L'huracà Kendrick Lamar arrasa al Primavera Sound

L'havíem vist dues vegades, al Primavera Sound del 2014 i al Cruïlla del 2015. La primera vegada, havíem sentit 'Good Kid, MAAD City' (2012) i sabíem que no era un raper com els altres. Aquell jove de Compton no només era un prodigi disparant paraules, sinó que a més tenien un sentit profund, teixien històries farcides de personatges, ens submergien en un univers propi que t'embolcallava amb melodies sinuoses i ganxos imprevisibles.

La segona vegada ja va venir amb la gira de 'To pimp a butterfly' (2015), el disc de la consagració, un altre treball conceptual que se les enginyava per contenir tota la història de la música afroamericana i de la lluita pels drets civils en una col·lecció de magnífiques cançons: jazz, soul, funk... Un repertori que requeria una banda en directe i així el vam veure en aquelles dues ocasions.

En tot el temps que ha passat fins aquesta nova visita de Lamar al Primavera Sound 2023, el seu corpus artístic ha crescut amb noves obres mestres com 'Damn' (2017) i 'Mr. Morale & the Big Steppers' (2022), ha recollit un Pulitzer –l'únic raper de la història en fer-ho– i tothom està d'acord en què ha transcendit la categoria de raper. Kendrick Lamar és un escriptor, un poeta, un artista i la seva obra és descomunal. I malgrat ser tot això, el seu repertori està farcit de hits. El públic ho sap i d'aquí que l'expectació a l'esplanada gran del Fòrum just després del concert de Depeche Mode fos màxima.

Sol davant del perill

Va saltar a l'escenari metafòricament despullat. En temps de pantalles gegants i filigranes audiovisuals, el californià es va plantar davant del públic sense banda, amb les bases programades sonant com un tro i amb una cortina pintada a mà com a tot attrezzo. Més endavant van aparèixer ballarins i cap al final el va acompanyar el seu cosí Baby Keem, que actua avui al festival. Més enllà d'això, el concert es va basar en la força de Lamar a l'hora d'escopir paraules en un micròfon davant de desenes de milers de persones absolutament entregades.

Si bé va auster en el format, el concert va ser molt generós tant en la durada –un quart més del previst– com en el repertori. 'King Kunta', 'Worldwide steppers', 'Loyalty', 'DNA', 'Rich spirit', 'Count me out', 'Money trees', 'Bitch don't kill my vibe', 'Love', 'Alright'... Que gran part del públic sigui estranger fa que prou gent se sàpiga els versos i tornades clau, però no cal tenir el Proficency per gaudir de la música prodigiosa de Lamar, que fa cançons dins de cançons, tornades dins de tornades, ritmes imbricats que amaguen capes i capes de tradicions musicals diverses (del jazz a l'electrònica, del gòspel al rock àcid dels setanta), bases que funcionen com una piconadora i posen el públic a ballar, versos que no es repeteixen però que se't claven a la memòria encara que només els hagis sentit una vegada.

No hi va haver un minut de descans, ni temps per pensar que Kendrick Lamar és com aquells actors que t'aguanten un monòleg d'una hora i mitja sense despentinar-se, amb la diferència que el seu paper conté moltes més paraules per minut que les de qualsevol soliloqui de Shakespeare. Va arribar i anar-se'n com un huracà i encara ens preguntem què ha passat.