[title]
El seu discurs en recollir el premi d’interpretació al Festival de Cannes, compartit ex aequo amb les seves companyes de repartiment a 'Emilia Pérez' (Zoe Saldaña, Adriana Paz i Selena Gomez), va posar la pell de gallina i es va fer viral: "El dedico a totes les persones trans que estem patint l’odi cada dia. Denigrar com ens denigren", assenyalava al límit de les llàgrimes. "Segurament demà aquesta notícia estarà plena de comentaris de gent terrible dient les mateixes coses de sempre sobre totes nosaltres. Només vull enviar un missatge d’esperança i, amb això acabo, a totes elles: com passa a 'Emilia Pérez', tots tenim l’oportunitat de canviar a millor, de ser millors persones. Així que a veure si canvieu, cabrons!", assenyalava enmig d’una ovació ensordidora.
Karla Sofía Gascón (Alcobendas, 1972) va arribar al càsting d’'Emilia Pérez' després d’una llarga trajectòria interpretativa, principalment a Mèxic, on va protagonitzar fenòmens televisius com 'Corazón salvaje' i 'Hasta el fin del mundo', i la pel·lícula 'Nosotros, los nobles', una de les més taquilleres de la història del país. Abans de creuar l’Atlàntic, a Espanya, havia aparegut en sèries com 'El Súper' i 'El pasado es mañana'. A totes, encara era Carlos Gascón. No va ser fins al 2018 que va tirar endavant el seu procés de transició i va fer públic que, a partir d’aquell moment, ja era Karla Sofía.
Sis anys després, l’actriu viu desbordada per un èxit tan inesperat com aclaparador. 'Emilia Pérez', o la història d’un poderós narcotraficant que canvia de sexe i d’hàbits, explicada amb les eines del cinema musical, és una de les pel·lícules més sorprenents dels últims temps. Dirigida per Jacques Audiard (l’autor d''Un profeta' i 'París, districte 13'), ha col·locat Karla Sofía Gascón en totes les travesses per ser la primera actriu trans nominada a l’Oscar. Els seus últims mesos han estat molt moguts: aeroports, hotels i entrevistes sense parar. “Als Estats Units n'he arribat a fer cinquanta de seguides. Cinquanta! Entrevistes de dos minuts... Hi ha moments en què no sé ni on soc”, ens diu rient.
Ets capaç de definir les sensacions d’aquests últims mesos?
Doncs el resum seria que visc en una mena de volta al món en 80 dies. I, a més, en una competició com a 'The amazing race', un programa de televisió americà que m’encanta, on els concursants han de fer proves mentre recorren el món i poden guanyar un milió de dòlars. Una bogeria! En realitat, la paraula que defineix el que estic vivint és 'bogeria'. És aquesta fina línia entre el somni i el malson.
Estàs més a prop del somni o del malson?
Alguns dies més a prop d’una cosa i altres dies més a prop de l’altra. En molts moments és una experiència molt bonica, però altres dies això d’anar d’un lloc a un altre és molt cansat. Ja no només per tu com a persona, sinó perquè el teu cos mateix et dona un toc: “M’estàs tornant boig!” Quan has de menjar, esmorzes. Quan has de dormir, estàs eufòrica. Quan has d’anar al lavabo, resulta que estàs fent vés a saber què. Llavors el teu físic, el teu cos, es descontrola molt. A mi, al final, gairebé ni em fan efecte els jet lags. Visc en un jet lag permanent. És impossible viure de manera normal. I el més terrible per a mi és no poder dormir.
La nota de premsa defineix 'Emilia Pérez' com un narcomusical queer...
Aquesta és la definició de premsa? Narcomusical queer? Sona fatal. Qui de màrqueting n’ha estat l’autor? Si us plau, parlem seriosament amb ell [riu]. Crec que aquesta és una pel·lícula que no es pot descriure. Això és el que passa: intenten descriure-la i no es pot. És una pel·lícula que només es pot experimentar. Cal anar al cinema, veure-la, sentir-la, i és l’única manera de saber què és 'Emilia Pérez'. Com l’amor: el pots sentir, però no el pots descriure. Per això li posen adjectius i altres coses. Però això de 'narco queer' sona gairebé tan malament com ser un narcotraficant [riu].
M’imaginava Jacques Audiard venent la pel·lícula als productors, la cara que farien...
No només a l’hora de vendre-la. També pensant en com es faria i quin resultat veurien els espectadors. És una bogeria total! Però afortunadament... teníem l’avantatge que era un projecte de Jacques Audiard, un cineasta amb una obra prèvia que el recolzava. I després, per explicar-la, van fer una cosa molt interessant: perquè tinguéssim una idea molt més concreta de la pel·lícula, van gravar tot el guió com si fos una radionovel·la, amb efectes especials de sons, fins i tot els passos. Recordes aquella pel·lícula dels Monty Python en què feien el so dels cascos dels cavalls amb cocos? Doncs igual, i ens va anar molt bé. Parlant dels Monty Python, l’altre dia vaig conèixer el senyor Terry Gilliam, que és un personatge total [riu]. La veritat és que em venen al cap totes les persones que conec últimament, em saluden, parlo amb elles, i és impressionant...
