[title]
Tothom sap qui és Manu Guix, però no és gens fàcil resumir tota la música que li ha corregut per les venes i li han mogut els dits durant gairebé 30 anys de carrera. Al teatre musical, a la televisió, a la publicitat, a la ràdio. És l'home de les tecles, però no només blanques i negres, perquè a part d'aquestes en toca més. A més de pianista és arranjador, director musical, productor, ha publicat sis discos com a compositor i cantant i té un estudi de gravació per on han passat Rosalía, Shakira, Nathy Peluso, Serrat i moltíssims altres més artistes importants.
Nascut en una família de metges, el Manu es va apoderar de l'orgue de l'avi quan tenia 4 anys i ja no el va deixar anar. Va debutar en un musical als 15, va començar a treballar amb la companyia El Musical Més Petit als 17, i després ja tot va anar cap amunt. Amb l'Àngel Llàcer ha fet ‘El Petit Príncep’, ‘Jéronimo Stilton’, ‘La jaula de las locas’, ‘La tienda de los horrores’, ‘Cantando bajo la lluvia’, ‘The producers’ i ara, mentre ens desperta cada matí amb una cançó al Matí de Catalunya Ràdio, prepara l'adaptació al català del musical 'El dia de la marmota', que arriba al desembre al Coliseum. Aquí teniu un fragment de l’entrevista que la Míriam Riau, el Borja Duñó i el Julen li han fet a Caps de Cartell, el pòdcast musical de Time Out Barcelona.
No pares ni un segon.
Ja. Jo què sé. Tinc la sort que m'ho passo molt bé treballant. Sempre dic que una de les meves grans fortunes és que treballo amb els meus amics. Tot el que faig de música ho faig amb el Roger Rodés i tot el que faig de teatre ho faig amb l'Àngel Llàcer, i sempre faig o teatre o faig música. Per tant, sempre estic treballant amb els meus amics. I treballant m'ho passo pipa. Aleshores, mai tinc la sensació que treballo i jo crec que per això treballo tant.
Fins i tot quan t'has d'aixecar cada dia a les 7 del matí.
Fins i tot quan m'he d'aixecar cada dia a les 7 del matí. Jo soc dels que a les 10 i mitja ja vaig cap al llit.
Si t’aixeques a aquesta hora és per fer la secció d''El matí de Catalunya Ràdio', on la gent truca per dedicar una cançó a algú altre, una cançó que interpretes en directe.
Sempre han sigut situacions molt maques, de gent que jo què sé, vol felicitar la seva nòvia que ha passat un examen, coses així, són tot coses boniques. O això, o tinc mala memòria, que també podria ser, eh? El que sí que recordo és que li vaig dir a l'Ustrell: “Mira Ustrell, jo això t'ho faig, però em reservo el dret que la segona setmana, si n’estic fins als nassos, ho deixo”. Va, doncs tota la temporada. I va bé, va bé. Content i feliç, com aquí.
Això del despertador a les 7 lliga amb el musical ‘El dia de la marmota’, basat en la comèdia que protagonitzava Bill Murray al cinema, i que s'estrena al Coliseum el desembre i en català. Explica'ns una mica en quin moment està.
Doncs mira, està tot just en ple procés creatiu perquè començarem els assajos a mitjans d'octubre i estrenarem a mitjans de desembre. I ara estem fase de preproducció. Serà un espectacle on, a part de tenir la meva banda, és a dir, sis músics en directe, hi haurà molt suport de coses gravades. I jo ara estic seqüenciant tots els temes, posant claqueta a cada una de les cançons per gravar els instruments que no tindrem en directe i que puguin sonar. A més a més, serà un espectacle tecnològicament bastant complicat perquè hi ha moltes videoprojeccions. Va bé que hi hagi part de la música enregistrada, perquè es tira un codi de temps i d'aquest codi de temps s'hi penja tota la imatge i tota la luminotècnia.
"Veurem una producció molt grossa i, per fi, en català, que és una cosa que jo ja necessitava"
Com serà 'El dia de la marmota'?
