[title]
Enganxem el Lluís Gavaldà al camerino, assajant, durant les proves de so del concert que fan Els Pets a Londres amb La Ludwig Band amb totes les entrades exhaurides. És el segon 'sold out' que la jove promotora Bona Gents fa amb grups catalans a la centenària sala Scala (el primer va ser amb els Tyets i Julieta). Però Els Pets no només exhaureixen entrades a la ciutat d'adopció de Gavaldà, sinó també per la gira Cantant les 40 que fan aquest 2025 per celebrar les quatre dècades de trajectòria. A Barcelona fan dues nits a La Paloma (el 13 i el 14 de març) i tampoc queden entrades. Tot sembla indicar que l'any que entra serà important pel grup de Constantí.
No és la primera vegada que els Pets toqueu a Londres, no?
És la tercera.
I com és tocar a Londres?
D'entrada, et poses una mica més nerviós del normal, perquè entre altres coses és com un somni fet veritat, és anar a tocar al lloc on va néixer allò que fas. Però, per altra banda, quan t'hi trobes, t'adones que està ple de catalans. I per aquests catalans, hagin vingut de Catalunya o, sobretot, visquin aquí, és una estona de ser casa seva. I només per això l'energia és molt diferent. És com una energia més forta, més intensa, i això fa que encara gaudeixis més del concert.
Nosaltres hem vingut des de Barcelona a Londres per veure un grup de Constantí.
Mira, té collons, perquè jo visc aquí i he vingut avui de Catalunya, toco, i demà torno a marxar cap allà, perquè tenia concerts abans i després. O sigui que per una vegada que els meus em venen a veure a mi, no m'ha servit de res.
Què et va portar a viure a Londres?
Fa set anys que vaig venir aquí, però ben bé no estic a Londres, perquè és impossible de pagar els lloguers d'aquí. Són gairebé més cars que els de Barcelona, fins i tot. I el que vam fer va ser buscar una ciutat que estigués a prop, ben comunicada, i som a St. Albans, que està a uns 30 quilòmetres. La idea era venir un any, pensant també en el nen, que aprengués l'idioma i tal, i ara el nen ja és anglès, ja no vol tornar per cap de les maneres. La meva dona ja treballa aquí, té feina aquí, i per tant l'únic transhumant de la família soc jo, que vaig i vinc gairebé cada mes, tot i que odio anar amb avió, però al final m'hi he hagut d'acostumar. I la veritat és que estic molt bé. Quan ja m'enyoro de Catalunya me'n vaig allà, i quan m'enyoro d'aquí vinc cap aquí una altra vegada.
"Dir, hòstia, aquesta és la cançó d'aquest any, és una sensació que t'omple l'ego, i ja saps que els músics tenim molt d'ego"
On t'agrada anar de Londres?
A veure, és que a Londres no te l'acabes. Aquesta és la gran sort que tens, que hi pots viure aquí 50 anys si sempre trobes raconets increïbles. Jo, per exemple, estic enamorat d'un raconet que surt en una pel·lícula que es diu ‘Closer’, que és com una espècie de minimemorial de gent que va tenir finals molt tràgics a la seva vida. I està amagat al mig de la City, que si no ho saps no el trobes, i és un racó preciós. Però per no anar a buscar llocs tan difícils, jo recomano molt Richmond. Richmond és un d'aquells llocs que és la gràcia que té Londres, que pots estar al mig de la ciutat i pensar-te que estàs a la campanya anglesa. Perquè el bo que té aquesta ciutat és que no t'aclapara. Els edificis no són gaire alts, hi ha molt de verd, molt de parc, i a partir d'aquí et podria dir mil llocs. Un lloc que m'encanta també és la BFI, tot el que és el Southwark, la caminada aquesta que hi ha des de London Eye fins al Globe, de Shakespeare, és com si diguéssim les rambletes de Londres. I allà hi ha el BFI, que és el British Film Institute, i hi ha un cafè que és preciós. I a més a més, a prop d'allí, hi ha el Waterloo Bridge, que cada cop que hi passo canto el ‘Waterloo sunset’ dels Kinks.
Caram.
Sí, no puc evitar-ho, és inconscient, però cada cop que passo per allà penso... Uau, Ray Davis, tio. Quin tio.
El teu fill parla català amb accent anglès ja?
No, no, parla català bé. El que sí que fa és que em corregeix l'anglès a mi. La qual cosa, tenint en compte que jo soc exmestre d'anglès, em fa molta ràbia, moltíssima. Però ell se'n fot, diu que parlo un anglès que és una barreja entre americà i constantinenc, perquè jo el vaig aprendre als Estats Units, l'anglès, i ell se'n fot molt d'aquest accent. Ell té un accent d'aquests d'Oxford. El parla molt bé, la veritat. Fa ràbia de dir-ho, però el parla bé. A més a més, ara el tinc a la universitat, que va començar aquest any, a la Universitat de Warwick, a Coventry, i suposo que allà encara el perfeccionarà més.
No cantes mai, en anglès?
Així en petit comitè ja ho faig. I de fet, amb el duet que faig a Joan-Pau Chaves, amb alguna goso fer-ho, però el que no faria mai és fer-ho aquí, perquè cantaria molt. Jo crec que una cosa és saber parlar un idioma, saber-te fer entendre, i l'altra és sonar creïble en aquesta llengua quan la cantes. I l'exemple més clar són aquestes cançons d'Abba, que fan en castellà, o de Roxette, que abans es feia molt això de fer versions especials en castellà, i sonen molt postisses. Jo crec que la manera més fàcil de ser creïble és cantar amb la llengua en què penses.
