[title]
Els fruits de l’arbre de la vida
Hi va haver una època en que vaig anar a una pila de rodatges del Ventura Pons com a enviat especial del diari en què col·laborava. Va ser una bona escola periodística i de paciència. I no penseu malament: de paciència perquè sempre toca esperar a que acabin les seqüències, i el Ventura Pons i jo xerràvem a les pauses de l’entrepà del matí, del dinar o del sopar. També vaig aplicar fil per randa el consell dels meus pares: mai no parlis amb estranys o amb gent per la qual no ets benvingut. Així doncs, en cap dels rodatges ('Anita no perd el tren' o 'Actrius') vaig creuar ni una sola paraula amb la Sardà. Per rebre un Miquel... no, Rosa, gràcies! El Ventura acaba de publicar les seves memòries, que tenen un joliu nom, 'He tastat molts fruits de l’arbre de la vida', i les ha editat Comanegra. La fitxeta del principi ja és molt de l’estil del realitzador: "Ventura Pons (Barcelona, 1945) és el director més prolífic de la història del cinema català, amb més de trenta pel·lícules al sarró i un nombre de premis i mencions internacionals que fa caure d’esquena". No és un problema únicament d’ell: en general, al món del cinema, el teatre i la tele, la modèstia no es practica gaire. Un cop, com a periodista, ho assumeixes, endavant les atxes i visca l’ego, que és un gran motor de la creativitat, la seguretat i el talent dels artistes. I de talent, sensibilitat i intel·ligència, el Ventura en té a cabassos.
Gràcies i desgràcies
Com que és impossible parlar de tot el llibre (per cert, no són les seves primeres memòries, perquè el 2010 ja en va publicar unes), n’extrauré algunes perles, pescades en un mar ple d’ostres amb perles dins. No oblidem que l’autobiografiat ve de família de joiers. Entre moltes anècdotes divertides, també hi guarda varis llocs dedicats a les desgràcies. Per exemple, l’accident que va patir el febrer del 2014. O les revisions econòmiques de l’ICAA, per veure si havia fet trampetes amb els números.
La mala llet del Capri i l’agilitat de l’Ocaña
Del Joan Capri diu que "no tenia gaire respecte a la gent". De l’Ocaña escriu el següent: "Més que gràcia, que en tenia molta, la verge del seu poble li havia concedit un cap molt ben equipat, amb una capacitat d’anàlisi i de resposta ràpida. Una llengua àgil, com a molts andalusos". Parla molt de la Sardà: "Sento un gran respecte pel seu criteri professional, té un sentit crític precís, afuat. De vegades, però, és massa crítica amb ella mateixa i cal vigilar-la. Mai està satisfeta i això és bo, però sense passar-se. Interpretant ho dona tot. Només puc parlar de la seva generositat, tot i que quan et fa morros pot ser terrible". Us convido, lectors i lectores, a que llegiu el capítol sencer! Tela, tela.
De la Lizaran al Pou
El llibre, que té un capítol dedicat a 'Els fantasmes admirables', sobre personalitats que ell troba a faltar (de Muriel Casals a Anna Lizaran o Bigas Luna), es capbussa en la idiosincràcia i singularitat de Maria Aurèlia Capmany, Lindsay Anderson, Joan Monleón, Joan Oliver, Ignasi Millet (a qui va dedicar un notable documental), Néstor Almendros o Josep Maria Pou. I quins viatges que ha fet! Ni Phileas Fogg i Marco Polo junts! És un repàs molt acurat i ple de noms propis a uns 60 anys de la vida artística del país, un repàs filtrat per la mirada i la subjectivitat del Ventura. I això té una part bona... i una altra de millor encara. Avorrir-vos, no us avorrireu pas. Us ho asseguro. M’hi jugo un sopar a la plaça Reial, al costat de la redacció del 'Time Out' i prop del piset de l’Ocaña.
NO T'HO PERDIS: Les estrenes de cine de la setmana