Jaume Plensa: "Intento no llegir les crítiques. Ni les bones ni les dolentes"

“És una alegria tornar a casa. I doble alegria si és a La Pedrera!”, exclama Jaume Plensa. És potser l’artista barceloní viu més reconegut internacionalment, i ara les seves escultures omplen les sales, les golfes i el terrat d’aquest emblemàtic edifici de Gaudí amb motiu de l'exposició 'Jaume Plensa. Poesia del silenci', que es podrà visitar fins al 23 de juliol. La mostra reuneix un centenar d’obres de l'artista que giren al voltant de la literatura, el text i el llenguatge. 

Ets un artista barceloní amb moltíssima projecció internacional. Què significa per a tu, aquesta exposició a La Pedrera?

És una oportunitat extraordinària poder crear un diàleg amb Gaudí a través de la meva obra. La Pedrera és potser l’edifici que millor representa la seva concepció de l’arquitectura civil, i és tot un honor que les meves escultures siguin aquí. 

Com l’has buscat, el diàleg amb La Pedrera?

L’exposició l’ha comissariada en Javier Molins, i ell ha explorat tota la meva obra, al llarg de quaranta anys, on he utilitzat el text, les lletres, els alfabets. Aquesta exposició ve de València, però hi ha peces especialment pensades i portades per La Pedrera. Són més d’un centenar de peces que descriuen a la perfecció el meu treball i que parlen del text i el llenguatge com aquell element que ens fa veritablement humans. 

No és una contradicció, enaltir el silenci i el llenguatge a la vegada?

Jo crec que l’única manera d’explicar un concepte és amb el seu contrari. Com escultor, sempre he dit que el més important és invisible. Jo, que treballo la matèria! Per parlar del silenci has de parlar del so, per parlar del buit has de parlar de la matèria i per parlar de l’esperit has de parlar del cos. Per entendre la nit has d’entendre el dia. Això ha estat una pauta del meu treball. La fricció entre els oposats genera energia. 

En una de les teves escultures, Les Silhouettes, hi apareix la frase: “Un poema mai no s’acaba, només s’abandona”. Aquesta idea és veritat en tant en la literatura com en l’escultura?

Aquesta idea és aplicable a qualsevol forma de creació, però també de vida. Estem rodejats de coses que potser no calien. Fem, diem i pensem més del que és necessari. El gran repte de l’art és aquest, saber quan parar! És la clau. A vegades està bé no saber-ho, com Gaudí, que no va saber com parar, i per això som on som. Ell era un avantguardista que no pertanyia al seu temps. En la meva obra, jo he buscat l’aïllament de l’època: és important que sigui l’obra la que defineix el temps, i no el temps l’obra.  

I és possible?

Home, és un ideal. Però també és possible. Quan pensem en Giacometti, pensem en ell, no en la seva època. Quan pensem en Leonardo Da Vinci, passa el mateix. 

Deies que és important saber parar. Tu en saps, de parar? 

(riu). És una gran pregunta que ens fem tots. Inconscientment, cada dia vaig a l’estudi. Crec que encara hi ha aigua a treure d’aquest pou, que cada vegada és més profund. No ho sé. Quan noti la sensació que ja n’hi ha prou, ja t’ho diré. 

El gran repte de l’art és saber quan parar! 

Cal un diàleg honest amb un mateix, per saber quan toca dir prou. 

Jo crec que el diàleg amb un mateix sempre és honest. No crec en la perfecció, crec que els errors són part de l’ésser humà. A mi m’agrada molt Elias Canetti, i ell sempre deia que la perfecció no deixa entrar ningú. La nostra imperfecció il·lumina la vida, per això és tan bonica, perquè és imperfecta, perquè tenim la capacitat de fer correccions. Si tot fos perfecte, ens avorriríem. La bellesa és aquesta varietat que ens envolta i es veu a l’ésser humà i a la natura. 

El públic veurà l’evolució de la teva obra en l'exposició. Veurà obres que són “errors”, per a tu?

