de la seva talaia, es col·loca en un lloc que no té res a veure amb la vida real, amb els errors que tots cometem. I que no comprèn com algú pot obsessionar-se amb una persona que no li donarà mai el que voldria. Jo això ho he viscut i entenc molt bé què li passa a la Nat.
'Un amor' parla del desig femení i arriba un parell de mesos després de 'Creatura'.
M'agrada molt la pel·lícula de l'Elena, que té el gran valor de parlar del descobriment sexual de les nenes i nens. I pel que fa a 'Un amor', parla de la complexitat del desig, que moltes vegades no el pots explicar, ni intel·lectualitzar, ni justificar. Quan el sents, el sents i ja està.
Podem dir que la Nat és un personatge no gaire convencional.
Sí, segurament. I sé que he fet una pel·lícula incòmoda. Normalment, al cine es busca un altre tipus de redempció, de final. Però jo visc en aquest món, i no m'hi puc posar d'esquena, no puc negar qui som. Des que vaig començar a fer cinema m'obsessionava canviar el món. Vaig descobrir que no podria, però sí que puc explicar-lo.
Quan miro enrere penso que he pagat més per les coses, m'han costat el triple
I què voldries canviar del món amb 'Un amor'?
La maldat que destil·la, i no parlo de grans fets, sí de les microagressions que es pateixen cada dia si ets d'una determinada manera. Hi ha persones a les quals no se'ns perdona res. Jo recordo que al pati de l'escola ja es ficaven amb mi. Em veig reflectida en el que la Sara explica magistralment al llibre. Un món de gent que et llegeix la cartilla, que aprofita qualsevol cosa que diguis per insultar-te. Això et dona una visió determinada de la naturalesa humana. Sort que ara em miro les coses amb distància, i que no tinc la pell tan fina com quan vaig començar...
Uns inicis, fa 30 anys, en què ser dona i dirigir cinema era una raresa. Això t'ha endurit?
No hi havia cap altre remei. Fa poc vaig estar amb la Clara Roquet i li deia que no sabien la sort que tenien d'estar dirigint ara. Les envejo perquè no han de bregar amb els prejudicis, ni s'han de veure sent estendard de res. Espero que gaudeixin d'aquest moment i que duri molt de temps. Quan miro enrere penso que he pagat més per les coses, m'han costat el triple.
Però has acabat fent el que et dona la gana...
Sí, és veritat. I és al·lucinant, amb l'experiència veus que al cap tens la capacitat d'explicar qualsevol història amb una mirada cinematogràfica. I això és un tresor. La pregunta és quantes pel·lícules més podré fer, ara que ja en sé?
De moment, una sèrie francesa pel Canal Arte...
Sí, i em fa molta il·lusió. El títol traduït vindria a ser 'Algú hauria de prohibir els diumenges a la tarda', i és la història d'una noia que vol ser directora de cinema. La rodarem a París, mostrant els conflictes socials, la insatisfacció, les protestes... Fa molt que perseguia el projecte, així que puc dir que sí, que el 80 % del temps soc una persona immensament afortunada.