Suposo que arribar a tractar-te de tu a tu amb l’elit de Hollywood als 52 anys permet veure amb més calma tot el que envolta la fama.
Tot això és una "collonada". Perquè, al final, tot el que fem els éssers humans és una "collonada". Ens llevem pel matí i vivim en la ximpleria pura. Qualsevol que es posi a analitzar la seva pròpia vida hauria de començar a riure. Quan la gent es burla dels altres, jo dic: Mira’t al mirall perquè segur que et faràs un fart de riure. Si t’hi poses a pensar, som una espècie estúpida. No fem més que ximpleries. I això de la fama n'és una més: molt divertida perquè sembla que... uau! Però al final som tots éssers humans i fem les mateixes coses. La gent de Hollywood és com la gent d’Alacant. Perquè quan aneu a Los Angeles fareu un paral·lelisme molt interessant entre Benidorm i Hollywood: tenen el mateix paisatge [riu]. A la meva filla li dic: "No em diguis que no s’assembla a Alacant". I ella contesta que no, que s’assembla a quan vam anar al parc d’atraccions Terra Mítica. És que és molt, molt, molt semblant. I després té les rajoles, les estrelles de Hollywood són allà, i les rajoles són iguals que les d’Alcobendas. Els mateixos colors [riu]. Llavors, sempre faig molts paral·lelismes per, també, treure-li una mica aquest rotllo del glamour que porta.
Quan la gent es burla dels altres, jo dic: Mira’t al mirall perquè segur que et faràs un fart de riure
M’agrada la comparació amb Benidorm.
La gent de Hollywood es comporta exactament igual que la gent que viu a Alcobendas, o més a Alacant, per les palmeres i amb la mateixa muntanya. I en comptes de posar 'Hollywood', posa 'Cullera' [riu]. És a dir, al final un paio va posar unes lletres a una muntanya que molen molt. La meva filla es va quedar impactada. Jo també, la primera vegada que hi vaig anar em va impactar moltíssim. Ets a Nova York, ets a Los Angeles, a Hollywood, on es fan els Oscars, hi ha el Teatre Xinès i tal. Després ja ho veus 70 vegades i tot es normalitza, es fa quotidià. I a mi, precisament, això és el que em passa. Ara ja els veig a tots normals. I estic amb gent que, qualsevol que els veiés de prop, al·lucinaria en colors, es posarien nerviosíssims. "He vist Steven Spielberg!" I els agafaria un atac. Igual que a mi em passava quan vaig veure per primera vegada Hugo Sánchez. Quan vaig veure Hugo Sánchez vaig dir: “Ostres, m'agafaran les set coses” [simula tremolors amb les mans]: “Si us plau, Hugo Sánchez, firma’m un autògraf. Fes-me una tombarella en directe” [riu]. Doncs, això és igual.
Com es gestiona estar a totes les travesses per tenir una nominació a l’Oscar?
Sant tornem-hi amb l’Oscar! És que no sé què passarà amb això. Em puc imaginar moltes coses, perquè tinc una imaginació tremenda, però no puc parlar d’una cosa que no ha passat. Quan passi, ens tornem a trobar i m’ho preguntes. I si no passa, diràs: "Ai, com ens hem confós" [riu]. Si et dic qualsevol cosa i després no passa, què?
'Emilia Pérez' parla d’un renaixement...
El Renaixement i el Barroc [riu]. Crec que la pel·lícula tracta un tema molt interessant que molta gent confon amb el de reparar els errors. I jo, al final, he arribat a la conclusió que 'Emilia' no tracta de reparar els errors que ha comès, perquè són irreparables. Les coses que s’han fet en el passat, per moltes tiretes que hi posis, allà estan. Però sí que tens l’oportunitat de fer les coses d’una altra manera a partir d’avui mateix, des d’ara. I això és el que fa l’Emilia, concloent que de veritat pot fer alguna cosa bona a partir d’aquest moment. I és arran d’una circumstància externa, ni tan sols canvia a causa de la transició que du a terme. La gent ho veu en paral·lel, però realment el canvi es dóna quan arriba una persona... i no explicarem més de la pel·lícula perquè faríem espòilers.
D'alguna manera, interpretes dos personatges, tot i que siguin el mateix. Quins van ser els reptes de donar vida a Manitas del Monte i a Emilia Pérez?
El que em suposava un repte total era l'accent mexicà. Fer l'accent mexicà sense que soni a broma o a imitació era molt complicat. Sabia que, si ho feia malament, potser colaria als Estats Units o en qualsevol altre país on no es parli castellà. Però, quan anés a Mèxic, m'enfonsarien. Així que vaig haver d'esforçar-me moltíssim en aquest aspecte. També a l'hora de cantar, perquè jo no sé cantar. No sé llegir música, no tinc formació en aquest sentit. I hi havia el tema del ball també: tot i que al final jo no balli a la pel·lícula, sí que vam rodar una seqüència que no està al muntatge final. Ha estat tot...
Ha estat un repte monumental...
