[title]
Guanyadora com a millor pel·lícula catalana al festival Docs 2024, 'Casa Reynal' explica la història d'un immoble a Bellvís (Pla d'Urgell) i d'una família, els Casals. La directora és Laia Manresa ('Morir de dia', 'De nens', 'Més enllà del mirall') qui, a partir de la venda imminent de la casa pairal després de la mort de la padrina, obrirà armaris, calaixos i records familiars, sovint silenciats durant anys. El documental, amb una banda sonora preciosa d'Albert Pla i Judit Farrés, és el documental del mes de gener i es podrà veure a més de 50 sales de tot l'estat durant el mes de gener.
'La casa', d'Àlex Montoya, 'Casa en flames', de Dani De la Orden, 'Casa Reynal'... Sembla que hi ha un boom immobiliari al cinema. Per què creus que han coincidit aquestes pel·lícules?
Tens raó, jo no m'ho havia plantejat. De vegades passa això en el món de l'expressió artística, que de cop apareix com una estrella d'un tema tocat de maneres diferents. No sabria dir-te el motiu. Potser podríem mirar l'edat que tenen els realitzadors i les realitzadores d'aquestes obres. En el meu cas, sí que tinc una mica la sensació que estic en una edat, els 50, com que miro enrere i que, d'alguna manera, per mi, aquesta pel·li és el tancament d'un cercle vital i l'obertura d'una nova etapa. No sé si ells o elles també els hi passa alguna cosa així.
Quan vas començar a pensar a fer aquest projecte? Perquè vas gravar la teva padrina molt abans de fer la resta del documental...
Sí, de fet, el primer impuls va ser fa molts anys, seria cap allà del 2009-2010, quan el meu fill petit era molt petit. Vaig tenir la intuïció que la padrina li quedava poc temps de vida i vaig tenir la necessitat de filmar-la. En aquell moment encara no pensava en una pel·lícula, però sí que en algun moment d'aquesta filmació domèstica hi havia, darrere de tot, el somni de fer alguna cosa amb la seva vida. Molt poc temps abans que ella morís, un dia em va trucar perquè havia trobat en un armari de Cal Reynal, a Bellvís, unes pel·lícules de cinema, i em va dir: 'Mira, tinc això aquí, no sé ni què és'. Hi vaig anar, vaig veure que eren pel·lícules de cinema en 16 mil·límetres i ho vaig portar a la Filmoteca. No les vaig veure de seguida perquè en aquella època tenia els fills petits.
I quan les vas veure?
Quatre, cinc o sis anys després. Això devia ser el 2014, aproximadament, i en mirar les pel·lícules vaig descobrir que hi havia el meu avi. Jo sempre dic que això va ser com el segon impuls. O sigui, el primer va ser filmar la padrina amb el somni llunyà de fer-ne algun dia alguna cosa, i [el segon] aquest visionat a la Filmoteca. Recordo, al costat de la Rosa Saz i del meu germà a la moviola, perquè eren pel·lícules en 16, que, de cop, aparegués el meu avi en una part molt petita de les pel·lis, i va ser com dir: 'Ostres, ara sí que he de fer alguna cosa'.
Quan li vas explicar a la teva mare, a la teva família, que volies fer aquest documental, com va ser la reacció?
És una pregunta superinteressant perquè jo sempre ho vaig explicar des del primer moment, però mai vaig anar molt a fons, perquè tampoc sabia, al principi, molt bé què volia explicar. Hi havia un cert pudor, no perquè la pel·lícula desvetlli grans secrets, però sí perquè hi ha una sèrie de temes, que jo imagino que això sí que ha de passar a totes les famílies, de coses no parlades. En concret, el fet de deixar la meva mare al poble; l'accident, que va suposar per cadascú... Per mi, és una cosa molt important a la meva vida, aquest accident, per la proximitat de la mort d'aquestes dues persones de la família i el meu naixement. Però tampoc sabia si pels altres ho era tant.
Hi havia un cert pudor, no perquè la pel·lícula desvetlli grans secrets, però sí perquè hi ha una sèrie de coses no parlades
Al principi, la pel·lícula va començar a caminar a poc a poc: fas el primer dossier, busques productora... I va ser quan vaig fer unes entrevistes a la meva família, que finalment no van sortir a la pel·lícula, que vaig poder compartir converses íntimes amb cadascú –amb el meu pare, amb la meva mare i amb els meus dos germans–, que la pel·lícula va agafar un impuls molt més gran. Allà vaig poder explicar clarament què volia i de cop van aparèixer els ajuts econòmics. En aquell moment vaig sentir que estava emparada pel sí de tothom. I a partir d'aquest moment tothom es va posar molt a favor i ha estat un procés, que jo he liderat, òbviament, però sento que ha estat un procés col·lectiu a la família. Sobretot pares i germans.
Com ha estat treballar amb la teva família, sobretot amb la teva mare, que és com el fil conductor, del documental.
