[title]
Les parets del MACBA, sempre d’un blanc immaculat gairebé quirúrgic, s’han tenyit de blau marí i taronja per l’ocasió. L’exposició dedicada a Mari Chordà, una icona del feminisme i l’art de casa nostra, està a punt d’obrir al públic i una Chordà de 82 anys passeja en bastó de sala a sala. Que el seu aspecte fràgil no us enganyi, és enèrgica, atenta i contundent. Just ara vinilen els seus poemes a les parets de colors i no pot evitar dir la seva: “Jo no hauria barrejat poemaris! M’han desordenat els poemes, són d’èpoques diferents”, diu. En les seves paraules hi ha l’actitud que anys enrere va dur-la a participar en les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, a fundar una editorial feminista i a obrir un bar amb les amigues. La mateixa empenta la va dur a pintar, escriure i fer escultures que, en la grisor del franquisme tardà i la transició, mostraven vagines, secrecions i cossos gestants. A poc a poc, sembla que les institucions estan començant a fer-li el cas que la seva obra, indestriable de la lluita feminista pel desig i la llibertat, sempre ha merescut.
Els darrers anys has tingut cada vegada més protagonisme en museus i galeries. Com estàs vivint aquest reconeixement, encara que sigui tardà?
Penso que és molt just! Però cal ampliar tot el camp de les dones, que n’hi ha moltes d’interessants, no només jo. Ara estem de moda, però he fet algunes exposicions amb altres artistes durant aquests anys, artistes que no són del tot reconegudes… Vaig participar en una mostra a la Galeria Imaginart amb altres artistes que ja coneixia i pensava: són aquí en una petita galeria, però haurien de ser totes al MACBA o al MNAC, a la Mare de Déu de la Cinta i a tots llocs!
I com ha estat el procés de fer muntar aquesta exposició al MACBA?
El Museu ha fet un esforç per recopilar la meva obra, i a l’exposició hi ha peces de fa molts anys… M’ha fet connectar amb records del passat. Sobretot amb els meus poemes. Jo em vaig haver de guanyar la vida treballant i durant uns anys, només tenia temps de fer un poema. O tres, o quatre. Però no de pintar i encara menys de fer escultures, perquè requerien temps i força física, i jo sempre havia de marxar a treballar a correcuita.
Segurament el que més sorprendrà el públic són la quantitat d’obres que fan referència als genitals, les vagines i a la fecunditat. Tot això ho pintaves en una època molt i molt tancada!
Sí, en aquella època, a finals del cinquanta, la facultat de Belles Arts era carca total. El que jo feia estava molt mal vista. La primera vagina que vaig pintar no la vaig ensenyar mai, només a una amiga.
I amb aquesta formació clàssica (o carca, com tu dius!), com arribes a pintar coses que ningú et va ensenyar mai?
S'ha de tenir un cap que et dona voltes, s'ha de ser una persona que ha llegit molt, i que ha pensat: això és el que falta! Jo vaig pensar que a la pintura hi faltava una aproximació a la vagina. I després la vaig pintar. Ara crec que és diferent, alguna vegada que he anat a la universitat veig molts nois i noies joves i es nota que s’educa d’una altra manera i hi ha més llibertat. M’interessa molt el que pinten els joves, quan ho mires ja saps que serà interessant.
"Quan ell em va començar a maltractar, jo era professora d'institut. Recordo sortir de casa amb una maleta petita vermella a una mà, i la meva filla a l’altra"
Una noia d’Amposta se’n va a Barcelona tota sola a estudiar Belles Arts. Els teus pares hi estaven d’acord?
Pensa que vaig fer Belles Arts gràcies al meu pare, que em va acompanyar a matricular-me i em va ajudar a fer la mudança. La meva mare deia: "Belles arts, males arts” i que a Barcelona hi havia massa 'jaleo'. I jo pensava “Com si aquí a Amposta no n’hi hagués, de 'jaleo'”. Era aquesta època en què als pares se’ls parlava de vostè! I jo vaig tenir moltes discussions amb la meva mare, que tenia un d’aquells caràcters tan forts, però són discussions que em van fer molt de bé. He après moltíssim, dels meus pares. I la meva mare va entrar al meu món a poc a poc… Després em deia: “Aquest quadre que has fet, no el regalis a ningú, que és preciós!”.