És que qualsevol que hagués interpretat aquest personatge hauria flipat: treballar com si fossin dos personatges diferents, movent-me de dues maneres diferents, amb dues veus completament diferents, cantant en dos registres diferents... A més, filmar un dia com Manitas i un altre dia com Emilia. És una feina que crec que ja està als annals de la història del cinema. No ho dic de manera subjectiva o per presumir, sinó objectivament. Soc una persona molt autocrítica, però crec que de vegades he de començar a reconèixer el valor de les coses quan surten bé. Normalment sempre intento treure-li importància: "No n'hi ha per tant, tampoc ha estat tan difícil...". Sempre intento treure dificultat a l’assumpte per no donar-li tanta rellevància. Però de vegades has de dir: doncs sí, no fotem!
És una feina que crec que ja està als annals de la història del cinema
Parlaves del renaixement del personatge perquè, alhora, també ha suposat un renaixement professional per a tu.
Òbviament, la meva evolució artística i personal sempre ha estat un vaivé, com la de tots els actors i actrius. A vegades hi ha èxits, de vegades hi ha fracassos. Però, se'n pot dir èxit, d'això? La repercussió pot ser, als ulls dels altres, un èxit professional, encara que per a mi el veritable èxit ha estat tenir l’oportunitat de representar aquest personatge. I que m’hagi arribat quan podia interpretar-lo i donar el millor de mi. Ha trigat 52 anys a passar i he fet la millor feina de tota la meva vida. I s’han unit moltíssimes coses. Potser una pel·lícula com 'Emilia Pérez' havia de tenir la rellevància que està tenint perquè és important per a l’evolució social. I si jo soc aquí, he d’assumir la part de responsabilitat que em toca, assumir-la i tirar-la endavant. Podria haver estat jo, com podria haver estat Paquita González.
És cert que l’impacte de la pel·lícula t’ha col·locat com a referent d’una realitat i representant un col·lectiu.
Sí, sí, però al final jo no represento ningú, perquè segurament hi haurà moltes persones del mateix col·lectiu que no voldran ser representades per mi o que no se sentiran identificades amb mi. Moltíssimes, igual que jo tampoc em sento identificada amb moltes altres. Al final tots els éssers humans som diferents. Però sí, és cert que, dins d’aquesta minoria de persones, hi ha una majoria marginada, gent marginada per una altra part de la societat, i jo sí que vull canviar això. Jo sí que vull que es respecti les persones com jo, que decidim fer el que ens doni la gana amb el nostre cos, que per a això és nostre. I que ningú vingui a dir-nos què hem de ser, o què hauríem de ser, o el que els sembla que som segons les seves idees, la seva biologia de pàrvuls, les seves religions o el que els doni la gana. Que es puguin integrar a la societat com qualsevol altre ésser humà, amb les mateixes possibilitats, amb les seves obligacions i amb els seus drets també. Perquè sembla que hi ha moltes obligacions que hem de complir, com tothom, però s’obliden que també tenim drets. I tenim el dret que ens deixin viure, aquest és el principal.
La transfòbia és present en la nostra societat...
Hi ha molta gent que no vol que existim i que no ens vol deixar viure, simplement perquè els sembla que no som prou humans com perquè ens deixin en pau. Sempre es tracta de trepitjar d’alguna manera les minories. I aquesta vegada toca a la minoria de persones que fan el que els dona la gana amb el seu cos i que no fan mal a ningú. I resulta que tu et dius Karla, però jo et diré Josito perquè em surt del cul. Ja ni tan sols és perquè ho dic jo, sinó perquè hi ha una societat, unes lleis que em recolzen com a ésser humà. I perquè, en definitiva, jo em trobo amb tu pel carrer i no et puc exigir que em demostris el que jo penso que tu ets. És absurd fins a extrems inimaginables, perquè, si no, això seria el final.
El teu discurs d'agraïment al Festival de Canes es va fer viral. Probablement has seguit rebent l'odi que denunciaves, però imagino que també han augmentat les mostres d'agraïment i d'afecte.
D’una banda, pot ser que jo sigui un referent per a moltíssimes persones que volen viure en pau i amb respecte en aquest món. No només per a la minoria que puc representar més fàcilment, sinó també per a un espectre de societat molt més ampli del que imaginem: les persones llatines, que sovint se senten menyspreades i a qui els encanta veure l'èxit d'una pel·lícula en espanyol, i que les actrius llatines estiguem allà dalt, fent-nos visibles i destacant. O les persones LGBT, les persones trans, les persones que simplement volen viure lliures en aquest món.
Però, d’altra banda, també soc l’enemiga pública número u de tota aquella altra part de la societat que viu en l’odi, que, com es diu a Mèxic, “se come la bilis,” que viu en alguna cosa lletja, que fins i tot vol aprofitar-se d’això per guanyar diners o per obtenir vots, enganyant la gent i dient-los que a la foscor es viu millor. Jo no ho entenc. No entenc com a la gent li agrada caure en tot això. Cada dia en tenim exemples. I no entenc com la gent compra l’odi i aquesta manera de ser cruel amb els altres, traient drets a les minories. Sou idiotes. M’explico? Sou imbècils.