Aquí van passar dues coses. Jo, a l'inici, suposo que també per aquest pudor, no tenia molt clar que els meus pares haguessin de ser tan protagonistes. Pensava que era més una cosa meva, però vaig començar a fer unes proves de filmació per fer els primers 'teasers', i a la primera escena amb què comença la pel·li, quan els meus pares miren el niu, si estan arribant o no [les orenetes], és una escena que jo des de molt al principi tenia clara, i els vaig demanar de filmar-la però una mica com d'exploració. De cop els vaig veure allà parlant, d'esquenes a càmera, i amb una de les directores de fotografia, amb la Lucía, ens mirem i diem: 'Ostres, estan molt naturals, no?' I llavors allà va sorgir aquesta cosa de dir: és que potser és a través d'ells que es pot explicar [la història]. I aquí s'ha sumat una segona cosa, que tampoc vaig veure a l'inici, que és la fascinació que jo sempre he sentit per escoltar la meva mare, i també la meva padrina, i la meva altra padrina paterna... Aquests relats de dones, en el meu cas, que sempre m'han encantat. La meva mare per mi és una molt bona narradora, o a mi m'ho sembla.
No hi ha una mirada nostàlgica, cap a la casa. De fet, es percep com un cert allunyament...
Sí, per mi aquesta pel·li ha estat un retrobament, no només amb aquesta casa, sinó també amb els meus orígens. Aquesta zona de Lleida, del pla d'Urgell, però també de les comarques de Lleida en general, sento que és una zona de Catalunya poc mirada i, més aviat, una mica menyspreada, no? Jo sempre ho he sentit així. 'Ai, tio, tu tens casa allà, no? Si allà sempre hi ha boira, és tot lleig, no? Sempre que hi anem et fa pudor de porcs'. I jo sempre ho havia assimilat una mica. Aquesta cosa de vinc d'un lloc de segones dins de Catalunya, que no és la Cerdanya, no és l'Empordà... Com més llegeixo i més parlo amb gent més veig que és un sentiment compartit. A Lleida se la mira poc, se l'ha mirat poc. Ara tot just, potser després d''Alcarràs', s'hi està començant a posar el focus i me n'alegro molt. Jo m'adono que això s'ajunta, en el meu cas, amb un dol que hi ha a la meva infantesa, que és el que explico a la pel·lícula.
Per a mi 'Casa Reynal' és, d'alguna manera, retre un homenatge en aquests orígens
Quan jo neixo hi ha dues morts molt importants, però és que uns anys abans molt a prop n'hi ha hagut d'altres, i és una estela de morts en molt pocs anys. Cada vegada que hi arribava, hi havia aquest dol, aquest sentit que entrava en un lloc que a mi em despertava com una ferida. Per a mi 'Casa Reynal' és com tornar a revisitar allò, adonar-me'n de què passava, de què em passava a mi allà, i reconciliar-me i, d'alguna manera, retre un homenatge en aquests orígens, que són els meus i que ara m'agraden.
Els altres grans protagonistes són el matrimoni Bonet. Els teus avis treballaven per a ells amb una actitud d'agraïment i de fascinació, molt comú en aquella època.
El fet de tenir un material amb 16 mil·límetres d'alguna manera és la metàfora de la meva història: tinc un material amb 16 mil·límetres no perquè la meva família sigui burgesa o benestant, perquè la meva família és d'origen humil, sinó perquè van ser servents d'una família benestant i burgesa, que són els que podien comprar una càmera per registrar aquelles imatges. Per tant, des del molt al principi tenia clar que aquesta història havia d'aparèixer. La història de la meva família sense la història d'aquests Bonets no seria el mateix. La meva padrina marxa al pla d'Urgell per un tema econòmic. Se'n va a Barcelona perquè ella és cabalera, no és l'hereva. Igual que li va passar al meu pare, i, d'alguna manera, aquesta ascensió social l'aconsegueixen els meus avis a través de servir durant 60 anys. Per mi és molt important aquesta família, perquè és la cara B de la meva. Aquestes imatges de cine, la vida burgesa, i, el contrast amb la meva, són aquestes fotos en blanc i negre, minúscules perquè són una càmera petiteta.
I la relació dels teus avis arriba fins a tu...
En un moment de la pel·lícula ho explico: jo sempre em sentia com una mica incòmode davant d'aquests senyors que a vegades anàvem a veure, especialment a la senyora, i, llavors, fer la pel·li també m'ha servit per entendre que, al final, quan tu ets servidor, o quan tu serveixes, d'alguna manera també ets còmplice de la mateixa estructura que fa que es perpetuïn aquestes classes socials. En nom d'aquest agraïment, d'aquesta admiració cap a la gent rica que sempre hi ha hagut a la meva família i que és el que a mi m'incomodava: 'Sempre em sento més petita al costat d'aquesta gent, però per què?'. I, llavors, això també m'ha servit per desactivar, no és que no ho hagués desactivat políticament, però sí per veure en el meu origen una cosa que veia molt clar fora, no sé com dir-ho: és com aplicar a la meva història elements d'anàlisi social que no havia aplicat mai.
Quan tu serveixes, d'alguna manera també ets còmplice de la mateixa estructura que fa que es perpetuïn aquestes classes socials
La pel·li també ha estat l'oportunitat de dir: jo vinc d'aquí, està clar que la meva família volia prosperar i està clar que hi va haver una ascensió social perquè la meva família va servir aquesta altra. Després també hi ha l'element d'adonar-me'n que jo vinc d'una migració interna. I fer també aquesta reflexió de dir que el meu avi era com la persona que ve de República Dominicana i passeja a un avi pel carrer, pel passeig a Gràcia. Jo crec que Catalunya s'ha explicat molt la migració dels 50s i 60s, de l'Andalusia, d'Extremadura... i aquesta migració interna no s'ha explicat tant. Potser com que queda una miqueta més lluny, no massa, ha quedat una mica com relegada, no?