Ja hem vist 'Asteroid City' i és la millor pel·lícula de Wes Anderson dels últims anys

Possiblement, el millor que ha sortit del confinament —inclòs aquell ferment de massa mare que per fi dominem. Aquesta història de quarantena dels anys 50 sembla la resposta capritxosa i surrealista de Wes Anderson a 'La dimensió desconeguda' traslladada al polsós desert del vell Oest. Afortunadament per a un cineasta amb un estil que a vegades pot resultar distant, el sentiment i l'elegància travessen 'Asteroid City'. És la seva pel·lícula més agredolça sobre la família des de 'The Royal Tenenbaums', i sens dubte, la millor des de 'El gran hotel Budapest'. 

L'escenari és la fictícia ciutat desèrtica d'Asteroid City, encara que en un meta-gir, és en realitat l'escenari d'una obra de televisió que es desenvolupa en forma de pel·lícula, escrita pel llegendari dramaturg Conrad Earp, interpretat per Ed Norton, i narrada per Bryan Cranston. És un lloc que només podria haver sorgit de la imaginació ridículament fèrtil d'Anderson. Les formacions rocoses de Monument Valley i els cactus perfectes com a emoticones adornen el pintoresc teló de fons, mentre les proves de la bomba atòmica detonen serenament en la distància entre núvols de cotó. 

Aquí, entre cabanes simètriques, màquines expenedores de martinis, gasolineres i estacions de tren de joguina i un gegantesc cràter d'asteroide, el seu ric elenc de personatges es reuneix sota el sol abrasador d'Arizona per flirtejar, lamentar-se, discutir i, en última instància, esperar interminablement, quan una convenció escolar d'astronomia és interrompuda per un sobtat confinament decretat pel govern estatunidenc.

Jason Schwartzman és l'eix melancòlic de la història en el paper del fotògraf de guerra Augie Steenbeck, que acaba de quedar-se vidu, mostrant nous matisos com un home incapaç d'acceptar la seva pèrdua, i molt menys de donar la notícia als seus fills. "Estàs dient que la nostra mare va morir fa tres setmanes?", pregunta el seu fill perplex, una frase alhora còmica i trista, en un guió d'Anderson que n'és ple.

Compartint el protagonisme hi ha Scarlett Johansson, que aporta l'energia tràgica de l'actriu principiant Midge Campbell, amb una filla petita i un món d'angoixa a coll. Maya Hawke i Rupert Friend interpreten una professora de ciències i un vaquer l'amor dels quals floreix entre epifanies astronòmiques i sobtats números musicals, mentre que Tom Hanks, debutant amb Wes, encarna el sogre d'Augie. I un llampegant Jeff Goldblum es fa amb la pel·lícula en tres segons.

Un llampegant Jeff Goldblum es fa amb la pel·lícula en tres segons

Seria exagerat detectar una cosa molt personal en tot això: l'autoescrutini d'un pare amb un fill petit i un treball aclaparador, reflexionant sobre les seves responsabilitats? En el món d''Asteroid City', els nens són el llast emocional dels adults, i no a l'inrevés. Hi ha tendresa, però també un toc d'autoretret amb el qual probablement se senten identificats la majoria dels pares.

L'estil característic d'Anderson sempre acapara l'atenció —i les habituals pantalles dividides, panoràmiques lliscants, composicions precises i un ornamentat disseny casolà estan fermament presents aquí—, però també és un bon director d'actors, i els contrastants intèrprets d''Asteroid City' harmonitzen meravellosament per a aconseguir algunes notes noves per al cineasta. (Probablement, va ajudar el fet que el repartiment estigués en quarantena tant fora com dins del plató).

L'efecte general és de sorpresa, excentricitat i angoixa, i connectarà profundament amb qualsevol que hagi passat recentment un període prolongat tancat en estreta proximitat amb altres éssers humans. Potser el confinament no va ser tan dolent, després de tot?

'Asteroid City' es va estrenar al Festival de Cannes. Estrena a Espanya el 16 de juny.

NO T'HO PERDIS: El millor de la cartellera del mes als cinemes de Barcelona