Les 10 millors sèries del 2017

Recordarem el 2017 com un dels anys més bojos que hem viscut darrerament. Una muntanya russa d'emocions. Per la situació política, pels escàndols sexuals de famosos i per la incredulitat que André Gomes encara segueixi al Barça. 2017 ha estat l'any de la consolidació del 'Peak TV' (altrament dit 'estrès cultural serièfil') que fa tota la pinta que ha arribat per quedar-se. La bombolla de les sèries cada vegada es fa més gran i més resistent i aquest any ens ha donat de tot: bona mandanga i autèntics bunyols. Aquí, la nostra selecció del millor, sense ordre ni spoilers. 

'The Handmaid's Tale'

L'any de les còfies. 'The Handmaid's Tale' va arribar sense fer gaire soroll, lluny del 'hype' i tothom ha acabat reconeixent-la com una de les perles d'aquesta temporada. I no serem nosaltres els que direm el contrari. Bruce Miller ha adaptat la novel·la de Margaret Atwood tenyint-la de la grisor de 'Children of Men' i bevent del pessimisme de 'Black Mirror'. Una autèntica bogeria de sèrie. Per Elisabeth Moss, per la bellesa visual, pels monòlegs interiors, per la temàtica, pel malrollisme... ‘The Handmaid's Tale’ ens ha acollonit de valent i ens ha sacsejat la consciència. Una distòpia molt present. 

'Big Little Lies'

El pitjor de la sèrie: el títol. El millor: tota la resta. Des de la posada en escena, les actuacions, els paisatges, la narrativa, el guió, els nens actors, la filla de Lenny Kravitz... PROU! La fel·lació a la sèrie dirigida per Jean-Marc Vallée (‘Dallas Buyers Club’) podria seguir fins que arribés la segona temporada, però ens aturarem aquí. Els que l'hagueu vist ja sabreu del que parlem i els que no, ja esteu subscrivint-vos a HBO Espanya per veure aquesta meravella. Següent!

'Babylon Berlin'

Si et diuen de veure una sèrie sobre el Berlín en període d'entreguerres, a priori et fot una mandra increïble per la por a mastegar sorra. Després mires 'Babylon Berlin' i te n'adones que encara és possible explicar una història feixuga mil vegades tractada, amb una destresa i un pols magistrals. El Berlin de finals dels anys 20 mai havia estat tan sexy i tan rigurosament retratat. Una meravella amb el segell de Tom Tykwer (‘Run Lola Run’, ‘El Perfum’). 

'The Deuce'

“I’ll be the only guy that makes a show about porn and nobody cums”. Amb aquesta frase lapidària i honesta, David Simon anticipava en una entrevista al Serielizados Fest el que seria ‘The Deuce’. Abans que s'estrenés es venia la sèrie com els inicis de la indústria pornogràfica en el Nova York dels anys 70, però és molt més que això. El que a ‘The Wire’ eren els corners dels barris baixos de Baltimore a ‘The Deuce’ ho són els carrers deixats de la mà de Deú al Times Square d'aquella època. Un pou de delinqüència, mafia, prostitució i droga. David Simon en la seva màxima puresa. 

'Master of None' (T2)

Et pot fer més o menys gràcia, et pot caure més o menys simpàtic, però l'humorista Aziz Ansari ha creat una segona temporada definida per un concepte: llibertat creativa. El viatge a Itàlia influenciat per pel·lícules del neorealisme italià, jugar amb els capítols (ara un amb blanc-i-negre, ara un que dura tant com una pel·lícula). Ansari ha madurat i ha parit capítols per enmarcar (no us perdeu el d'Acció de Gràcies, on dóna tot el protagonisme a Lena Waithe). De la possible frivolitat de la primera temporada d'"amor en temps de Tinder", la segona és més entranyable i melancòlica. Ens fem grans, Aziz, però a millor. 

'Better Things' (T2)

Cap sèrie de l'actualitat et farà somriure i plorar al mateix temps com 'Better Things'. Ni cap capítol ho podrà fer tant com 'Eulogy', probablement el millor capítol de la sèrie i potser de l'any. I amb només 25 minuts és capaç de condensar tantes emocions... Dins del gènere comèdies que no busquen fer riure, i drames que són tragicòmics, Pamela Adlon parla amb naturalitat i cruesa del divorci, del matrimoni, d'educar tres filles, de la conciliació laboral-familiar... temes molt tractats, però en els que ella aporta un punt de vista diferent. Diuen que a les segones temporades es quan es comença a trobar el to, si us plau que no pari.

'American Vandal'

“Who draw the dicks?”. Aquest és el misteri que corre pels passadissos del Hanover High School després que 27 cotxes del professorat apareguin pintats amb un penis al capó. Netflix es treu la p* literalment per fer parodia d'un gènere (el 'true crime') que va posar de moda amb 'Making a Murderer'. L'esbogerrada A més, 'American Vandal' és un 'must' del 2017 pel seu original format, que inclou una escena amb tres nivells de realitat, però també per tractar temes tabú als instituts (com el bullying, l'assetjament sexual, l'addicció a les drogues...) amb molta subtilesa.

'Better Call Saul' (T3)

Probablement una de les grandeses de Vince Gilligan és la seva capacitat per ser fidel a la història i mantenir-se al marge de la opinió externa. Quan va acabar la sèrie 'Breaking Bad', la cadena AMC li va oferir una morterada per seguir però ell va dir que no, que Walter White ja s'havia acabat. I d'aquí ‘Better Call Saul’, una sèrie que tot i ser el spin-off d’una obra mestra ha aconseguit tenir veu pròpia i anar creixent cada temporada. La 3a és la hòstia amb patinet i la que determina que ja no és un spin-off sinó una sèrie com una casa de pagès.

'Mindhunter'

Netflix va estrenar ‘House Of Cards’ venent-la com la sèrie de David Fincher. Tot era una campanya: la sèrie dels Underwood no només és un remake de la britànica sinó que al final ha estat fruit, sobretot, de Beau Willimon. Després de veure'n la primera temporada hem descobert que la veritable sèrie de David Fincher per Netflix era ‘Mindhunter’. El retrat que fa d'assassins reals que semblen trets de les clavegueres de Gotham i el trio de detectius és memorable. Psicologia criminal al nivell de ‘Zodiac’. 

'El Fin de La Comedia' (T2)

Una altra segona temporada que millora la primera. La vida de l'Ignatius Farray deixa d'assemblar-se tant a 'Louie' (i no ho diem pels motius pels qual s'ha defenestrat al nord-americà, i amb raó) sinó que així com la primera potser bebia massa de la seva influència, aquesta segona és més lliure, amb un humor més propi i creant una llista de cameos amb gags hilarants. El gag amb Iñaki Gabilondo és de traca i el del Risk també. Sis capítols curts per descobrir l'altra cara de l'humorista quan no està a sobre de l'escenari.