[title]
No és habitual entrar en una sala de concerts de Londres i trobar-te que tothom parla català. De sobte, t'adones que per obrir-te pas entre la gentada dius 'dispensi' en comptes d''excuse me' i que sona natural. Per què? Doncs perquè aquesta és una gran nit, una nit històrica, que es recordarà com la nit en què Els Pets i La Ludwig Band van exhaurir les entrades d'una sala centenària –Scala, que va obrir a King's Kross el 1920 com a cinema– amb capacitat per a 800 persones absolutament entregades la tercera vegada que els de Constantí tocaven a Londres i en el debut dels d'Espolla a la capital britànica.
La nova i petita promotora Bona Gents, formada per Oriol Vidal i Benet Aragay, repetia l'èxit de fa un any amb The Tyets i Julieta, que també van penjar el cartell de 'no queden entrades' a la mateixa sala. Els de Mataró, per cert, no es van voler perdre la vetllada i van volar a Londres per ser entre el públic, com també va fer Pilarín Bayés, que va signar reproduccions del cartell que havia dibuixat per al concert i que en algun moment es va convertir en l'estrella de la nit, quan el públic en ple es va dedicar a corejar el seu nom.
Va començar una Ludwig Band endolladíssima, sobrada de carisma i sonant com la E Street Band de Bruce Springsteen, com la Rolling Thunder Revue de Bob Dylan, com Pau Riba, com Sisa... i com si tota aquesta gent de sobte fos a la flor de la joventut i haguéssim retrocedit unes quantes dècades. El públic coneixia el repertori, perquè ho va cantar absolutament tot, i amb més força encara 'S'ha mort l'home més vell d'Espolla' i 'Manela, no vull currar més per vostè'. A més, es van atrevir amb 'Una estona de cel' del grup de Lluís Gavaldà, que va sortir a cantar amb Quim Carandell.
Els Pets, que aquest 2025 celebraran 40 anys de vida amb una gira en què repassaran els seus quatre àlbums més emblemàtics, van saltar a l'escenari amb els ànims de la gent ben encesos. Hi eren Lluís Gavaldà i Falin Cáceres, però no Joan Reig, que aquests dies està ocupat participant al 'talent' musical del 3cat 'Zenit', i a qui va substituir un solidíssim Jimmy Piñol, bateria dels Lax'n'Busto. El repertori va ser més delicat que el de la Ludwig, amb perles de 'Som' (2018) com 'No vull que t'agradi aquesta cançó' i 'La vida és molt avorrida sense el teu cos', però va pujar d'intensitat amb 'Jo vull ser rei' i 'Atracament a la caixa', la cançó que fa un temps els va costar una represàlia per part del festival de Cap Roig, patrocinat per l'entitat bancària del mateix nom.
Gran final
També van tocar 'Una estona de cel' i amb 'S'ha acabat' semblava que la sala s'havia de quedar afònica. Però encara quedaven cartutxos. El públic, que tant cridava "no n'hi ha prou", com "Pilarín, Pilarín" i "i-inde-independència", no els volia deixar marxar. I Gavaldà, que jugava a casa –viu a Londres des de fa set anys–, va saber proporcionar el gran final que requeria l'ocasió: un 'Bon dia' apoteòsic amb tots els membres de la Ludwig Band a l'escenari i una resposta eufòrica de la gent.
View this post on Instagram
A la sortida, la sensació era de nit històrica. La llarga cua, el marxandatge amb la cara de Quim Carandell emulant la reina Elisabet II a la portada del 'God save the queen' dels Sex Pistols, la Pilarín signant el dibuix del London Bridge ple de senyeres i amb els integrants de tots dos grups (fent pets i llufes, esclar), els grups cantant junts a l'escenari i la cervesa catalana a la barra. En travessar el carrer, topaves amb algú i ja no servia el 'dispensi', sinó que havies de dir 'excuse me' altre cop. Com li passava a la Ventafocs a la mitjanit, a l'Scala de Londres l'encanteri també es va acabar, però els que hi érem ens l'endúiem a casa de la mateixa manera que t'endús la victòria quan has vist el teu equip guanyar a Wembley.
