[title]
No per esperada deixa de ser menys trista, la notícia: la sala Rocksound (Almogàvers, 116) tancarà definitivament el pròxim 4 d'octubre, amb un concert dels Mambo Jambo en sessió vermut.
Antonio Celeiro -un dels socis i ànima de la sala- explica el perquè: "L'edifici està afectat pel Pla Urbanístic del 22 @ i quan vam entrar ens van dir que aniria a terra en un màxim de tres anys. Això va ser el 6 de juny de l'any 2008 ". Han resistit dotze anys. Temps suficient perquè la sala s'hagi convertit en un -gens petit- fenomen a escala local i fins i tot internacional.
Dibuixant una corba ascendent, la sala ha funcionat de dinamo aglutinadora de l'escena roquera local i espanyola, però també convertida en un inesperat referent a l'altre costat de l'Atlàntic: aquella càlida saleta de Barcelona en què, per efecte del boca-orella entre músics i mànagers, ha desfilat el millor del country-rock contemporani: Eileen Jewel, Johnny Kaplan, Malcolm Holcombe o Daniel Romano, entre d'altres, han actuat en el seu escenari a un pam i mig de terra, davant de setanta persones com a molt. Fins i tot llegendes menors com el veterà Steve Forbert. Com caviar pel preu d'un bocata i dues cerveses al garatge de casa teva (però amb bon so!). Com nassos ho han aconseguit? "Si això ho hagués agafat un promotor amb ganes de guanyar diners o cobrir despeses, seria impossible. Això només ho poden fer quatre bojos que tenen la sala, i rasquen de la taquilla i les begudes", és la resposta de Celeiro. Els números són brutals: quasi 3000 concerts en dotze anys, a raó de 250 per any.
Després que la piqueta de Metrovacesa enderroqui l'entranyable -i atrotinada– cantonada no sap què la substituirà: "Un hotel? ¿Equipaments per als veïns? No en tinc ni idea. Ja sabia que acabaria passant, però no per això el gust és menys amarg", reflexiona, desbordat davant l'allau de" milers de mails i missatges de suport a les xarxes socials". Un fet poc sorprenent, si tenim en compte la comunitat fidel que ha construït la generositat de la Rocksound: "Un lloc on en aquests anys s'han creat parelles, grups d'amics i famílies, hi ha gent que m'explica que s'ha casat per conèixer-se aquí", diu Celeiro emocionat.
Si per alguna cosa ha de ser recordada la Rocksound és per dinamitar el tòpic de la monotonia rock a pinyó fix: la varietat de la programació ha estat la marca de la casa. Folk nord-americà, stoner, doom, rockabilly, blues, psicodèlia, hardcore... "Bé, el lloc es diu Rocksound i m'agraden tots els pals", resumeix el promotor i taverner. Celeiro i companyia seguiran programant en sales properes i no descarta l'obertura d'una nova Rocksound. Però no ara: "M'encantaria tornar, però les circumstàncies no donen més de si, ara mateix".
Sabem que no hi ha duros a quatre pessetes: cap programació musical, per exquisida que sigui, podrà aturar l'execució de les inversions immobiliàries i els plans urbanístics. Però sorprèn –i indigna– la indiferència amb què ha deixat caure l'Ajuntament –que es diu valedor de la música en viu i la cultura– d'un dels valors afegits més estimats i singulars del Poblenou dels seus amors. Una sala que era (és encara) pur teixit ciutadà, rock and roll, bona música, cultura de la bona a preus populars i no emprenya cap veí. Potser si hagués estat una sala de teatre alternatiu, rumba i tango electrònic, l'haurien tingut més en compte.
NO T'HO PERDIS: Els millors concerts de la Mercè i el BAM