[title]
Barbie és famosa des de fa molt de temps per exercir una cosa semblant a un control mental total sobre les nenes d'arreu del món, però és difícil no meravellar-se davant l'enorme nivell d''hype' viral que la pel·lícula 'Barbie', de Greta Gerwig, ha assolit aquest estiu. Pop-ups, col·laboracions amb marques, projeccions especials... Busqueu a Google els noms dels actors i les actrius i apareixeran unes estrelles de color fúcsia. Probablement va ser molt difícil convèncer l'equip de màrqueting que no tenyís de rosa els oceans del món.
La idea que Gerwig pugui jugar amb la nina favorita de Mattel és tan irresistible que 'Barbie' probablement no necessitava fer tot aquest esforç: totes les pel·lícules de la directora es converteixen automàticament en un esdeveniment per reunir les noies. I encara que 'Barbie' no té la sensibilitat emocional ni l'habilitat narrativa de Gerwig en els seus millors moments (com a 'Lady Bird' o 'Mujercitas'), encara té prou ironia, raresa i feminitat per ser completament estimulant.
Aquí, la broma de Gerwig és tractar, seriosament, les conseqüències que les nines Barbie cobrin vida. Barbie es dutxa amb aigua invisible, puja al cotxe des de l'aire i surt amb amigues que també es diuen Barbie. El disseny de producció de Sarah Greenwood, extraordinari, fusiona detalls de totes les èpoques estilístiques per les quals ha passat Barbie al llarg de la seva història en un univers coherent de cases de somni amb el marc de les conegudes serralades rocoses de les pel·lícules clàssiques, vorejades de mars de plàstic transparent brillant.
Les seqüències inicials tenen l'aclaparadora sensació nostàlgica de tornar a l'habitació d'una preadolescent, amb l'embriagadora fragància de la laca d'ungles amb purpurina que ens fa dilatar les pupil·les, mentre Barbie i les seves amigues estan de festa en un esclat de lluentons, llum i bombolles de xiclet. "Alguna vegada penseu en la mort?", pregunta Barbie, magistralment interpretada per Margot Robbie. La música s'atura. L'angoixa existencial no encaixa amb la marca Mattel. Però és irresistible per al públic principal d'aquesta pel·lícula, que té 20 i 30 anys, i s'ha enamorat de la hiperfeminitat nihilista que té en Lana Del Rey i la Maria Antonieta de Sofia Coppola els seus màxims exponents.
View this post on Instagram
L'angoixa de Barbie prové de la seva propietària a la vida real, així que (seguint el consell de la Barbie Rara, interpretada amb extravagància per la meravellosa Kate McKinnon) ha d'anar al món real per trobar-la. I Ken s'uneix a l'aventura, encara que no aporta gaire: "La meva feina és la platja", diu Ryan Gosling, encantat de poder explorar el seu vessant còmic. El que segueix és una comèdia distorsionada sobre la maduresa en què la pobra Barbie ha de descobrir els horrors del sexisme, la consciència de si mateixa, la cel·lulitis, la cosificació i l'omnipresent patriarcat, mentre Ken s'ho passa força bé sent el centre d'atenció per una vegada.
La pobra Barbie ha de descobrir els horrors del sexisme, la consciència de si mateixa, la cel·lulitis, la cosificació i l'omnipresent patriarcat
La sàtira de Gerwig és profunda, i apunta fins i tot la junta directiva exclusivament masculina de Mattel i la seva insípida visió de la diversitat: pots ser el que vulguis ser, sempre que també siguis una Barbie, amb tota l'estètica i el rerefons polític que això implica. Inevitablement, Gerwig té dificultats per tancar de manera ordenada aquesta capsa de Pandora de crítiques. En lloc d'això, la directora i el coguionista Noah Baumbach satiritzen també el feminisme i com creiem, de manera optimista, que articular els problemes de l'statu quo canviarà les coses de debò. "En donar veu a la dissonància cognitiva de ser una dona sota el patriarcat, li has robat el poder", li diu una Barbie a una altra, amb orgull i buit alhora.
És una conclusió gloriosa i nihilista per a una pel·lícula que, malauradament, triga massa a acabar. Les escenes finals se submergeixen en un excés de sinceritat cursi, i la trama que segueix la transformació de Ken en un home sexista i la seva posterior rehabilitació es veu soscavada pel fet que, encara que Barbie es converteix completament en humana, a ell mai se li permet ser més que un ximplet sense cervell.
Així i tot, Barbie és una pel·lícula meravellosament divertida que d'alguna manera aconsegueix celebrar i satiritzar simultàniament la marca Barbie, amb el seu feminisme i feminitat, com una combinació de sandàlies gorpcore amb una faldilla rosa vaporosa. És el món de Barbie, i és emocionant viure-hi, almenys durant una hora o dues.
