[title]
Hi ha una cosa extraordinàriament lluminosa en el periple que porta Javier Giner de l'infern a la vida, de la desesperació a l'autoconeixement, de l'odi i la tristesa a l'amor, a si mateix i als altres. Els que ens dediquem a la cosa de la ficció cinematogràfica o serièfila, des de la creació a la trinxera periodística, coneixem al Javi dels seus temps com a agent de premsa, per a Pedro Almodóvar (a qui defineix com el seu pare artístic), o per a Penélope Cruz. Abans, havia treballat a 'El Deseo' i havia fet els seus primers passos com a director de curts i d'alguns episodis televisius. Fa tres anys, Javier Giner (Barakaldo, 1977) va sorprendre a molts publicant 'Yo, adicto' (ed. Paidós), un commovedor i duríssim exercici d'obrir-se en canal per explicar els seus mesos en un centre de desintoxicació i la sortida d'un forat infinit marcat per les addiccions a la cocaïna, a l'alcohol i al sexe compulsiu.
Ara, aquelles pàgines es tradueixen en una estupenda minisèrie de sis episodis que Giner ha guionitzat i codirigeix amb Elena Trapé ('Els encantats', 'Les distàncies'), i que narra la seva caiguda i posterior resurrecció. Per això, compta amb un repartiment de luxe (Nora Navas, Marina Salas, Victòria Luengo, Àlex Brendemühl, Andrés Herrera, Itziar Lazcano, Ramon Barea, Omar Ayuso, Quim Àvila, Guillem Ballart...) i amb la tremenda complicitat d'un inspirat Oriol Pla, que encarna Giner i s'hi deixa la pell.
La feina compromesa en comú entre director i actor transcendeix els processos creatius habituals, i més enllà d'haver-se convertit en inseparables amics, gairebé germans, el resultat en pantalla impressiona com pocs. Ens reunim amb el Giner i el Pla per parlar d'una sèrie que és tota una lliçó de vida.
Tinc la sensació que, d'una manera o altra, 'Yo, adicto' parla de qualsevol de nosaltres, ens interpel·la directament a tothom.
Oriol Pla: És que les addiccions i el procés de sanació acaben sent un penjador, un marc que a en Javi, com a cineasta i narrador d'aquesta història, li serveix per aprofundir en la humanitat i en els vincles que creem entre nosaltres, amb la família... Hi ha moltes altres capes que no tenen tant a veure explícitament amb l'addicció.
Javier Giner: Ell ho ha dit molt bé. L'espina dorsal del relat, la peripècia narrativa, pot ser una desintoxicació, però per mi no és res més que l'excusa per parlar d'altres temes. També es diu a la sèrie: l'addicció és el símptoma, no és la malaltia. Aleshores, realment, el que es veu a la sèrie és tot el que hi ha darrere la malaltia de l'addicció. I és un viatge en què tu, com a espectador, penses que acompanyaràs una persona aliena a tu, amb uns comportaments i unes dinàmiques que potser ni coneixes ni tens a la teva vida. I, de mica en mica, segons es van eliminant capes, la sèrie acaba parlant de tu. 'Yo, adicto' no és una sèrie sobre persones malaltes, és una sèrie sobre éssers humans, sobre com aprendre a viure i sobre com aprendre a gestionar les teves emocions.
Va molt més enllà del que sembla al principi...
Javier Giner: Parla de la dignitat de les persones que ens extraviem i ens perdem, o que en un moment donat ens trenquem. És una sèrie sobre el perdó, la reconciliació, i com aprendre, d'alguna manera, a estimar-se un mateix i a estimar els altres. I aquesta és una experiència que és absolutament comuna al fet de ser viu. No necessites ser addicte o haver travessat res semblant per entendre de què parla la sèrie. Hi ha un aspecte a la mateixa estructura narrativa, de la qual érem molt conscients: volíem que l'espectador fes un viatge des de la seguretat del sofà de casa seva, veient una història absolutament aliena, i que, a poc a poc, la sèrie es convertís en una mena de mirall que va girant. Va fent la volta i, al final, això que al començament era 'Yo, adicto', al final es converteix en "nosaltres, les persones". Crec que aquest és el veritable poder emocional de la sèrie: no va de mi, va de tots nosaltres.
Hi ha alguna cosa molt visceral i molt, molt arriscada a 'Yo, adicto'
Per què vas triar l'Oriol Pla per fer de tu?