Serà tècnicament ambiciós i, sobretot, molt divertit. És un espectacle molt guapo, la música mola molt, del Minchin [Tim Minchin], del compositor de ‘Matilda’, que trobo que té uns temes molt guapos. Tenim un repartiment de luxe, amb el qual ja hem treballat en musicals anteriors, amb el Roc Bernadí, la Diana Roig, l'Oriol Burés... Hi haurà molt de talent dalt de l'escenari i veurem una producció molt grossa i, per fi, en català, que és una cosa que jo ja necessitava, necessitava fer coses així en català.
Amb ‘The producers’ va haver-hi una mica de rebombori i ara la Generalitat ha obert una nova línia d'ajuts per fer musicals en català, o per adaptar-los. Al final aquest rebombori ha servit d'alguna cosa, no?
Nosaltres hem fet els últims quatre espectacles en castellà. ‘La jaula de las locas’, ‘La tienda de los horrores’, ‘Cantando bajo la lluvia’ i ‘The producers’ de la mà del Jordi Sellas i Nostromo, que ells eren els que s'hi jugaven als quartos, eren els productors. La gent es pensa que els productors som l'Àngel i jo, i no. Nosaltres som uns treballadors que se'ns contracta per fer això. I els productors eren Jordi Sellas i Nostromo. Vam fer aquests espectacles grans, molt ambiciosos, de fet, ‘The producers’ va costar prop de 3 milions d'euros, estem parlant de produccions enormes i les vam fer en castellà.
Es va intentar fer-ho en català?
El Jordi va anar a pic i pala parlant amb la gent de la Generalitat per intentar que això que en castellà es pot fer, en català és pràcticament impossible si no hi ha un ajut econòmic al darrere. I després d'aquests quatre anys demostrant que es poden fer produccions grosses des d'aquí i que funcionin, finalment la Gene ha considerat donar aquest nou ajut per fer grans formats en català. I clar, això és ‘estupendo’, perquè la gent ens deia, “oh, però és que Dagoll Dagom”, perquè el 'Mar i cel' era en català. Clar, era en català, però amb una porrada de calé públic, que està molt bé que els hi donessin en aquell dia, eh, no ho critico ni molt menys, però aquelles ajudes no hi eren ara. I sembla que tornen a ser-hi, i és una grandíssima notícia.
És l’enèsim musical que fas amb l'Àngel. Com és la vostra relació artística? Perquè diem sempre Àngel-Llàcer-i-Manu-Guix, tot seguit, com si fossiu una mateixa cosa. Sou una mena d'estranya parella?
Ara ja estem en una etapa de maduresa de la nostra relació. Clar, és que l'Àngel i jo treballem junts des de l'any 98…
Amb ‘El somni de Mozart’.
Vam fer 'El somni de Mozart' a la primera temporada del Nacional de Catalunya. Allà ens vam fer molt amics i des d'aleshores que treballem plegats. I clar, ja fa 26 anys, per això ja estem en una època madura i reposada de la nostra relació, perquè hem passat per tots els estadis. Al principi, amb l'eufòria i la joventut, ens vèiem cada dia, sortíem de festa, i ho fèiem tot, tot, tot junts. Ara jo tinc la meva família, l'Àngel té les seves coses... El que passa és que ens veiem, ens veiem molt, perquè sempre treballem i sempre treballem junts. Però ens entenem molt bé. Jo crec que la clau de seguir treballant junts és que ens admirem molt, i ens estimem molt l'un a l'altre. I a partir d'aquí tot flueix.
"L'Àngel [Llàcer] ja està recuperat, però ens ha fotut un ensurt molt important. De fet es moria"
Per cert, l'Àngel que ha patit una situació de salut molt greu. Com es troba?
Ara ja està perfecte. Ja està, ja està recuperat, ens ha fotut un ensurt molt important. Bé, de fet es moria. Déu-n'hi-do, sí, sí. Va tenir una cosa molt, molt seriosa, però ja està, se n'ha sortit i ja està.
Als teus fills els expliques un conte a la nit o els toques una cançó amb el Casio?
