[title]
“La pel·lícula reflecteix la importància de canviar els relats”, diu la cineasta Mar Coll (Barcelona, 1981) en un moment de la nostra trobada. I continua: “No inventem res, sinó que recuperem idees sobre la maternitat que han estat minoritàries, perifèriques, però importants perquè han obert portes. I en una de les frases que citem, la Susan Suleiman diu que les mares no escriuen, que estan escrites. Justament explica que fins ara aquests relats no han estat en mans de les dones, no han estat en mans de les mares”. La nova pel·lícula de Coll, doncs, reclama el poder del discurs, i, amb la complicitat de la seva habitual coguionista Valentina Viso, ofereix una mirada a la maternitat que escapa de la norma.
'Salve Maria' explica la història d'una dona que sent una immensa angoixa, un pànic terrible, una desorientació profunda, una tremenda culpa, a causa d'una inexplicable desafecció cap al seu nadó. I encara més: quan coneix el cas d'una mare que ha ofegat a la banyera els seus fills petits, la Maria s'obsessiona fins al punt de començar a fantasiejar amb la idea de l'infanticidi. El punt de partida, un intens drama que rebrega les idees dels vincles impossibles de trencar entre mares i fills, agafa de seguida aires de thriller psicològic i de terror quotidià. Perquè, més enllà del seu poderós missatge, Salve Maria és també una pel·lícula juganera, que recorda els malsons del millor Polanski. I compta amb una actriu que és tot un descobriment pels qui no siguin habituals espectadors de teatre: apunteu el nom de Laura Weissmahr, ja s'ha endut premi a la Seminci de Valladolid i no serà el primer guardó que reculli per la seva impactant interpretació en aquest film.
“És una pel·lícula honesta, una mica salvatge, visceral, espero que trepidant de vegades... sobre la part més fosca de la maternitat”, ens diu una Mar Coll que va debutar darrere les càmeres amb la fundacional 'Tres dies amb la família' (2009), que va rodar també 'Tots volem el millor per a ella' (2013) i la sèrie 'Matar al padre' (2018), i que es va apuntar al projecte de l'Aina Clotet signant capítols d''Això no és Suècia' (2023).
Salve Maria apunta a les parts més fosques de la maternitat, que fins fa relativament poc eren tabú, perquè la seva romantització no permetia mirar-les de cara...
Sí, és veritat que ara és un tema que està sobre la taula, que s'està qüestionant el relat tradicional en el qual la mare estima incondicionalment el seu fill d'una forma plena des del principi, amb una vinculació total, sent el moment culminant de la vida de qualsevol dona. Això ja està sobrepassat. Nosaltres potser hem escollit la figura més incòmode de totes aquestes maternitats disfuncionals o diferents, que és la figura de la mare penedida, que segueix generant rebuig i una incomoditat que puc entendre. Partíem d'aquesta incomoditat a l'hora d'escriure, però nosaltres no hem volgut fer una pel·lícula discursiva, i per això ens hem decantat cap al gènere. Volíem que Salve Maria fos una experiència: una pel·lícula que no fos analítica, ni distant, i que, en tot cas, la reflexió arribés després de veure la pel·lícula, que és, simplement, una experiència visceral.
Hi havia el perill de no connectar, de no sentir cap empatia cap a la protagonista. Com ho vau treballar?
Érem molt conscients d'aquest perill, de que la protagonista generés rebuig, perquè evidentment un nadó desprotegit, innocent, necessita la protecció de la seva mare i sembla que si això no succeeix, és anar contra natura. I pensant en com de delicat n'era el tema, i en com de difícil podia ser generar aquesta empatia, vam escollir justament no fer una pel·lícula distant, sinó apostar per la proximitat amb el personatge. És una pel·lícula amb un punt de vista completament subjectiu. Sempre estàs enganxada amb elements com són el llenguatge visual, però també la música, per exemple, que ajuda molt a ficar-nos en el cap de la protagonista. Sempre estem vivint les coses a partir dels seus sentits, de les seves emocions. I la veritat és que era un repte, però em sembla que el personatge commou, i en aquest sentit estem contentes.
Adapteu la novel·la Las madres no, de Katixa Agirre. Què us va interpel·lar tant del llibre, tant a tu com a la Valentina Viso? De quina manera la vostra pròpia experiència com a mares us empentava a fer aquesta pel·lícula?
