[title]
I tu, de quin cinema ets?
Lliguem i relacionem la nostra curiosa o vulgar vida a certes persones imprescindibles, a determinades circumstàncies professionals o íntimes, i a alguns fets molt concrets. I també ho fem a unes escollides sales de cinema que, al llarg dels anys, ens han definit, educat i entretingut. Jo vaig començar a anar al cine Bosque de ben petit. No, no era la sala més a prop de casa, però sí que era una de les meves preferides. Bastant més properes? L’Astoria, el Diagonal, el Montecarlo i l’Alexandra. Per arribar al Bosque, havia de caminar una mica més amb els meus pares i els meus germans. Però, renoi, l’excursió valia la pena. La seva pantalla era espectacular. I, malgrat haver-se convertit en un multicine des del 1998, la sala més gran del Bosque encara ara té una pantalla impressionant, que et menja i t’integra moltíssim més en la pel·lícula. Soc capaç d’anar fins al Bosque sense mirar abans quina pel·li hi fan a la seva luxosa sala 1. Perquè sí. Divendres passat hi van estrenar ‘Mientras dure la guerra’, o sigui que no tenia cap excusa per no tornar, un cop més, a l’ara anomenat Bosque Multicines. El meu Bosque de la Rambla de Prat número 16, a escassos metres de Gal·la Placídia i també de Gran de Gràcia.
La guerra, encara més espectacular
El nou film d’Alejandro Amenábar et pot apassionar més o menys; pots combregar amb el que t’hi expliquen i com ho fan, o detestar-ho; pots dir que la seva és una proposta agosarada o pots trobar-la tèbia i equidistant; et poden convèncer les caracteritzacions de Karra Elejalde i Eduard Fernández o potser trobar-les exagerades i massa evidents: un nas postís, un ull buit que ‘canta’ una mica. El que és innegable és que veure i escoltar ‘Mientras dure la guerra’ a la sala gran del Bosque és acollonant. És un regal. Aquella imatge gegantina, aquell so tronador, aquella sensació, ai!, d’estar fent una cosa realment important. Un ritual, com si fossis un dels protagonistes de ‘Midsommar’. I si, a més, ho acompanyes tot amb unes crispetes i una beguda gasosa... la glòria!
El plaer de la pantalla enorme
Ho hem lamentat més d’una vegada: Barcelona s’està quedant sense sales de cine més grans que la nostra petita i mediocre vida. Sales que ens acullin i engoleixen. Que donin un enorme plus a la pel·lícula. Així de memòria i sense ser exhaustiu, ens queden el vell Aribau de tota la vida; la sala 1 del Verdi; la sala principal dels Cinemes Girona; el Phenomena, per descomptat; i les sales amb més butaques de l’ex Comedia (ara, Yelmo Cines), del Renoir, del Cinesa Diagonal o de l’Icaria. Espais on les estrenes respiren, recorren les parets, el sostre i el terra, i, un cop t’han rodejat, t’atrapen sense escapatòria.
Un bosc màgic
Abans de la reforma, abans de les nou sales actuals, el Bosque em va regalar majestuoses projeccions de ‘Hooper, el increíble’, que és la primera pel·li que recordo haver-hi vist, ‘El gran miércoles’, ‘Atrapat en el temps’, ‘Indiana Jones y la última cruzada’, ‘Aladdin’ o alguns títols de la saga Bond. Històries comercials, arguments entretinguts, relats per transportar-te més enllà d’aquesta rutinària existència. Que no et tallin mai els arbres, bosc màgic, bosc inabastable!