Jo no crec gaire en l’evolució. Tot són moments. No crec que avui sigui millor que quan tenia trenta anys. Simplement, estic vivint experiències diferents. En les meves obres d’art, sempre m’he esforçat per dir el mateix, sense saber ben bé què era. I encara ho estic buscant. Ara, sí que és veritat que en l’exposició veurà que he anat canviat de punt de vista, però sempre per aproximar-me a la mateixa història. 

La teva obra l’ha vist el món sencer. Has sentit que eres ambaixador de Catalunya o d’Espanya?

No. Sempre m’he sentit mediterrani. Són actituds i maneres de fer, necessito verificar les meves intuïcions tocant-les, acariciant-les. Crec que això és molt mediterrani. Tinc els ulls als dits, necessito tocar. He viatjat pel món, però a qualsevol lloc del Mediterrani et sents com a casa, sigui a Israel, a Tunis o a Istanbul. 

En l’obra de Gaudí creus que també s’hi veu que era mediterrani?

Absolutament. 

Estàs al dia de què fan els creadors de Barcelona? 

La veritat és que estic bastant fora d’aquests temes. Treballo a l’estudi concentrat. El meu estudi està a la vora de l’aeroport. Vaig decidir tornar, després d’haver viscut a Berlín, Brussel·les o París, perquè necessitava estar a la vora dels meus orígens. Però encara no sé ben bé què busco. El meu estudi és casa, però no tinc la sensació de ser a Barcelona. Tinc la sensació que soc aquí. I aquí vol dir rodejat de la meva obra. 

Creus en la capacitat interpretativa del públic, o la teva obra hauria de tenir el mateix significat per a tothom?

L’artista té un punt de vista, però això no vol dir que hagi de ser l’únic. Pot ser que les obres tinguin un llenguatge tan obert, que hi capiguem tu i jo. Però potser tu no veus el mateix que veig jo! Per això és tan bonica la vida i tu i jo som diferents. Jo intento no explicar massa les meves obres, perquè no creïn com una mena d’estat d’ànim davant de la peça, que el públic no pensi “ostres, si ho diu l’artista, deu tenir raó”. Jo no tinc raó, jo soc un conductor. He conduït una peça cap a un lloc concret i quan m’ha semblat que ja estava, l’he deixat oberta a una vida que ja no em pertoca.

Però t’ha passat, de veure interpretacions de la teva obra amb les quals no hi estàs gens d’acord?

Intento no llegir les crítiques mai. Ni les bones ni les dolentes. A vegades sí que pregunto als vigilants dels museus què fa la gent. Els vigilants de museu són extraordinaris i tenen molta cultura visual. Però intento que no em pertorbin ni m’influeixin les opinions, siguin positives o negatives. 

Jo no tinc raó, jo soc un conductor

Per crear, hi ha d’haver una voluntat d’aïllar-se del món?

No hi ha cap regla. Jo tinc amics artistes que fan el contrari del que faig jo! El món de la creació és inevitable. Alguna cosa a dintre teu t’obliga a anar cap a una direcció, no hi ha cap estratègia ni cap reflexió. 

L’exposició parla de la poesia i la literatura. Quins autors han influït la teva obra?

Vaig descobrir la poesia de molt jove i m’ha influït molt més que les arts visuals. Les quatre portes de la meva taula van ser Shakespeare, Baudelaire, Dante i William Blake. Però després he anat construint altres taules, a sobre d’aquesta base. Vicent Andrés Estellés m’ha impactat profundament, o William Carlos Williams, Goethe… Puc rellegir el mateix mil vegades, no tinc cap obsessió per saber què es fa ara. A vegades, agafes un llibre i dius “aquest ja l’he llegit”. Però no és veritat, jo dic “torna’l a llegir!”. Tu no ets el mateix, vas evolucionant i hi trobaràs coses que no havies descobert. Hi ha autors que són infinits, que no se t’acaben mai. 

NO T'HO PERDIS: Les millors exposicions de Barcelona