[title]
No se senten rara avis, però si mirem l’escena musical del país, no hi ha gaires grups que combinin referències dels anys 60 i 70 (Bob Dylan, Pau Riba, Sisa, The Band i Bruce Springsteen) i arrosseguin una base de fans jove com fan ells, que acaben d’omplir l’Apolo i el Teatre Grec. Van néixer cap al 2017, però els vam descobrir amb 'Al límit de la tonalitat' (2020) i va ser com una alegre alenada d’aire fresc. Es presentaven com una mena de The Rolling Thunder Revue, el circ ambulant de Dylan, cosa refrescant en un context tenyit d’autotune. Després va arribar 'La mateixa sort' (2021), disc amb el qual van acceptar premis importants i ampliar públic, i ara preparen el salt definitiu amb 'Gràcies per venir' (2023), que surt aquest 20 d'octubre amb Indian Runners, el seu segell d’abans, i Ceràmiques Guzmán, el dels Manel, cosa que llegim com una mena d’apadrinament.
El disc del Bruce
'Contraban', una de les cançons del disc, és pura E Street Band, i 'Per allà Lesseps' comença gairebé com una versió de 'Hungry heart'. De fet, Lluc Valverde, clarinetista i saxofonista del grup, es declara fan “dels grups de versions, com Les Que Falta Band”, diu. S’entén, doncs, que entre ells es referissin al nou àlbum com 'El disc del Bruce'. “Vam veure que el Dylan no funcionava i vam decidir copiar el Bruce”, riu Andreu Galofré (baix i cors). “Quan vam començar a fer les primeres versions de les cançons era una mica el que estàvem fent llavors, sortia així”, afegeix Quim Carandell (veu i guitarra). Potser té a veure amb el fet d’haver tocat tant en directe, els dic. “Jo crec que sempre hi té a veure, sempre fem coses que sonen com una banda, de vegades va més cap a The Band i de vegades més cap a l’E Street Band, però sempre hi és, el directe segur que hi influeix”, fa Galofré. “I no sé si hi hem pensat, però hi ha cançons que podem tocar en directe tal qual, i s’agraeix”, afegeix Gabriel Bosch (guitarra i cors).
No hem trepitjat Espolla mai de la vida, no sabem on és
Tres àlbums en tres anys
Han fet tres discos en tres anys i, tot i que ells no ho consideren un ascens meteòric, déu-n’hi-do. “Hem après l’ofici. Ja ens agradava tocar, ja fèiem concerts, però no ens hi havíem dedicat professionalment –diu Carandell–, el Pablo és potser el que s’hi havia apropat més tocant amb la seva orquestra per València, però no havíem fet una gira ni havíem tingut la pressió de tenir una data per entregar un disc, ni d’haver d’estar pendents de mil altres coses que no són la música. I amb això ens hi hem anat trobant. En aquests tres anys crec que sobretot, sobretot el que hem fet és conèixer l’ofici, aprendre’l i en general trobar que ens agrada”.
“És una feina”, diu Pau Esteve (teclat i cors). “Igual que el vidrier fa vidres. Anar a una entrevista, fer una publicació a Instagram, anar al lloc del concert X hores abans. Ens ajuden l’Arnau i la Magalí [d’Indian Runners], però és descobrir que en l’ofici de músic fer música és una part de la feina, la més important, però no l’única”.
Fa tres anys no ens ho passàvem bé fent concerts
També han agafat taules en directe.“Fa tres anys no ens ho passàvem bé fent concerts. Quan en fèiem pocs l’any, hi havia més nervis, estàvem una mica més cohibits en aquest sentit. No dominàvem tant l’escenari i ara n’hem pogut gaudir molt”, confessa Galofré. “Jo crec que el que hem après és que el pitjor concert que fem encara està prou bé, i és una cosa que abans no passava. Quan toques en directe, el context canvia molt d’un concert a l’altre i t’has de saber adaptar molt perquè l’espectacle que portes sigui més o menys presentable”, diu Roger Cassola (bateria i cors), i tots estan d’acord que s’han professionalitzat, que al principi tot era més hippy.