No, els explico contes. Jo no escolto música a casa, mai. No, no, jo no escolto música ni al cotxe. A mi, de fet, el cotxe m'agrada que em parlin. Que m'expliquin coses. I als nens, sí, els explico contes. Això és sagrat. Conte, cançó i massatge.
L'any passat vas publicar un llibre per a nens, ‘Roc al cor!’, lligat a música i emocions a través de la teva vida. Això ho vas fer una mica inspirat també pels teus fills? O sempre has tingut aquesta voluntat també d'apropar-te als més petits, més enllà dels musicals?
Això va ser una proposta de la gent de Penguin Random House, que es van posar en contacte amb mi i em van dir “escolta, t'agradaria fer un conte?” i em va agafar en un moment vital ideal. Però jo mai havia tingut la inquietud ni la necessitat d'escriure, ni molt menys, no en seria capaç. Van ser ells que em van venir a buscar i vaig fer la cançó [que acompanya el llibre]. És un llibre absolutament autobiogràfic, explica la meva vida quan jo era un nen petit, la meva mare tenia la il·lusió que fos concertista de piano i a mi m'agradava l'Elton John. És molt maco, us el recomano.
‘Your song’, d'Elton John. Això va ser el que et va fer el clic?
Sí, sí, jo crec que sí. Me'n recordo molt bé. Amb la meva germana quan anàvem amb cotxe ens fèiem les típiques cintes de casset de ‘Varios verano 86’, ‘Varios verano 87’. I recordo que en un d'aquests cassets vam posar el ‘Your song’. Recordo sentir aquella cançó al cotxe, i mira que era bastant anterior [del 1970]. I, hòstia, vaig escoltar ‘Your song’ i de cop va ser com... Jo vaig començar la carrera de piano quan era molt jove, devia tenir 6 anys, i als 10 o 12 que ja estava a quart, cinquè de piano, que ja comença a ser feixuc i una mica pesat, i jo vaig dir “jo vull fer això, jo no vull tocar els estudis de Chopin…” Jo volia allò, després ja va venir Nirvana, i ja tot es va complicar més. Però ‘Your song’ és el que a mi em va fer veure que hi havia algú amb el piano que també havia estudiat la carrera clàssica i que podia fer cançons i tocar-les. I jo de cop vaig dir “ah, és això, jo vull això”.
Aquells tribunals seriosos, aquella tremolor de mans, aquelles mans fredes, ho has de fer perfecte.
A mi als primers exàmens de piano em posaven ‘llistins’ telefònics a terra per poder-hi recolzar els peus. I de fet la carrera no la vaig ni acabar, vaig arribar a 8è, i a la meva època, que era el pla del 66, eren 10 anys. Però clar, a partir de 6è i 7è o començaves a practicar tres o quatre hores diàries o era impossible aprovar, i jo mai vaig estudiar més d'una hora.
"Vaig desenvolupar una tècnica per fer veure que estudiava a casa, però en realitat dormia"
Vas arribar a odiar-ho?
I tant, jo volia matar tothom. Va haver-hi un moment, als 14, 15, que a l'hora del pati m’havia de tancar a la classe de música i practicar piano, mentre els meus amics jugaven i ho vaig odiar molt. De fet, vaig arribar a desenvolupar una tècnica per fer veure que estudiava a casa, però en realitat dormia.
I com era aquesta tècnica?
La meva mare estava per casa i jo tenia el piano a l'habitació. Vull dir que havia de fer soroll. I jo tocava un moment, triqui-triqui-triqui-triqui-tri, parava, dormia 30 segons, i seguia, perquè és que no podia. No ho suportava. Ja a 8è vaig dir “nois, plego, plego, perquè realment o t'hi entregaves moltes hores cada dia, o no te'n sorties”.