View this post on Instagram
Els Pets feu 40 anys i ara comenceu una gira. No només heu fet ‘sold out’ a Londres, sinó que quasi tota la gira dels 40 anys està exhaurida.
Sí, estan tots els concerts exhaurits. Ara hem tret el de Tarragona, que té molt bona pinta, també. I no sé jo si és que la gent es pensa que ja pleguem i diuen que “si no els veiem ara no els veurem mai”, però la resposta ens ha sorprès, perquè a més a més són aforaments grans, són llocs de mil, dues mil persones, i a part fem dues nits, perquè fem dos espectacles diferents. Pensàvem que hi hauria certa acceptació, però no tan entusiasta. I realment, tenim una edat que ens posem tendres. Quan veiem aquestes mostres d'estima de la gent, ens adonem que ja formem part de la seva vida, de la seva família. Sense voler sonar pretensiós, aquí els anglesos tenen a una cosa que en diuen National Treasure, que és gent que ja l'has viscut tota la vida i que ja és part del paisatge del teu país. I a mi m'agradaria pensar que els Pets ja som això.
La gira es diu ‘Cantant les 40’, i heu triat quatre discos que segons vosaltres són els més emblemàtics, que són ‘Calla i balla’ (1991), ‘Bon dia’ (1997), ‘Agost’ (2004) i ‘Som’ (2018). Per què aquests discos?
‘Calla i balla’ perquè és el disc de l'esclat de públic, el del Palau Sant Jordi, el de ‘Tarragona m’esborrona’, el ‘S'ha acabat’... aquest era bastant evident. Després hi ha el ‘Bon dia’, que va ser el primer disc que mostra els Pets més madurs, aquesta línia de cantautor pop, elèctric. ‘Agost’, perquè segons el nostre punt de vista subjectivíssim, és el disc més rodó que hem fet mai, un disc en què vam treballar amb en Brad Jones, en què tot va sortir com molt perfecte. I ‘Som’, l'hem triat perquè, tot i ser el penúltim disc, és el que contra tot pronòstic va rebre millors crítiques de la història. De fet, el normal d’un grup que fa 40 anys és que les cançons més demanades siguin les de fa 30 anys. I en aquest cas, si tu mires a les llistes de Spotify quines són les més escoltades, n'hi ha dues de ‘Som’ que han arrelat molt, 'No vull que t'agradi aquesta cançó' i 'La vida és molt avorrida sense el teu cos'.
És del 2018.
Sí, exacte. I fa gràcia que el dotzè disc de la teva carrera sigui el disc que té més ressò pel que fa a popularitat. Ara, sempre hi haurà el ‘Bon dia’, clar.
‘Bon dia’ és la cançó que encara posen a totes les escoles de Catalunya a les 9 del matí.
Sí, sí, clar, el ‘Bon dia’ és el disc que va trencar la lògica. Vam tenir l'esclat del boom del rock català al 91, es va anar desinflant i quan ja la cosa semblava bastant morta, va sorgir l’apoteosi del ‘Bon dia’, que va triplicar els efectes del ‘Calla i balla’. I és un disc que és molt divertit, perquè estar en el rovell de l'ou i ser el grup més escoltat del país és molt bonic si dura poc. Si dura molt és una llauna. Però sentir-ho una vegada com a mínim, de dir, hòstia, aquesta és la cançó d'aquest any, és una sensació que t'omple l'ego, i ja saps que els músics tenim molt d'ego.
"El Noel m'ha trucat que volia una entrada pel seu nen i l'he engegat a prendre pel sac"
Era el disc de brit pop d’Els Pets, no?
Totalment. Era tant de brit pop que fins i tot em vaig tenir els cabells de ros, que encara avui hi ha padrines que em pregunten “tu eres ros, no?” I vaig ser-ho un any dels 61 que tinc a la meva vida. Però sí, va ser l'època en què venia molt aquí a Londres a l'estiu, tot l'esclat dels Blur, els Oasis, els Pulp, els Elastica, els Sleeper, els Boo Radleys... Jo els vaig gaudir molt. Els LPs no han envellit gaire bé, però hi ha cançons determinades que són himnes pop.
Ja deus ser amic del Noel Gallagher, com el Guardiola.
Sí, quedem bastant. De fet, ara m'ha trucat que volia una entrada pel seu nen i l'he engegat a prendre pel sac. Li he dit, “mira, amb la pasta que estàs guanyant en aquesta reunió, paga't l'entrada i que et donin pel cul”.
El Guardiola també és amic, no?
El Guardiola és amic, sí. Però bé, al Guardiola abans de ser del City li agradava Coldplay. Vull dir que sort que el Noel l'ha arreglat una miqueta. I amb el Pep tinc una conversa pendent, que va anar a veure Manel i a mi no em va venir a veure. I jo el conec, que tinc un pòster de tots dos, de l'Enderrock, si el vols busca'l. Que sortim tots dos amb una ‘pelambrera’ al Camp Nou… Allò va ser l'inici d'una gran amistat.
Pep Guardiola, acabem de recordar que t'agradava Coldplay, eh?
Sí. Pep, el que has de fer és, primer, passar-me entrades a l'Etihad Stadium per si et foten la multa, i segona, vine a un concert dels Pets, home, per l'amor de Déu, que no et faré cantar ni res.