[title]
Res crida més 'Catalan dream' que una finca luxosa i plena de detalls al cor de Barcelona, i per això hem citat la Julieta a la Casa Vicens. Ella, com el Modernisme, busca ser internacional sense renunciar a les arrels i gaudeix d’un èxit que pot semblar passatger, però que té potencial per durar per sempre. Seiem al pati d’aquesta casa d’estiueig, la primera que Gaudí va dissenyar: volem repassar com ha arribat fins aquí i que ens expliqui quins plans té com a diva del pop català. La tribuna exterior de la finca, d’inspiració japonesa, ens recorda al seu darrer tema ‘Haiku’. I una inscripció que es pot llegir a la façana diu: “De la llar el foc, visca el foc de l’amor”. És ben bé que podria ser una lletra de Julieta.
A l’abril vas firmar amb Sony. Ha canviat gaire, la teva vida, des que treballes amb ells?
Entrar a Sony era fer un pas més, però tampoc considero que sigui com un gran canvi de la meva carrera. Implica tenir un equip més gran de treball amb gent molt professional. Però jo sempre he tingut sort i he treballat envoltada de gent que apostava molt pel meu projecte, que l'entenien perfectament Per tant, formar part de Sony és una manera d’emfatitzar el que ja tenia, de fotre-hi més canya.
Fins i tot quan Julieta era un projecte emergent, des de fora es veia molt professional.
Sempre m’ho he pres així. És una actitud que he volgut que traspassés als shows, als vídeos, en la música. Que el públic veiés que era un projecte molt treballat. Realment li fotia moltíssimes hores. Ara sí que és veritat que vaig més tranquil·la, el moment en què estic em permet centrar-me més en els shows, en la creació discogràfica.
Però ara estàs de gira! Una gira que volta per les festes majors de Catalunya, però que també posa un peu a grans festivals. Tens la intenció d’anar abandonant el circuit de festes per fer concerts més grans?
Per a mi és important connectar amb gent diferent, amb persones de tota mena: Julieta és una festa major, i també un festival. Crec que la gira que estic fent és coherent en aquest sentit i encaixa amb el meu moment vital. La connexió amb la gent és espectacular. A cada poble que vaig hi trobo gent que m’escolta i que se sap les lletres de dalt a baix. No hi vull renunciar, a això. Potser hi ha gent que no pot venir als festivals, que no li agraden, que no se’ls pot permetre. I m’interessa poder ser a tot arreu. Cada festival és un món, acabo de tornar del Canet Rock i del Vida, que no tenen res a veure, els públics són diferents, els grups amb qui comparteixes cartell són de gèneres radicalment oposats. Ho vull fer tot, no vull haver de triar.
Se’t veu molt ambiciosa i sembla que sempre ho has estat. Hi ha objectius que tinguis molt clars i que encara no s’hagin materialitzat?
Com tothom, tinc desitjos! Òbviament, m'encantaria fer un Sant Jordi o a Sant Jordi Club, m'agradaria moltíssim. Però potser soc més ambiciosa en el sentit discogràfic, estic molt centrada a produir bona música, créixer en aquest sentit. També vull millorar sobre l’escenari: la meva ambició ha crescut com a performer, és una faceta de mi que ara és fonamental.
I amb la vida atrafegada que duus, tens temps per formar-te?
El que he après, ho he après fent-ho. M’envolto de gent que m’ensenyi coses per guanyar nous skills i no haver de recaure sempre en el mateix. Vaig fent classes de cant, per salut de la veu i per la tècnica, però no tinc gaire temps. Gaudeixo aprenent sobre la marxa, als concerts. M’encanta cometre errors, perquè així innovo. A l’estudi he anat descobrint altres facetes de la meva veu, per exemple.
I trobes temps per escriure?
El món de performance i el d'escriure són oposats, costa molt passar d'un món a l'altre. Busco moments d’introspecció en el meu dia a dia, perquè soc una persona que sempre ha gaudit d’anar a la seva. Cada vegada és més difícil pensar que ja em vindrà la inspiració i em forço a compondre quan no estic treballant. Però hi ha una sensació concreta que de tant en tant m’agafa i m’inspiro. Hi ha un dia que puc fer-te tres cançons seguides, totes senceres.
En tots els processos de decisió d’un àlbum, de qui et fies?
Em deixo aconsellar, escolto la gent que tinc al voltant: el meu estilista, la meva coreògrafa. Però si sento una cosa, vaig a tope. Faig el que vull al 100%.
És solitari, dedicar-se a la música?