Javier Giner: No el coneixia personalment, només com a espectador. I recordo perfectament veure 'Incerta gloria', que em va passar el mateix que quan vaig veure Victoria Abril a 'Amantes', o la primera vegada que vaig veure Candela Peña... Però qui és aquest 'tío'? D'on ha sortit aquest tros de força de la natura? Ara mateix s'està morint de vergonya, no sap on ficar-se, però el que dic és real i honest. En escriure el projecte, pensant en possibles actors, jo estudiava un top tres de noms, i entre ells hi havia l'Oriol. La història és poc èpica: ens vam asseure una tarda, vam xerrar, li vaig explicar el que estava buscant, les característiques del projecte, i ell, des del començament va dir: 'Ho vull fer'. I sense conèixer-me de res, cosa que a mi em sembla molt boig, perquè jo soc un debutant i ell no sabia com dirigia...
Oriol Pla: En cap moment no vaig posar en dubte el talent d'aquesta persona. Recordo que la meva parella d'aleshores em va preguntar: "Però és un bon director?" No ho sabia, no ho havia pensat, i m'era igual. Recordo una història molt bonica: jo estava de gira amb la Companyia Baró d'Evel Cirk Cie, compartint pis amb el Guillermo Weickert, ballarí d'aquella peça, company d'escena, amic. Ell estava llegint el llibre i em va mostrar unes pàgines. Era el final del primer capítol. Crec que l'impacte d'aquesta lectura ja va generar una mena de llavor. Ho vaig recordar després, quan va arribar el càsting, i recordo trucar al meu representant, sense llegir la separata ni res, recordant aquelles quatre pàgines del llibre: "Vull fer-ho!" Va ser una cosa intuïtiva, era un projecte que volia transcendir alguna cosa, que parlava d'alguna cosa real, que tenia una funció més enllà de la de l'art en si mateix. Volia acompanyar aquesta persona, i ja està.
La vostra relació ha transcendit del que sol passar entre director i actor...
Oriol Pla: Sí, al final, un dels èxits del personatge ha estat la simbiosi entre la feina i la companyonia que hem tingut. I la generositat de l'un amb l'altre, el rigor i la tolerància de l'un amb l'altre, la humanitat compartida. I d'això va treballar, no?
Javier Giner: Hem fet la sèrie des d'una intimitat i des d'una cura tan real, que era com si estiguéssim dissociats d'alguna manera. El més important era de l'experiència era fer-la, com si no l'estiguéssim fent pel públic. Que evidentment tothom és conscient que estem fent una sèrie, però això d'alguna manera ho havíem bloquejat. I no només nosaltres dos, tot l'equip. Perquè hi ha alguna cosa molt visceral i molt, molt arriscada a 'Yo, adicto'.
Oriol Pla: Hi va haver un lliurament total. D'un dia per a l'altre, en Javi era una persona amb qui no tenia cap mena de secret. Vaig tenir un daltabaix a la meva vida i ell va ser la primera persona a qui vaig trucar. Dos mesos després de conèixer-nos, vaig passar la nit de Cap d'Any a casa seva, i es va transformar en una mena de confident, de germà. Si ell no tenia cap secret per a la gent, el mínim era posar-me a aquesta mateixa alçada amb en Javi. Des d'aquest punt de vista, totes les pors o el pudor eren creativament molestos. Es tractava d'estimar-se molt, i em trobo amb una manera de crear tremendament humana, tremendament poderosa. Hi havia molta confiança. I va ser un procés súper transformador... estava tan clar que calia fer-ho sense pensar en el resultat! I si aquest resultat és bo, en part és perquè no buscàvem capitalitzar-lo ni controlar-lo.
L'Uri i jo mai tornarem a fer alguna cosa com 'Yo, adicto', perquè és únic
Parlant d'aquesta simbiosi, els qui coneixem en Javi veiem com l'Oriol es mimetitza al cineasta/personatge, reproduint de manera sorprenent gestos i detalls.
Oriol Pla: Recordo la primera prova que el Javi em va dir: "No és això, però quin cabró, m'has 'pillat' això de les mans". És veritat que sóc un amant de la feina amb el cos, perquè la meva base interpretativa és la de mim. Aleshores és una cosa que m'agrada molt: hi ha una observació i un afecte i una construcció sobre la base de la rítmica del cos. He après molt en aquest procés, que ha estat molt subconscient, estar molt junts, observar molt, jugar i estimar-se molt. A qui intentava controlar-lo, es veia massa, però a qui el deixava anar, sortia sol. Ha estat curiós aquest equilibri entre controlar i deixar anar-hi. I les decisions mimètiques han passat molt més per una necessitat dramatúrgica o emocional i molt més intuïtiva que per una cosa racional o de control. Hi ha detalls seus que imito i hi són més perquè em fan molt riure, per gust, que per necessitat.