La Manela i els Manel
Un dels primers senzills i una de les cançons més representatives del disc és 'Manela, no vull currar per vostè'. És una broma que els fan als Manel? “No se sap”, diu Carandell, i tots riuen. És la seva 'Maggie’s farm' ('La granja de la Paula', en la versió de Mazoni)? “Esclar, totalment, això sí que se sap”, hi torna. Però pencaran amb els Manel, no amb la Manela però sí amb els Manel. “Currarem amb Manel, sí –fa el cantant i lletrista–, perquè la pela és la pela [riu], aquest sí que hauria estat un bon nom per al disc”.
Girona és la Catalunya cuqui, la Catalunya mimada
I a qui donen les gràcies per venir, al títol del disc? Al públic que va als seus concerts? “A tothom”, riuen. “Jo, al Martí Torres –diu Esteve–, ens ha ajudat a plantejar els directes”. “És una frase que sentim, perquè la gent ho diu molt”, fa Galofré. “Fins i tot quan venia gent a l’estudi, quan marxaven els dèiem gràcies per venir”, afegeix Carandell, que és el lletrista de la banda. Quan li pregunto si hi ha algun tema concret que travessi el disc (alguns parlen de l’amistat), ens explica: “Jo crec que no deixa de tractar els grans temes de qualsevol cançó de pop, en això no descobreix la sopa d’all, són una mica els grans temes universals de sempre: l’amor, el desamor, l’amistat i la feina. Jo al principi volia fer un disc que parlés sobre la feina, però al final no em van sortir gaires cançons sobre la feina”. “Et van fotre fora”, diu Galofré. “Sí, perquè no m’agradava i em van fer fora, d’aquí el 'Maggie’s farm'”, i d’aquí també que per ara sigui l’únic que ja es dedica cent per cent al grup.
Molt més bonic l’Empordà
Quan parles de la Ludwig sempre hi ha el dubte. Però, a veure, sou d’Espolla o només hi estiuegeu? “Això d’Espolla ho diem perquè el grup va néixer allà ja fa molts anys. És on vam començar a tocar i on ens vam muntar el primer estudi, allà a casa l’Andreu. Per això diem que som d’allà, era una època en què l’Andreu i jo hi vivíem. I de fet recordo que l’Andreu encara hi vivia i jo ja havia tornat a Barcelona i havia de pujar en tren a veure’l per gravar”, diu el cantant. “Sempre que hi havia un pont o pujàvem nosaltres o baixava l’Andreu”, recorda Roger Cassola. Els fa gràcia que als diaris sempre hi posi que són un grup empordanès.
La veritat sobre La Ludwig Band
“Puc explicar la veritat?”, demana Carandell. Per favor: “Girona és la Catalunya cuqui, la Catalunya mimada, i és on la Generalitat dona més subvencions a la cultura. I no sé si se sap això, però els grups s’han d’empadronar, han de tenir un domicili fiscal. I no hem trepitjat Espolla mai de la vida, no sabem on és. La puc ubicar més o menys en un mapa, però el cas és que ens vam empadronar en aquest poble que ens va semblar simpàtic i hi havia un alcalde més o menys transigent amb el que implica empadronar-se, i allà cauen moltes subvencions”. Riuen.
Però encara no han dit mai quin és el millor grup d’Espolla (ells són el segon). “No ho sabem perquè no hi hem estat mai”, tornen a riure. Tampoc traiem l’aigua clara d’allò que diuen que tocaven a l’antiga caserna de la Guàrdia Civil. “Era una 'tapadera'”, diuen, “per despistar de tot lo altre”, i continuen rient. “Perquè ningú es posi a investigar –remata Carandell–, si és a la caserna de la Guàrdia Civil és que ha de ser una cosa molt legal, i no convé furgar-hi gaire”.