[title]
Tuan Andrew Nguyen és el guanyador de la vuitena edició del Premi Joan Miró, un reconeixement que destaca artistes que mantenen el llegat de Joan Miró i els seus ideals. El guardó va acompanyat de 50.000 euros i de la possibilitat d’exposar a la Fundació Joan Miró en una mostra monogràfica. Així, d’entrada, pot semblar sorprenent que un artista vietnamita faci art que s’assembli al que Miró va cultivar al llarg de la seva trajectòria. Però porta d’entrada a la mostra ens convida a deixar enrere l’escepticisme i entrem en una sala plena de mòbils metàl·lics (més grans o més petits, alguns daurats i d’altres platejats) que tenen una essència mironiana innegable.
Nguyen, però, no es va inspirar en Miró, sinó en les creacions d’Alexander Calder per a fer les seves escultures penjants. Ell hi va afegir el seu toc particular: els mòbils de Nguyen estan fets amb fragments de bombes i projectils que es van utilitzar durant la Guerra del Vietnam, un conflicte llarg i mortífer que Calder havia criticat activament.
Davant la placidesa que ens pot suggerir un mòbil (per això els pengem sobre els bressols dels nadons), les escultures de Nguyen ens parlen de la violència i ens podrien recordar a una explosió. Ara bé, també tenen el seu costat sanador: són peces sonores, afinades per tal d’emetre freqüències amb propietats guaridores, similars a les d’un gong. Així, l’obra de Nguyen ens convida fer un camí del trauma bèl·lic a la sanació col·lectiva.
Nascut a Saigon i criat com a refugiat als Estats Units un cop acabada la guerra, aquest artista utilitza la seva experiència personal i la història del seu país com a fil conductor de la seva obra. La mostra segueix en un recorregut per algunes de les instal·lacions de vídeo més rellevants de la seva producció recent. Totes són treballs que exploren aspectes silenciats de la història del Vietnam. Les bombes també són les protagonistes d’un llargmetratge sobre la història d’una filla i la seva mare que malviuen del negoci ferroveller que els va deixar el pare difunt. Altres vídeos parteixen d’experiències individuals, com les històries familiars dels soldats no-francesos que l’administració colonial francesa va enviar a Vietnam durant l’anomenada primera guerra d’Indoxina que es concreten en una carta que una filla d’un d’aquests soldats, en aquest cas del Marroc, envia al seu pare.
L’exposició ens acosta a l’obra d’aquest artista que dialoga amb grans noms clau de l’art modern occidental, però, a la vegada, és crític amb la història d’Occident i amb els desastres resultants del colonialisme. És com si Nguyen continués la gesta d’artistes com Joan Miró, però adaptada als conflictes de la segona meitat de segle: la de la memòria com a forma de resistència política i l’art com un compromís per a mantenir la identitat de cultures amenaçades. De fet, la seva referència a Alexander Calder convida a una relectura de l’obra d’aquest artista nord-americà tan vinculat a Joan Miró i a Josep Lluís Sert i tan present en la col·lecció de la Fundació Joan Miró. Aquesta obra connecta amb la col·lecció del museu i amb el llegat de Joan Miró, que també va tenir una relació profunda amb la seva terra natal.