Per crear necessito estar sola, però a mi m'encanta. Em sento acompanyada, però el meu entorn sap que necessito moments de soledat.
Sents que el teu públic et coneix? Ets una figura propera?
Gaudeixo parlant als concerts i les meves lletres són molt directes, si ho penses. No puc ensenyar totes les meves cares només amb la música, però crec que el meu projecte és molt sincer: no soc un personatge, tot i que hi hagi una part de performance. M’agrada pensar que sí, que soc propera amb els meus fans.
Però amb les xarxes, la línia que separa l’artista del “creador de contingut” és cada vegada més difuminada. Com et desmarques de tot això?
M’entren propostes per anar a esdeveniments d’influencers i fer col·laboracions, però des del principi he dit que no. Jo soc artista, no un cartell publicitari. He arribat a pagar coses que em volien regalar per no haver de fer-ne promoció. Si alguna marca vol treballar amb mi, ha de ser del punt de vista del meu projecte artístic, perquè no vull fer promoció tot el dia i dir que sí a tot… sinó, el meu Instagram seria publicitat tota l’estona.
I com esculls amb quines marques val la pena treballar?
La moda m’interessa, i a través del meu estilista busquem el cantó creatiu dins d’aquest món. Busco marques que vulguin formar part del meu projecte a escala artística, que és un currazo, també, la part estètica del projecte. De fet, aquest any hi he treballat molt per anar descobrint què m’agrada i cap on vull anar.
La teva aposta amb el món de la música, però, és a llarg termini?
Sí, sí, totalment. Cada vegada m’enamoro més d’aquesta feina i m’adono que tinc dependència emocional de l’escenari. No m’imagino fent cap altra cosa que aquesta. Ho necessito. A veure, estic oberta a moltes coses, però tant de bo pugui dedicar-me a la música molt de temps. Ara estic en un bon moment emocional, al principi sentia moltíssima adrenalina i nervis, abans i després de cada concert. I ara estic tranquil·la, penso que és una relació sana. Em fa feliç.
Hi ha alguna cosa que et preocupi professionalment?
Potser la pressió. Jo crec que el que més m'està ratllant és això. Sentir-me observada, que hi hagi gent pendent del que faig. No és el mateix fer música per a 3 persones, que per 500.000. Però intento que no afecti la meva manera de treballar i diria que he reflexionat de manera molt racional sobre les crítiques que rebo. No es pot agradar a tothom, ni tan sols a mi m’agrada tot el que fan els meus artistes preferits, soc realista. Però m’he tornat més perfeccionista que abans, més exigent. Diria que és una cosa bona: és perquè tinc més coneixement. En el món del qual formo part cal racionalitzar-ho tot, si no, et tornes boig.
I en parles, amb els teus amics i familiars?
A veure, els meus pares em van superbé. Per mi són persones superintel·ligents i em coneixen molt bé. Entenen el que faig, hi creuen, ho respecten. Parlo amb ells, amb les meves amigues, i sobretot amb mi mateixa. Crec que em tracto bé i tinc una bona xarxa de suport.
Sembles molt segura de tu mateixa.
Sí, sento que estic feta per això. Tinc una sensació especial que em diu que soc on he d’estar. Les meves característiques i habilitats fan que dedicar-me a la música, a l’escenari, se’m faci fàcil, i hi ha gent que s’hi dedica que pateix molt més que jo. No em veig fent una altra cosa i no puc entendre que, en un món paral·lel, no estaria treballant d’això! Perquè no ho anava a fer i ara ho penso i dic, sort que m’hi vaig llençar.
Quan tu vas començar, no existia un projecte com el teu amb aquesta presència del català. Creus que, des de fora, se’t percebia com si estiguessis una mica boja?
És que jo estava súper delusional! Ho veig i penso, però què fotia? Vaig començar un projecte sense gaires referents, sense tenir-ne ni idea, sense haver pujat a un escenari. Una cosa molt positiva del meu projecte és que mai he tingut sentit del cringe, saps? Fins i tot quan he fet liades a l’escenari o m’he equivocat, hi havia una convicció que no sé d’on sortia. Hi ha molt morro en aquest projecte, molt. I m’encanta que sigui així. Si no, no hauria existit mai.
Sents que al panorama català hi ha gent que t’està copiant?
Sí, però és que em sembla bonic. Potser hi ha gent que tenia les mateixes idees que jo. M'agrada molt la música pop, l’electrònica, m’agrada cantar en català. I m’agrada ser un referent d’això, que la gent vegi que és possible perquè “hi ha la Julieta que ho fa”. Quan sento que algú s’ha inspirat en mi, immediatament hi dono suport.