Javier Giner: Vam fer una feina extremadament profunda. I això no es fa de l'exterior a l'interior, sinó de l'inrevés, de l'interior a l'exterior. De seguida el vaig alliberar, i li vaig dir que no m'havia d'imitar. I donar-li aquest permís el va alliberar de certes coses que li permetien ser el meu mirall més que mai. Però hem treballat molt junts, el procés intern de les ferides, de les transformacions, que travessa una persona en aquest tipus de processos, independentment que es digui Javier Giner, o Àlex Montoya, o com es digui, tant se val, perquè no anava de mi. I el que és preciós, i és una cosa que només podem veure l'Oriol i jo, és que si el personatge és tan tridimensional, si no es queda a la superfície de la imitació, és perquè el Javi de la pantalla té molt d'Oriol també. Sense fer 'spòilers', rodant l'últim moment de la sèrie, em vaig posar a plorar, perquè el que veia ja no era Javier, era Oriol: havia començat la sèrie amb la gorra, la bufanda, no sé què, i a poc a poc li vam anar traient capes i més capes, i ja ni tan sols estàs nu, el que hi ha és un esquelet.
A nivell emocional, ha de ser gran veure com es reprodueixen en el set moments tan intensos i dolorosos de la teva vida...
Javier Giner: A les entrevistes dic que és com un acte psicomàgic de Jodorowsky. Hi ha moments en què et peta el cap. De sobte, jo què sé, estàs envoltat d'un equip de 150 persones en un rodatge i tens la Nora Navas i l'Oriol Pla asseguts fent una seqüència de teràpia. I tu estàs al darrere assegut amb l'Anaïs (l'educadora social que interpreta Navas), agafant-nos de la mà: "hòstia, que forta és la vida, tia". Des d'això fins, bé, doncs moments que evidentment han estat emocionalment durs, però... que m'han fet ser també profundament feliç. Crec que hem patit menys del que penseu que hem patit. Hem aconseguit construir un espai segur en el rodatge, perquè crec que aquesta és la manera com hauríem de treballar tots, més enllà de 'Yo, adicto'. Obrir un espai segur on no hi hagi judici, on hi hagi molta cura, on la sèrie no estigui per sobre dels éssers humans que en formen part. I aquest espai de comunicació tan directa i humana, d'alguna manera, crec que és el que ens ha permès també fer-la. Sona així com una mica bonista, però és que jo reivindico molt el poder de la bondat i de la cura. I és que la sèrie com a artefacte és una reivindicació salvatge del poder de la bondat i del connectar amb la humanitat de l'altre. Si la sèrie és tan emocionant, tan visceral, si apel·la d'alguna manera a totes aquestes emocions humanes col·lectives, és perquè el procés mateix de fer la sèrie ha estat així.
Oriol Pla: És que seria molt hipòcrita fer una sèrie que parli d'aquests assumptes sense viure'ls. De vegades, la manera de fer les coses ja comencen a ser les coses en si mateixes. Com pots parlar d'empatia i no sé què si no tens un equip empàtic? En un sistema en què els resultats i allò productiu regeixen com a veritat universal, ser honest i empàtic és curiosa i sorprenentment subversiu i revolucionari. Tenir la humanitat a la mateixa alçada que el rigor professional.
Després d'una experiència tan bonica... com deixa el llistó de cara al que hagi de venir?
Javier Giner: Doncs és una bona pregunta, no ho sé...
Oriol Pla: Jo crec que només podem guardar allò que regalem en aquest sentit. Vivim això, això passa i ja està. No cal tornar-hi. Perquè si ha passat, no era perquè ho voldríem, era perquè ho necessitàvem. I vindrà el que hagi de venir. I si només ha vingut per a aquesta vegada, doncs per alguna cosa deu ser. Cal acceptar aquests regals, però posar-lo com a llistó ja és col·locar-te en un marc i en un lloc que és zero creatiu i zero humà. I zero acceptar-te a tu mateix. Jo ara estic en un nou procés creatiu i cal acceptar el que és. I si un nou projecte arriba per dir-te "merda", doncs ve per dir-te "merda".
Javier Giner: I sobretot que cada projecte té la seva raó de ser, cada projecte és diferent... L'Uri i jo mai tornarem a fer res com 'Yo, adicto'. Perquè és únic. Aleshores, igual d'aquí dos anys jo estic dirigint una pel·lícula i ell està interpretant-la... i serà una cosa diferent, amb les seves especificitats. Estic molt dacord amb ell. No hi ha cap llistó. Es tracta d'anar descobrint-se, no? Jo, per exemple, ara mateix tinc damunt la taula diverses idees de quins poden ser els propers projectes i no tenen absolutament res a veure amb 'Yo, adicto'
Oriol Pla: El musical de la trama Gürtel? (rialles)
Javier Giner: És que a sobre és idiota, perquè em fa molta gràcia. Però és que és veritat, som molt joves per estar repetint-nos. (rialles)