[title]
En un dels moments més rellevants de Parenostre, el protagonista treu el cap per la finestra i fantasieja sobre un canvi de denominació de la ronda General Mitre, on viu, i que hauria de passar a dur el seu nom. El seu llegat penja d'un fil després que el diari El Mundo hagi publicat que la família Pujol-Ferrusola té una fortuna sense declarar a Hisenda en el compte d'un banc andorrà. L'escàndol està servit, i l'ombra de la corrupció sobrevola les institucions polítiques catalanes que han estat governades per Convergència i Unió. Els mitjans assenyalen l'expresident, les clavegueres de l'Estat i els partits polítics espanyols hi suquen pa, i el context ens diu que el Procés que marcaria els següents anys comença la seva arrencada.
Escrita pel comunicador Toni Soler i dirigida per Manuel Huerga (Salvador Puig Antich), la pel·lícula Parenostre centra la trama en aquell dia que va provocar un daltabaix per a Jordi Pujol i els seus. Partint de fets reals coneguts i publicats, i ficcionant tot allò que passa de portes endins, la pel·lícula retrata l'home que va confondre el seu destí amb el de Catalunya, i mira d'explicar part de la complexa personalitat d'algú que ha marcat la vida política del país durant gairebé mig segle. No deixa de ser curiosa l'elecció d'un actor amb la presència imponent de Josep Maria Pou (Mollet del Vallès, 1944) per interpretar qui va presidir la Generalitat durant 23 anys.
Parenostre fa un exercici ben estrany en el nostre cinema i ben normal pels anglosaxons.
És veritat, estem molt acostumats a veure pel·lícules americanes que tracten sobre els fets més recents de la seva història, i que a nosaltres ens queda molt llunyana i moltes vegades ni entenem. Em semblava estrany que aquí no s'hagués fet encara aquest exercici. Sí s'ha fet alguna vegada a la televisió, però unapel·lícula sobre fets reals tan propers pensada per ser exhibida a les sales de cinema... I més en casos com aquest, perquè encara tenim un record clar d'uns fets que van passar fa només deu anys. Poder veure'ls en pantalla ajudarà moltíssim a aquesta catarsi que molta gent encara no ha estat capaç de fer: reflexionar sobre allò, veure-ho objectivament en la mida que cadascú sigui capaç d'objectivar-se. I decidir quin tipus de reprovació mereix. Sé positivament que som davant del que pot ser una pel·lícula polèmica, ja d'entrada.
Per què ho creus?
Ho crec en el sentit de que hi haurà gent que ni tan sols vulgui acostar-se al cinema, que no voldrà saber res d'aquestes persones i d'aquests fets. També hi haurà qui tingui una certa curiositat i un cert interès per això, per mirar de fer l'exercici objectiu d'entendre-ho tot millor. Aquesta és la finalitat de la pel·lícula. No es tracta de decantar-se per un cantó o per un altre. Hi haurà gent que sortirà de veure Parenostre pensant que s'hi podia haver fet més sang i fetge, i n'hi haurà que sortirà de la pel·lícula pensant que es podria haver santificat més Pujol, i que se l'ha santificat poc. Tots dos públics són absolutament compatibles. Així és la Catalunya nostra.
Sé positivament que som davant del que pot ser una pel·lícula polèmica
Veient la pel·lícula, vaig tenir justament aquesta sensació: l'enfocament és força equidistant, i pot enfadar tothom, uns i altres.
Sí, sí, precisament. En definitiva, és el que ha volgut reflectir en Toni Soler, guionista i productor. No oblidem que quan tu, com a actor, et compromets amb una pel·lícula, vol dir que també, d'alguna manera, hi ha un cert tipus d'històries o de temàtiques, al cinema o al teatre, que et comprometen com a ciutadà. Jo això ho he tingut sempre molt en compte, al llarg de la meva carrera: jo m'hi comprometo com a ciutadà. En aquest cas, em sentia amb la necessitat de participar en un projecte com aquest, que crec que no parla del passat. Està parlant del present i crec que això és el més important. Cada dia anava a rodar sent molt conscient que la persona a qui jo interpretava potser estava esmorzant a casa seva, a quinze minuts de distància del plató, cosa que no és habitual. I això em situava en un estat de respecte cap a l'ésser humà, més enllà de les seves contradiccions, de les seves llums i les seves ombres, de totes dues coses en té, en Pujol. Però a mi em posava en un estat de sensibilitat especial que m'ajudava a fer el personatge.
D'entrada, sobta que algú amb la teva presència es converteixi en Pujol...
Hi ha qui dirà que com és possible que el Pou, amb el seu 1.95 d'alçada, faci de Jordi Pujol. És impossible creure-s'ho! I això ja farà que no vagin al cinema. També hi ha gent que hi anirà, i després del primer minut ja s'oblidarà totalment que Jordi Pujol no té res a veure físicament amb mi ni jo amb ell, i que escreurà perfectament que aquell de la pantalla és en Pujol.
Com vas decidir encarar el personatge?
D'entrada, no he volgut mai, mai, fer-ne una imitació, això ho teníem clar tant el director Manuel Huerga com en Toni Soler i els productors. Mai se'm va demanar que imités Pujol. Però sí és veritat que quan els actors fem un personatge de ficció, tenim molta més llibertat per inventar-nos-el.
Fugint de la imitació del personatge, a on t'agafaves?