El que feu a Medusa, l’estudi que tens amb el Roger Rodés, és més divertit, oi? Heu rebut diverses nominacions i dos Grammy llatins per la gravació amb la Nathy Peluso del Roger. Però hi ha passat molta gent, Rosalía, Shakira, Mariah Carey…
Sí, sí, home, i tant! És molt guai. Medusa últimament ens està donant moltes alegries. El Roger i jo tenim estudi junts des de l'any 98, també, és a dir, que com amb l’Àngel fa 26 anys que estem plegats en un estudi. Medusa el vam inaugurar el 2010. I, ostres, va ser una aposta molt forta, perquè l'estudi anterior era un petit local de 50 metres i allà ens ho fèiem tot, i d’allà vam passar a un local de 400 metres, amb diverses sales, amb un equipament ja molt top. Vam dir "a veure què passa" i vam començar gravant de tot, grups d'aquí, novells, maquetes, i, ostres, de mica en mica, jo suposo que el boca-orella, i a dintre del ‘mundillo’ ens hem anat guanyant un nom. Últimament estem fent coses molt guais, això que dius, no? La Rosalía, la Nathy Peluso, l'Skrillex, el Lil Nas...
Hi ha artistes que estan de gira a Barcelona, demanen un estudi i se us presenten allà?
Sí, sí, molta gent que jo no sé qui són, perquè jo soc vell i com que no escolto música… Carol G, jo no sabia qui era Carol G. Resulta que a l’estudi hi ha la Carol G... i jo, “qui és Carol G?” Mires l’Spoti i veus 70 milions d'oients mensuals, i dius “hòstia, sí, sí”, però és divertit, i és guai veure que cada vegada fem coses més xules. El Roger i jo també ara hem signat com a compositors per Sony Publishing, i no fa massa vam fer un campus de composició a Medusa amb artistes del Primavera Sound i compositors de tot Europa, de Sony… Durant una setmana Medusa va ser com un hub musical molt guapo. Tenir un espai que et permeti fer tot això, i tenir cinc estudis treballant en paral·lel amb productors de tot el món és molt xulo, és molt enriquidor. És que ara faig reggaeton, eh?
Com?
El Roger i jo ara estem produint reggaeton. M'encanta. M'ho passo pipa!
I et fa ràbia que la gent critiqui tant el reggaeton?
Quants anys fa, que sona el reggaeton? 20 anys? Tothom deia “això és una moda” i mira, ja portem 20 anys de reggaeton. És com tot, hi ha reggaeton que és una merda, però hi ha reggaeton molt guapo, també. Com tot a la vida. I jo intento fugir molt del discurs d’’abuelo cebolleta’, de la música d'abans era més bona... Què vols que et digui? Jo crec que tot canvia, la tecnologia canvia, la manera de fer música també canvia, i jo intento mantenir-me amb la ment molt oberta. És veritat que abans les coses es tocaven i es cantaven i n’havies de saber, havies de saber cantar o havies de saber tocar, sinó no podies gravar un disc. I escoltes discos dels 70 o dels 80 i dius, hòstia, clar, és que tot això està tocat i és de veritat, i jo ho percebo d'una manera especial, i per mi té molta màgia, i ara ja no cal que sàpigues cantar perquè t'afina una màquina, o no cal que sàpigues tocar la bateria perquè amb un teclat te la poses i fas ‘tutupapatutupa’ i ja ho tens allà, però això no vol dir que la música que es faci sigui menys bona o que tingui menys qualitat.
Ara què és important a l’hora de fer música?
No ho sé, és la meva opinió, però jo crec que ara la gent s’entesta a sorprendre. Ara la música ha de sorprendre, has de fer alguna cosa que sigui diferent. I a mi això em sembla un error, perquè no t'enfoques tant en la creació, com en l'estètica. Jo crec que ara hi ha una gran preocupació per l'estètica sonora. Has de fer servir uns sons que no faci servir ningú, has de fer una barreja d'estils que no faci ningú, i ja no es pensa en les cançons. Abans es componien cançons, ara no. Bé, no ho sé, és la percepció que jo tinc. Has de sonar modern, has de ser diferent... però, hòstia, i les bones cançons on queden?
I pensar-ho tot per a clips de 20 segons.
A mi m'agraden les cançons, jo què sé.
Et fa por que ara es pugui fer música amb intel·ligència artificial?
