[title]
És una veritat universalment reconeguda que els pallassos tenen poca gràcia, però Arthur Fleck (Joaquin Phoenix) té MOLT poca gràcia. A 'Joker', va cometre una matança i es va erigir en un símbol de la fúria nihilista. La pel·lícula va guanyar el Lleó d'Or a Venècia, així com dos Oscars, un per l'actuació dolorosa –o directament perillosa– de Joaquin Phoenix i la seva constitució física de fideu. L'altre, per al director. La pel·lícula de Todd Phillips també va fer diners a cabassos per a Warner, l'estudi que va assumir el risc.
La inevitable seqüela comença amb Arthur a la presó, molt medicat i jovialment assetjat pel cap de la guàrdia de la presó, interpretat amb xiuladissa indiferència per Brendan Gleeson. Una pacient d'una sala psiquiàtrica veïna, Harleen Quinzel (Lady Gaga), està obsessionada amb el Joker. I l'advocada d'Arthur (Catherine Keener) basa la seva defensa en què el Joker forma part de la personalitat dividida de Fleck. I de fet, la pel·lícula també té múltiples personalitats: és un musical, un drama judicial, una de presidiaris i fins i tot un dibuix animat a l'estil de Loony Tunes.
L'escenari, per descomptat, és Gotham. La Wayne Tower treu el cap de fons i Harvey Dent (Harry Lawtey) és el fiscal. Tots són noms ben coneguts dels còmics i per les moltes versions cinematogràfiques. Però es percep una sordidesa real quan els presoners d'Arkham buiden el cubell de la merda cada matí.
Joker 2 és audaç: una continuació però també una reacció al seu èxit que no agafa cap ruta òbvia
La primera pel·lícula va canalitzar Martin Scorsese i el cinema dels anys 70. Aquí, Phillips s'inspira més en 'Melodies de Broadway', amb números musicals interpretats per Gaga i Phoenix que expressen els seus deliris sense límits. Com si això fos 'Diners caiguts del cel' de Dennis Potter, però escrita per Alan Moore. Aquestes escenes es recolzen en la força vocal de Lady Gaga, mentre que la veu de Phoenix és més limitada. Però el desgavell del personatge s'ajusta com un guant a una interpretació solitària de 'Ne Me Quitte Pas' de Jacques Brel. Amb la seva veu trencada, esdevé quelcom bell.
Phillips i el coguionista Scott Silver són audaços a l'hora de no agafar la ruta òbvia, que seria refer la primera pel·lícula. Fa la sensació que 'Joker 2' és una continuació i alhora una reacció al seu propi èxit, amb Harleen representant la mena de fan fatal disposada a arrencar-li els ulls a qui sigui pel seu ídol. El mateix Fleck és una figura més aviat digna de pietat, i la pel·lícula té bocins avorrits perquè es nega a prendre algunes vies d'escapament òbvies. No hi ha moments d'acció reals, tret que comptem els números musicals, ni persecucions de cotxes, ni escenes de baralles. Ens queda la tragèdia d'un home trencat en un món on només interessa el sensacionalisme.
És un gran risc per a tots els implicats, i fet i fotut això és el millor de tot plegat. Al cap i a la fi, els pallassos estan destinats a caure de cara. O com Phoenix canta: "El pallasso amb els pantalons caient... Això és entreteniment!".
NO T'HO PERDIS: Les millors sèries noves que has de veure aquest setembre