Tu diries que també tens un caràcter fort?
Soc una barreja. Tinc la manera de fer del pare, d’inspeccionar les coses a poquet a poquet. Però també tinc caràcter. És clar que els anys t’aturen una mica…
La maternitat va impactar molt el teu art, vas fer una sèrie de retrats quan estaves embarassada i també vas fer obres d’art que, al seu torn, eren joguines…
Quan em vaig quedar embarassada jo era a París, però vaig tornar a Amposta a parir. L’Àngela, la meva filla, era molt petita. Tenia una amigueta que vivia davant de casa, i jo els donava pintura perquè s’entretinguessin mentre jo pintava. Elles veien que jo feia escultures de fusta i deien: “Nosaltres també”. I jo els donava fustes i un martellet perquè piquessin. La maternitat em va semblar una joia. I vaig fer la ‘Joguina per a l’Àngela’, perquè pogués jugar, però que també era una obra d’art. Ha estat durant molt de temps al Reina Sofia. La maternitat no em va fer deixar de pintar, però sí que hi va haver un moment que vaig parar de cop. I no vaig pintar durant 18 anys.
Què va passar?
Va actuar alguna cosa dins meu, que va rebutjar el color, la pintura, els pinzells i les espàtules. Ho vaig deixar tot, però no és estrany. Jo he viscut una parella 'durilla, durilla'. Vaig haver de canviar de panorama per oblidar i vaig estar 18 anys sense tocar un pinzell. Quan ell em va començar a maltractar, jo era professora d’institut. Pensa que si anaves a la policia, encara que duguessis un blau enorme a la cara o el braç trencat, et culpaven a tu! Però vaig tenir la sort de topar amb gent que em va voler ajudar: una companya professora d’institut em va presentar un amic seu que era advocat i van aconseguir amenaçar el meu marit perquè em deixés marxar de casa. Recordo sortir de casa amb una maleta petita vermella a una mà, i l’Àngela a l’altra. I quan vaig tornar a recuperar més coses de la meva filla, ell no va deixar que m’endugués ni una peça de les que jo havia fet durant aquell temps. Aquí hi va haver un tall, en la meva vida. Vaig acabar amargada de tot el que era artístic.
I com hi vas poder connectar de nou?
A través del feminisme. Hi va haver un abans i un després amb un quadern de poemes que vam editar per les Primeres Jornades Catalanes de la Dona, que el vaig escriure jo. El títol era el mateix que el d’aquesta exposició del MACBA '...I moltes altres coses'. Escriure’l em va fer recompondre’m.
"Les meves amigues se’n reien, però jo sempre deia: ens falta un bar!"
Per tu, els poemes o l'art sempre han anat bastant lligats al moviment feminista.
Per mi no hi ha cap diferència entre una cosa i l’altra. No n’hi ha hagut mai. Jo escrivia i una amiga em va dir: “Això que fas és molt interessant, és pur feminisme!”. Em va explicar que s’estaven reunint i vaig començar a anar amb elles, tot i que, en realitat, jo sempre havia dut el feminisme dins el 'coco'.
Per què ho dius, això?
A Amposta havia fundat Lo Llar i havia vist els fruits que pot donar l’activisme. Jo sempre he sigut molt de pensar en la gent jove, en canviar la mentalitat i la política del meu voltant. Lo Llar va ser un canvi radical: el poble no seria com és si no hagués tingut un espai enorme que de la nit al dia era obert per a tothom per parlar, recitar poemes, tocar la guitarra. Va ser tan viu, allò, tan maco! Que va despertar en mi una capacitat emprenedora increïble. I per això a Barcelona també em vaig començar a reunir amb dones, per les Jornades i en altres ocasions.
Parla’m del poemari que vas escriure per les jornades. D’on va sortir la inspiració d’aquells poemes?
