[title]
Més enllà de les seves impressionants batalles i maquinacions galàctiques, tot amb una banda sonora de Hans Zimmer en la qual el compositor alemany sembla haver posat tots els potenciòmetres al màxim de volum, el més impressionant d'aquesta seqüela de gran èxit de taquilla té lloc sota la superfície. I no són els colossals cucs de terra.
No, són els subtils canvis de caràcter els que fan que 'Dune: Parte dos' tan cerebral com cacofònica. Tot és movedís a les novel·les de ciència-ficció de Frank Herbert: els herois d'avui són la pila de cadàvers de demà. Denis Villeneuve, un escriptor i director que ha volgut clavar les dents en les coses difícils des dels seus primers treballs com 'Polytechnique' (2009) i 'Incendis' (2010), ho aconsegueix. I el seu guió, de nou escrit conjuntament amb Jon Spaihts ('Prometeu'), ens ofereix un viatge d'heroi amb autèntica maldat dins.
Com a seqüela, funciona pels mateixos motius que fan que 'L'Imperi contraataca' sigui la pel·lícula preferida de 'Star Wars' per a tanta gent: hi ha una foscor, una desolació, que fa que els moments potents es gaudeixin més. També fa la sensació que els bons no guanyen. Si és que són bons.
S'obre amb la visió crua de cadàvers amuntegats. El vençut clan Atreides fumeja en el paisatge inhòspit d'Arrakis, mentre els traïdors Harkonnen, encapçalat per la 'bèstia' de Dave Bautista, emprenen el control de les reserves d'espècies. Només el Paul Atreides de Timothée Chalamet i la seva mística mare Bene Gesserit, Jessica (Rebecca Ferguson, una destacada), han escapat de la carnisseria i han començat el perillós negoci d'assimilar-se amb el poble Freman del desert. Hi ha: guerra de guerrilles, baralles de cucs de sorra i una cosa preocupant que es coneix com a "verí sagrat".
Les pel·lícules de Villeneuve poden ser serioses, però Javier Bardem perfora la solemnitat com el líder de Freman Stilgar, cada cop més la resposta de 'Dune' a l'Anthony Quinn de 'Lawrence of Arabia' (clau per a la visió del canadenc, que comparteix les localitzacions de Wadi Rum).
Denis Villeneuve ens ofereix el viatge d'un heroi amb veritable maldat
L'idil·li creixent entre Paul i Chani, la guerrera Freman de Zendaya, és un respir una mica Nicholas Sparks a mitja pel·lícula: "era un noi de l'altre món, ella era una noia del costat equivocat de la duna", etcètera. Però aquestes escenes donen els seus fruits en un acte final que capgira les expectatives i dona l'oportunitat a Zendaya de deixar-se anar.
Els enemics de Harkonnen als quals s'enfronten en emocionants emboscades de recol·lectors d'espècies són una presència encara més despietada i visceral que a la primera pel·lícula. L'inflat baró Harkokken de Stellan Skarsgård supervisa l'intent d'extermini dels Freman amb gran crueltat. Parlen en l'idioma de la neteja ètnica (anomenen "rates" als Freman) i deixen anar un nou superdolent, el nebot psicòtic del baró, Feyd-Rautha.
Interpretat per l'estrella d''Elvis' Austin Butler, amb el paladar ennegrit d'una mamba i dents esmolades, és una creació sobrenatural i assedegada de sang: un dolent de ciència-ficció memorable. Amb el director de fotografia Greig Fraser, Villeneuve plasma la seva iniciació violenta en monocrom dessaturat, una estètica crua en blanc i negre en una pel·lícula plena de zones grises.
De manera crucial, per tots els seus paral·lelismes, Paul i Feyd-Rautha no són només dues cares de la mateixa moneda. La recerca per part de Paul de l'ànima del Freman porta 'Dune: Parte dos' a algunes àrees que poden ressonar incòmodament el 2024, fins i tot amb tot el misticisme evangèlic trippy. Els complexos messiànics, el populisme, la gihad violenta i la neteja ètnica no són els elements bàsics de la superproducció mitjana de Hollywood. Això vol dir que Villeneuve no en fa.
'Dune: parte 2' s'estrena l'1 de març.