La Valentina ja tenia dues filles i jo era mare d'un nadó, i havíem parlat molt sobre el tema. Perquè quan tens nens petits realment totes les converses giren entorn als teus fills, la teva vida està focalitzada en això. Llavors vam rebre la novel·la i vam pensar que, segurament perquè era un tema tan personal, era una bona idea partir d'un material amb el que connectéssim, però que fos aliè, també per fer una pel·lícula diferent, fugint de l'autoficció, fugint del naturalisme, i provant altres camins per veure cap a on ens duien. De la novel·la ens agradava el tema del gènere, el repte d'explicar una història amb elements o amb mecanismes diferents, que ens poguessin motivar com a creadores. Perquè al final el cine té molt a veure amb el plaer de fer pel·lícules. I ho trobàvem amb aquest punt de partida que ens portava al thriller. Sense oblidar la implicació personal amb el tema, perquè sempre hem pensat que és molt difícil interessar algú si no estàs interessat per alguna cosa, fer riure si no et fa riure, emocionar si tu no t'emociones amb alguna cosa. La maternitat era un tema que ens ha colpit, commogut, fet pensar, trasbalsat, i en aquest sentit són totes aquestes experiències les que d'alguna manera hem transformat i hem posat a la pel·lícula.
Vaig escollir la Laura Weissmahr perquè va ser un 'crush'. Jo li veia la cara i deia: és que aquí hi ha un túnel
Salve Maria és una pel·li juganera...
La premissa era no contenir-la. Jo vinc de fer un cinema molt contingut, i aquí volíem fer una pel·lícula sobre la culpa i la por. Llavors volíem fer una pel·lícula disparada, juganera, desparramada. Volíem intentar portar les coses el més lluny que poguéssim. Aquest joc amb els codis, de cop posar una música molt present en una escena on tothom està aparentment quiet, on tot està passant a dins del personatge... Per tant, hi ha una dissociació entre la música i les imatges, de vegades. Perquè la pel·lícula al final és un thriller psicològic, amb moments de terror, però dins d'una atmosfera o d'un univers completament quotidià. Vull dir que estem parlant de bolquers, de no dormir, de coses que estan a la vida de tantíssima gent, però les expliquem com si fos una pel·lícula de terror. I crec que és una pel·lícula que els cinèfils disfrutaran molt.
Jugaves amb referents confessables?
Sí!! Com que no veig pel·lícules de terror, perquè em fan por... Sempre dic que el meu malson seria que em convidessin a fer de jurat al Festival de Sitges (riu). Llavors els meus referents són molt carrinclons: Hitchcock, i sobretot Polanski, que té una sèrie de pel·lícules que m'han fascinat per la capacitat d'explicar personatges amb una percepció alterada de la realitat. Això a mi m'interessa i molt, sempre. I després, alguna pel·lícula més actual: vam veure, per exemple, La hija oscura, de Maggie Gyllenhaal, que ens va interessar molt, perquè també barreja tons i parla una mica del mateix tema. Suposo que també hi ha Haneke, hi ha molts referents que tenim que no sabem que hi són, però que simplement són allà, perquè formen part de la nostra educació cinèfila i sentimental.
És un thriller psicològic, amb moments de terror, però dins d'un univers completament quotidià
La foscor de la protagonista de Salve Maria és molt concreta, però crec que la pel·lícula apel·la a les foscors que qualsevol pugui tenir respecte a qualsevol tema personal.
Sí, sí, completament. La pel·lícula desborda el tema de la maternitat perquè en el fons parla de la culpa, que és el gran tema. I del monstre que tenim tots a dins, de la por de no ser una bona persona, una persona moralment acceptable, de la vergonya, de l'estigma... Tot això són temes que desborden la maternitat.
Per què vas escollir la Laura Weissmahr?
La vaig conèixer després de veure-la a Falsestuff, una obra de teatre d'uns amics. Vam anar a sopar i vaig seure al seu costat. En aquell moment jo estava immersa en el procés de càsting, i la vaig estar observant. I em vaig enamorar una mica del seu rostre. Buscàvem una persona una mica més gran, i una actriu coneguda, com és normal, perquè ajuda molt a finançar els projectes, a tirar-los endavant, a generar interès. Tot i així, la vaig convocar al càsting, i va fer una prova on vaig veure clarament que havia tingut un crash. De vegades aquestes decisions tenen molt a veure amb el desig i l'enamorament cap a una cara, cap a una persona a la que vols filmar. I em va passar amb la Laura. Vam fer moltes proves, perquè era una aposta personal que vaig haver de mantenir. I crec que, retrospectivament, a la pel·lícula es veu el que jo vaig veure: la Laura té una mirada que sense fer pràcticament res ja transmet moltíssim. Hi ha com una esquerda emocional, una fragilitat, aquesta qüestió irracional del personatge, que necessitàvem que estigués d'alguna manera en ella, i que no s'hagués de construir. Perquè la pel·lícula, a més, no té gaire text, i reposa molt sobre aquest rostre, sobre aquests ulls. Jo li veia la cara i deia: és que aquí hi ha un túnel, una foscor, que està molt a la superfície. I això m'agradava molt de la Laura. Vam assajar molt i després, a l'hora de rodar, ella es va créixer infinit, es va implicar moltíssim, i ho va donar tot. Ella diria que va deixar enrere la part racional i va confiar en la seva pròpia experiència d'una forma molt més intuïtiva.