Durant els dies previs, amb tres amigues anàvem de porta en porta i picàvem fins que en sortien les dones amb el davantal. I preguntàvem: “Tenim molt d’interès a saber què fa vostè, si surt de casa, si no surt… Considera que té una sexualitat interessant?” Va ser riquíssim parlar amb les veïnes. Primer quedaven bocabadades amb les nostres preguntes, però després ens feien passar i ens posaven una beguda, i xerràvem. Jo estava precisament interessada a parlar i saber què feien les dones del meu voltant, què els preocupava mentre s’estaven a casa i a la cuina. Partint d’aquesta experiència vam anar escrivint coses que s'han perdut, només en queda el poemari! Bé, d’aquestes vivències també va sortir-ne la inspiració per una performance que es va dur a terme durant les Jornades. Un grup de dones va aparèixer en bata, duent una escombra i van repartir aigua, fent un show fantàstic. I tothom rient i aplaudint, excepte la Lídia Falcón, que en aquell moment estava parlant. I ella deia “què passa?” i la resta de dones no podíem parar de riure!
Després, amb algunes amigues vau obrir un bar al Raval.
Totes les meves amigues se’n reien, però jo sempre deia: ens falta un bar! La Núria Pompeia feia broma: “Mari, per favor, sempre tens ganes de bar”. I jo li responia: “El dia que tu vinguis al bar que jo muntaré… si ha funcionat a Amposta, com no ha de funcionar a Barcelona, per favor!”. I efectivament, així va ser, vam crear el Bar-Biblioteca La Sal. Faltava com un lloc perquè les dones es poguessin reunir. I també faltava un editorial.
Així que vau fer una editorial.
La Sal Edicions de Dones va editar coses que ara tornen a sortir al mercat. I enlloc diu que nosaltres vam ser les primeres a publicar-les. Les autores que abans no importaven i ara sí, nosaltres les vam acollir. És curiós, no ho diuen, no!
També hi havia el ‘Quadern del cos i de l’aigua’, un poemari que havies escrit tu.
Sí, per Sant Jordi vam estrenar editorial publicant aquest poemari, amb il·lustracions de la Montse Clavé i també ‘La bolchevique enamorada’, de l'Aleksandra Kol·lontai. Ho veníem a cinc duros… eren novel·letes amb la portada rosa, però totes eren antiroses! I algunes dones ho van comprar, els va agradar, i ho van entendre.
Un grup de dones va aparèixer en bata, duent una escombra i van repartir aigua, fent un show fantàstic. I tothom rient i aplaudint, excepte la Lídia Falcón, que en aquell moment estava parlant
Què t’endús de tots aquells anys d’activisme?
Penso en com vaig canviar jo, que era molt jove, gràcies a aquests espais. I també en la recompensa: sentir que la gent ens escoltava! Ara encara, quan vaig a Amposta, la gent recorda el que fèiem a Lo Llar, per exemple. Em trobo una parella i m’expliquen que allà es van fer promesos. I la gent recorda com es va divertir al voltant de l’art i la música, durant aquells anys.
En tota la teva obra, de fet, hi ha una gran reivindicació del plaer. Creus que el plaer pot ser revolucionari?
Totalment. Ho he cregut sempre. Durant l’època de l’editorial La Sal, vam fer una sèrie d’agenda de les dones. No de la dona, de les dones. Abans tot era de “la dona”, però nosaltres vam pensar que som tan diferents, les unes de les altres, tot i que hem d'anar a una. A l’agenda hi sortien activitats, trobades per a dones, viatges petits, volíem sortir! I ens ho passàvem pipa. Hi havia una mirada divertida sobre les coses. De fet, el feminisme és molt divertit! Ho hem pogut comprovar. Hi havia aquesta voluntat d'ensenyar a les dones que hi havia moltes més possibilitats a part d'estar a casa. A mostrar el ventall de possibilitats del món i, sobretot, a aprendre a gaudir per tu mateixa.
Les noves generacions sabem gaudir?
Penso que sí. Penso per la proximitat d'algunes dones, que cada vegada més sabem decidir què ens convé i què no. Quan un home és tòxic ens n’allunyem. I és arran del feminisme que tot això ha començat a canviar. Jo tenia una biblioteca bestial perquè sempre m'ha encantat la literatura, i vaig gaudir molt sent editora! Fa quatre anys que porto tots els llibres que crec que valen la pena a Ca La Dona, saps on és?
Sí, allà a Ciutat Vella.
Doncs el que vull és que la ciutat reculli els fruits de l’activisme i la literatura, que es conservi i que no es perdi. Allà tenen un arxiu de dones brutal. Jo miro les meves prestatgeries i vaig traient i traient. Només em quedo aquelles coses que no puc suportar deixar de veure, que és l’art. M’agrada tornar a l’art, anar mirant.