[title]
La de Mario Casas (A Coruña, 1986) és una carrera que no ha deixat de flirtejar amb l'èxit ni un instant. Però també exemplifica una inquietud per superar-se, per saltar sense por a piscines que potser no tenien aigua. Etern noi de la moto per a tota una generació, tal va ser l'impacte de Tres metros sobre el cielo (2010), l'actor ha sabut treure's de sobre el pes dels prejudicis a cop d'esforç, de treball incansable i, també, de talent.
Després de Palmeras en la nieve (2015), va decidir fer un gir a la seva carrera per arriscar amb personatges que trencaren amb la seva imatge de seductor guaperes. Ja amb Grupo 7 (2012) havia donat pistes del que era capaç, i tancaria boques amb interpretacions cada vegada més sòlides en títols com El fotógrafo de Mauthausen (2018), Adiós (2019), Escape (2024) i aquella No matarás (2020) que li va donar el Goya a Millor Actor.
“No li pots agradar a tothom”, ens explica, completament conscient de la percepció que despertava en part del públic i la crítica. “Jo soc el noi de la moto, segueixo sent-ho i estic feliç de ser-ho. Tinc la jaqueta de Tres metros sobre el cielo guardada com un tresor, perquè em va donar l'oportunitat de ficar el cap al cinema i de fer més pel·lícules. I hi ha gent a la qual no li va agradar aquell noi de la moto, i a la qual no li gusto com a actor. I a aquestes persones, per allò que sigui, i faci el que faci, seguiré sense agradar-los”, conclou l'actor.
View this post on Instagram
Ens asseiem amb Mario Casas per parlar de dues pel·lícules molt diferents entre si. Dos reptes que demostren l'ampli rang interpretatiu del nostre home. D'una banda, ara estrena El secreto del orfebre, dirigida per Olga Osorio sobre la novel·la d'Elia Barceló, una història romàntica que desafia el temps i tot allò que determina els amors impossibles, i en la qual comparteix repartiment amb Zoe Bonafonte (El 47) i amb una Michelle Jenner a qui retroba quinze anys després de la popular sèrie Los hombres de Paco. D'altra banda, l'11 d'abril estrenarà Molt lluny, òpera prima de Gerard Oms, coach interpretatiu de Casas des de No matarás, i que ara salta a la direcció amb un relat molt personal d'autodescobriment, gairebé un coming-of-age, que demostra el vincle estret entre l'actor i el cineasta novell.
Comencem parlant de El secreto del orfebre, una pel·lícula amb un gir de guió gegant i inesperat del qual potser és millor no parlar-ne.
Si ho poguéssim explicar, veuríem que és quelcom molt especial i que no s'ha vist en una història romàntica i èpica. Té a veure amb el pas del temps, la pel·lícula succeeix en diferents èpoques, i parla d'aquell primer amor que et deixa marcat per sempre, per molts anys que passin. Em va agradar el personatge, i m'agrada la seva mirada. Vam construir molt sobre això (enfoca els ulls amb les dues mans), allò que tenien molts actors dels anys 50. I m'interessava treballar la nostàlgia, aplicada al romanticisme i a les històries d'amors impossibles. Una nostàlgia que no havia treballat com a actor abans.
Torneu al cinema romàntic, gairebé una dècada després de Palmeras en la nieve. Des de llavors hi ha hagut una obstinació per anar més enllà i sortir de qualsevol encasellament. El retorn al gènere, té a veure amb el fet que ja no has de demostrar res a ningú?
No m'ho vaig plantejar així, mai. Al final, quan acceptes un guió no penses en el gènere. No vaig pensar que no havia fet res semblant des de feia anys. A més, no solen arribar guions romàntics, èpics, de tall clàssic, no n'hi ha. És molt difícil portar aquestes històries al cinema. La veritat és que em feia igual que es digués que tornava al gènere de Palmeras o de Tres metros sobre el cielo.
Hi ha un moment a la pel·lícula en què unes noies joves es refereixen al teu personatge com un vell. “Podria ser el teu pare”, diuen...
[Riu] Bé, pensa que tinc un germà que farà 11 anys, i moltes vegades el porto a l'escola. Hi ha nens que, quan els pares em reconeixen, pregunten: Qui és aquest senyor Fa uns anys que ho sento. Però és veritat que això que podria ser el pare de la protagonista em feia gràcia a mi també. Però té a veure amb l'època, amb la nostra mateixa edat semblàvem més grans del que som ara.
"Això que podria ser el pare de la protagonista em feia gràcia a mi també"
Ho preguntava perquè tens 38 anys, i no sé fins a quin punt et defineix l'ombra dels 40.
Ho porto bé, acostant-me als 40 perquè estic bé. Però sí que és veritat que noto un canvi en el sentit que ara, des de fa un parell d'anys, ja penso en l'edat i en el pas del temps. Fa poc, amb la Michelle Jenner, amb qui torno a treballar en aquesta pel·lícula, recordàvem l'època de Los hombres de Paco, i és increïble que hagin passat quinze anys. Llavors... sí, ens fem grans, i en soc força conscient.
Després de El secreto del orfebre estrenaràs Molt lluny. És el magnífic debut de Gerard Oms, la història d'un paio que pateix una crisi d'identitat i es troba a ell mateix en un altre país i començant de zero.