Una mica sí. Jo crec que això s'acabarà prohibint. O, si més no, crec hauria de ser una eina que tinguis a casa per a ús domèstic, per divertir-te. Quan entra en joc fer una banda sonora d'una pel·lícula amb intel·ligència artificial i que la productora s'estalviï tota la partida pressupostària destinada a la música, sí, em preocupa. I sobretot hi ha el tema dels drets, de qui és una obra que hagi creat una intel·ligència artificial. És de la persona que ha posat els ‘inputs’ perquè sigui d'aquesta manera, és de l'algoritme, per tant, és de la companyia que ha programat aquest software? De qui és? I aquí hi ha un merder legal aquí de l'hòstia. I de fet no hi ha res clar, que jo sàpiga encara, i ja veurem com es legisla.
Parlem d’‘Operación triunfo’. Tu hi has estat des de la primera edició.
Sí, sí.
Vas veure com entraven, verges i purs, la Rosa, el David Bisbal, la Chenoa… És impossible que fóssiu conscients del boom que seria allò.
No, és clar que no.
"Hi havia gent acampada al davant de l'acadèmia d''O.T.'. Va ser molt bèstia"
En algun moment vau patir per aquells superjoves quan sortissin d'allà, el boom que havien suposat i com podia ser de grossa la tonya que es podrien acabar fotent?
Sí, sí. Allò va ser una cosa molt bèstia. Jo sempre n’estaré molt agraït, perquè crec que vaig tenir la sort de viure una cosa que va ser molt potent. I recordo perfectament començar ‘O.T.’ i que no ens mirés ni el tato. A mi, la Nina em va dir “vine, que estem preparant un programa, unes gales a Televisió Espanyola”. I en aquella època, si et deien ‘gala’ i ‘Televisión Española’ pensaves en el José Luis Moreno i el ‘Noche de fiesta’, perquè era allò. Érem allà, passa una setmana, dues setmanes, no ens mira ningú, tres setmanes, entra l'Àngel de professor d'interpretació i de cop i volta allò fa patapam! I es converteix en un fenomen que va canviar la història de la tele a Espanya. Va ser molt bèstia. Jo vaig passar d'aparcar davant de l’acadèmia a haver d'aparcar a 150 metres i que vingués un ‘segurata’ per acompanyar-me fins a la porta cada dia. Hi havia gent acampada al davant. Va ser molt bèstia. Va ser un fenomen que mai ens haguéssim pogut imaginar que es faria així de gros i que els nens van gestionar com van poder. I alguns se'n surten millor i d'altres pitjor. Però realment allò va ser una hòstia molt bèstia que es va tornar a repetir bastant amb la del 2017.
La del 2017 és com un renaixement, no?
I aquesta darrera també, una altra vegada. De fet, la gira la vam acabar no fa massa i ostres, és molt bèstia. Ha tornat a tenir un seguiment espectacular. És un fenomen que sempre que el deixin reposar… jo sempre dic que ‘O.T.’ hauria de ser com els mundials i fer-ne un cada quatre anys. Això seria ideal. El que passa és que, clar, les productores que s’hi deixen els diners necessiten recuperar-los. Però si la deixen respirar una mica, ‘O.T.’ té llarga vida per davant, segur. És una passada.
Quina és la cosa més ‘xunga’ que t’ha passat en directe?
N'hi ha una de bastant guapa. Primera època Laporta del Barça. Es va començar a inventar aquelles coses, que a la mitja part dels partits un artista anés al Camp Nou a fer un playback. I jo vaig anar-hi just quan vam treure el disc de versions del Llach [‘Onze Llachs’, 2008]. Em va tocar anar a un partit i a la mitja part, al mig del camp, fer el playback del ‘País petit’. Vaig anar-hi amb el piano i amics meus que feien de figurants, de la banda. Aleshores disparen la cançó, que comença amb una intro de piano, faig uns acords i de cop i volta hi ha un super 'break' de bateria i entra la banda. Aleshores, la bateria està mal muntada i al meu amic li cau el timbal, li cau el plat… vaig cap allà a ajudar-lo i mentrestant comença a sonar la meva veu. I jo corrent cap al piano... Em vaig puto morir. Això és el pitjor que m'ha passat mai.