No feia cap falta la recerca documental que acostumo a fer, perquè Jordi Pujol forma part de la nostra vida en els darrers 50 anys. Em vaig basar únicament en els meus records i en tot allò que havia viscut. Però vaig començar a mirar fotografies seves, cap imatge audiovisual, i vaig acabar tenint una col·lecció de més de dues mil fotos d'en Pujol. I mirant-me-les, em vaig adonar d'una cosa de la qual no n'era conscient: ell parla molt, molt, amb els ulls tancats. Vaig pensar que agafar aquest tret era una bona manera de fer de Jordi Pujol sense imitar Jordi Pujol. Allà és on jo crec que el públic, de cop i volta, en una dècima de segon, reconeix el personatge real. O en un altre gest: en com mou les mans quan parla. Els ulls tancats i la mà, amb això ja n'hi havia prou.
L'acostament a algú com Pujol té a veure amb el que has pogut fer respecte a d'altres personatges de determinada dimensió? No sé si dir El rei Lear, però...
Doncs mira, salvant enoooormes distàncies, hi ha un procés de paral·lelisme entre Pujol i el rei Lear. Aquella era la història d'un monarca que ho tenia tot, un poder màxim, i que per una certa comoditat decideix repartir-lo entre les seves filles. I de cop i volta es troba que, amb l'excepció de Cordèlia, les filles s'ho han quedat tot i l'abandonen. I aquest rei es troba despullat enmig d'un bosc, pràcticamenthavent d'aprendre a convertir-se en un ésser humà, quasi com si acabés de néixer. No dic que sigui tan radical, però en el viatge de Parenostre hi pot haver un cert paral·lelisme. Crec que el moment tràgic del personatge que reflecteix la pel·lícula és aquest instant en què ell mateix es troba en un daltabaix amb el qual no hi havia comptat mai. I ha de treure de dins la valentia suficient per plantar-li cara.
Has fet molt de cinema, però només tres personatges protagonistes. T'ha quedat el cuquet de no haver-ne fet més?
No, i t'ho dic ben convençut, i sense cap tipus de rancúnia, en absolut. Jo he fet menys cine del què m'han ofert i i molt més del què mai havia pensat que faria. Quan vaig decidir dedicar la meva vida a l'actuació ,tenia un objectiu clar: fer teatre. No pensava mai que podria fer una pel·lícula. Ni vaig fer cap pas enaquest sentit. Per a mi, ser actor era ser actor de teatre. Tota la resta, i porto més de 60 pel·lícules, ha estat un afegit. Però que Víctor Erice em truqui i em digui que ha escrit una escena de Cerrar los ojos pensant en mi, o que Pablo Berger ho fes amb Blancanieves, o Rodrigo Sorogoyen amb El reino... ja en tinc prou.
Mentre quedi una persona viva que en algun moment va veure una funció meva, jo seguiré viu
Pujol és un home obsessionat amb el seu llegat. Quin creus que serà el teu?
Jo vaig debutar l'any 1968. Va ser la primera vegada que vaig pujar en un escenari com a actor professional, amb un contracte firmat i cobrant uns diners, i amb el meu nom anunciat. Fa quasi 60 anys. I no he parat ni un sol dia des de llavors. He fet teatre, principalment, perquè és el meu camp. I he tingut la sort immensa de participar en espectacles boníssims amb els millors directors d'aquest país. Em considero un privilegiat. Crec que això també es reflecteix en el meu currículum i en el meu llegat. També et dic que la paraula llegat em sembla molt grossa. En la meva pàgina web hi tinc posada una frase del Macbeth de Shakespeare que m'agrada molt i és la que millor defineix la meva feina: “L'actor és una ombra que passa, en un moment determinat creua l'escenari, i ja no se'l recorda més”. M'agrada que esdefineixi així. La nostra és una feina, sobretot en el teatre, molt efímera. Però mentre quedi una persona viva que en algun moment va veure una funció meva, jo seguiré viu.
No tinc cap dubte de que se't recordarà.
D'altra banda fa molts dies, molts, que em llevo cada matí, dient-me: “Josep Maria, tens 80 anys, en fa 60 que treballes, i ja no tens necessitat de fer res més”. Tinc una mica la sensació de que ja hecomplert. Per mi en aquests moments la frase lapidària sobre l'epitafi seria que ja he complert, que ja he fet el què havia de fer, ja no vull fer res més, ja en tinc prou.
Soc un home de voluntat dèbil i que, per molt que m'ho proposi, em convencen fàcilment
Estàs cansat de pujar a l'escenari?
He de dir-te que, des de fa quatre o cinc anys, cada obra de teatre que faig, i en aquest temps he fet El pare, que va ser l'última, i abans un Falstaff, i abans Sócrates, juicio y muerte de un ciudadano... i jo m'hedit a mi mateix: aquesta és l'última. Convençut de que era l'última. I he acabat la funció dient-me: 'N'estic segur que no en faré cap més, no en vull fer cap més'. Però he descobert que soc un home de voluntat dèbil i que, per molt que m'ho proposi, em convencen fàcilment. Venen amb un text nou i... quina funció! Quin personatge! Vull fer-lo! Sobretot hi ha una part d'egoisme molt important, que dius: 'Hòstia, quin personatge més maco, abans que el faci un altre, el vull fer jo. Perquè si no el faig jo, el farà un altre' [riu].És una trampa que jo mateix em vaig posant... Però crec que ja està bé, que s'ha de deixar passar a d'altra gent, que ja he fet moltes coses.