Bé, és un tipus de cinema que, per allò que sigui, gairebé no m'ofereixen. És una pel·lícula molt autoral, molt personal, gairebé autobiogràfica, i la primera pel·lícula de Gerard, que ha estat el meu coach durant molts anys i que ara ja és amic íntim. La vam rodar a Utrecht, molta càmera en mà, ens vam tirar al carrer, amb molta improvisació, parlant en català, en holandès, en anglès. És una pel·lícula amb molta càrrega en tots els sentits. I, com et deia, no se m'ha vist en una pel·lícula tan indie, tan d'autor. Potser, això pot sorprendre. A mi hi ha alguna cosa que em sembla molt xula, que és venir de fer Escape, amb Rodrigo Cortés, estar presentant ara una història d'amor de vocació comercial, i de sobte anar a Molt lluny amb Gerard. Em sembla molt divertit. Em sembla que és una sort que diferents directors comptin amb mi per a projectes tan diferents entre si. Soc un afortunat!
"No se m'ha vist en una pel·lícula tan indie, tan d'autor. Potser, això pot sorprendre"
Crec que és un d'aquells personatges que marquen punts d'inflexió. No ho sé, però sí que ha estat un viatge molt emocionant.
Vaig conèixer a Gerard rodant No matarás i recordo perfectament el moment, portàvem més o menys un mes treballant, i li vaig preguntar si no pensava a dirigir. Ell deia que no, que tenia quelcom escrit, però que no ho veia... Li vaig dir que si alguna vegada feia una pel·lícula, comptés amb mi, que jo la faria. Temps després va arribar el guió, el van llegir els meus representants, que són els meus germans, però jo no el vaig llegir. Hi ha alguna cosa molt bonica aquí, i és que jo confiava en el talent que té en Gerard. Entre altres coses, perquè coneixia perfectament el seu treball amb els actors, que per a ell és el més important. La pel·lícula parla d'ell, del seu descobriment personal. És una història molt, molt bonica i una pel·lícula a la qual li tinc molt de carinyo.
De Escape a El secreto del orfebre, de Molt lluny a La cena, la comèdia que estàs rodant i per la qual llueixes aquest bigoti... la varietat de personatges és enorme.
Per a mi és la base. Vull poder interpretar qualsevol personatge, m'agradi més o menys. Així són les carreres dels actors que admiro. No em puc comparar, però parlo de gent com Javier Bardem, o Tom Hardy o Eduard Fernández, i aquest és el viatge professional que vull fer, encara que sigui pitjor actor que ells. És el camí que estic intentant recórrer. Parteixo del punt que no li pots agradar a tothom, que rebràs crítiques bones i crítiques dolentes. I crec que el més important és no prendre-les seriosament, ni les unes ni les altres. Has d'intentar fer la teva feina el millor possible, confiar en tu mateix i seguir un camí. I treballar, treballar, treballar. Aquestes carreres d'actors que admiro, i que considero un mirall, es distingeixen perquè són de gent que es tira a la piscina. De vegades s'equivoquen, de vegades no. I això vull: tirar-me a la piscina i trobar més llocs diferents des d'on crear.
Més enllà de les crítiques bones o dolentes que hagis rebut en la teva carrera, és cert que els directors que han treballat amb tu solen llançar-te molts elogis.
Jo no puc parlar de si tinc talent o no, no puc ser objectiu amb mi mateix. També et dic que sóc la persona més crítica amb mi mateix d'aquest món. No n'hi ha cap de pitjor. Però sí que et puc dir que treballo moltíssim, que em deixo la vida en tots els personatges que faig. Vaig amb el director de la mà i no tinc por de proposar, no tinc por d'equivocar-me, sempre sense envair la feina de la persona que tinc davant, del director. I potser per aquesta raó he acabat dirigint cinema. D'alguna manera, crec que entenc molt bé als directors.
"Un rodatge és un temple. I cal treballar i deixar-s'hi la vida"
Crec que sobretot es tracta de feina. Perquè, per a mi, el cinema és molt important. El cinema és com menjar, és com respirar. Li tinc moltíssim respecte. Per a mi un rodatge és un temple, però de debò, no ho dic per dir-ho. És molt important estar sempre concentrat al rodatge, i ara, arribant als 40, crec que m'estic tornant una mica actor pesadet exigint als altres aquesta concentració, el silenci, compte amb els mòbils... Abans em callava, però ara ja començo a llançar algunes pulles [riu]. És que, no fotem, un rodatge és un temple. I cal treballar i deixar-s'hi la vida. I, no sé si per talent o no, però potser si segueixo en aquesta professió és per constància, per treball, i per picar pedra. I per al públic, és clar.
Com t'ha canviat la perspectiva el fet d'haver fet el salt a la direcció de cinema amb Mi soledad tiene alas?
Doncs m'ha canviat del tot. Amb la sort d'haver pogut compartir moltes coses amb Rodrigo Cortés, que ha estat un mestre, he après molt d'ell. Però sí, sí, la meva idea és seguir dirigint, ho tinc claríssim. Durant el rodatge de Mi soledad tiene alas, en el moment en què vaig veure que treia la pel·lícula endavant, ja estava pensant en altres coses de cara al futur. És que a més no puc parar, sempre estic amb idees, escrivint coses, encara que siguin molt petites però que potser es poden desenvolupar més endavant... Però sí, ja tinc un parell de projectes que estan caminant, i un d'ells ja està escrit. Estem en aquest procés de buscar dates, de trobar el moment per rodar, que és complicat perquè al final soc actor i tinc compromisos. I m'agradaria tornar a treballar amb l'Óscar [el seu germà, i protagonista de la seva òpera prima], que està en un molt bon moment, i tampoc és fàcil compaginar les nostres agendes. En qualsevol cas, la meva idea és seguir dirigint, sens dubte.