És cert que s'ha censurat el cartell?
Vam fer una proposta de cartell on hi surt la protagonista amb el pit fora de la samarreta, i amb la llet que li surt del pit, fent referència a la maternitat. I hi ha hagut algunes xarxes socials on no s'hi ha pogut publicitar. El cartell ha estat censurat també a la RENFE, i hem hagut de posar-hi una samarreta tapant el pit. A mi m'ha sorprès molt perquè no entenc exactament en què podria ser ofensiu. I si ho és, realment és cap a una minoria molt petita de gent. No ho sé, és que ni tan sols és un cartell que apeli a la vulgaritat, i a més tampoc hauria de ser important. Vull dir que, al final, la reflexió que faig és que, des de la sorpresa, penso que la societat va molt per endavant d'aquests protocols o d'aquestes normes que existeixen en aquests espais. Honestament, crec que hi ha una distància entre aquestes normes i aquesta censura i la societat en la que vivim.
Per què ha passat tant de temps entre Tots volem el millor parell i Salve Maria? Has fet tres pel·lícules en quinze anys...
Realment jo no diferencio gaire entre els meus projectes amb autoria, entre la meva sèrie i les pel·lícules. Per mi són projectes igual de personals, que m'ocupen el mateix espai, on hi deposito les mateixes energies i que són igual d'artístiques. Per tant, com a cineasta, el fet de que sigui televisió o que sigui cinema per mi és el mateix. Comptant Matar al padre, serien quatre en quinze anys, que ja baixa una mica el rati de feina de pel·lis per any.
No series Woody Allen, tampoc...
No soc Woody Allen, mai he volgut ser-ho. Sempre m'he imaginat que la meva activitat de cineasta l'havia de compaginar amb la meva activitat com a persona, perquè de vegades el cine pot excloure la vida personal, l'experiència, justament la maternitat, les amistats. Veig que són totes coses per les quals necessito espai. També tinc amics amb vida personal i que fan moltes pel·lícules, no sé com ho fan. Segurament perquè ho barregen tot. Estic pensant, per exemple, en el Jonás Trueba, que en fa moltes pel·lícules en les que hi barreja coses de la seva vida. Però per a mi cada pel·lícula és com un part i m'hi implico molt. Són processos molt desgastants, també molt macos i estic encantada de fer-los, però el ritme que porto és el que tinc i el que vull. És el que me acomoda, com diuen els llatinoamericans. És veritat que amb Salve Maria vaig trigar potser dos anys extres que tenen a veure amb la pandèmia i amb la maternitat combinada, que va fer que tot fos una mica més complicat.
Portem anys parlant del boom de directores catalanes, i totes elles coincideixen en assenyalar Tres dies amb la família quasi com el big bang que ho va iniciar tot. Com ho reps?
Bé, ara, amb el meu grup d'amics, fem la música de Jurassic Park quan surt aquest tema (riu). Sóc el dinosaure que ve abans de totes (torna a riure i fa el soroll de tiranosaurus). És com a la pel·lícula, no?, sempre hi ha dones de referència. Jo, per exemple, me'n recordo molt, de veure Hola, ¿estàs sola?, de la Icíar Bollaín. I de pensar: vull fer una pel·lícula així, fresca, jove, fàcil, amb quatre duros, petita, sobre la meva gent, no? Era un llenguatge que m'arribava i que em parlava, segurament perquè era una dona jove, i jo era un adolescent que volia fer cinema. Crec que el què tenim en comú amb aquestes cineastes és que hem sortit d'una escola de cinema. I, a més, parlem d'una constel·lació de gent: ja no som només quatre perdudes, cadascuna des del seu racó, intentant convèncer un productor no sé com de no sé què. Nosaltres ja venim amb uns equips, amb uns recolzaments, ja hem fet curtmetratges... Matriculant-nos a la carrera ja teníem la possibilitat de rodar un curt sense barallar-nos, sense un productor que havia de confiar en nosaltres. Tu pots fer un curt perquè t'has inscrit en aquesta universitat . Per tant, ja érem directores sense que ningú ens hagués d'escollir. I teníem uns equips. Per tant, sí és cert que, d'aquestes noves fornades de directores, em sento de les primeres, però perquè soc una mica més gran i perquè soc de les primeres generacions de l'ESCAC. I em va tocar a mi. Si no hagués estat jo, hauria estat la següent. M'han dit de tot: la madre, la padrina... (riu)