[title]
Fa dinou anys, Marta Marco era la jove a 'Un matrimoni de Boston'. L'acompanyaven Anna Lizaran i Emma Vilarasau. Aquella obra sobre la relació d'una parella de dones a finals del segle XIX, escrita per David Mamet i dirigida a l'Espai Lliure per Josep Maria Mestres, es convertiria en una de les més emblemàtiques d'aquella època. Ara, a La Villarroel, Marco hi torna, amb Vilarasau i Emma Arquillué de refresc. I si aleshores era la petita, actualment és la mitjana. Demostra, a més, que és una de les actrius del moment i que li van molt bé els muntatges femenins.
Deu ser la primera vegada que, tot i canviar de personatge, tens l'oportunitat de repetir una obra. Què estàs sentint?
És molt emocionant. Perquè em ve molt l'Anna [Lizaran] i això és molt divertit perquè recordes moltes coses d'ella que eren molt divertides. Fent aquesta funció vam riure molt. Crec que és la funció que més vegades el públic ha rigut amb nosaltres perquè ens estàvem pixant de riure de veritat. Corria el bulo que s'havia d'anar a veure perquè ens pixàvem de riure... Tenia vint-i-pocs anys i va ser molt emocionant treballar amb elles dues, amb l'Anna i l'Emma. Ara, de sobte, és retre homenatge als mestres. Considero l'Anna la meva mestra i l'Emma, també. L'admiració és profunda i el repte és estar a l'altura.
Vas aprendre moltes coses?
Va ser un aprenentatge total. Recordo els assajos, recordo al·lucinar amb elles dues, com es manejaven, com canviaven, com desfeien el que havien fet i ho tiraven cap a una altra banda. Sí, va ser un gran aprenentatge. I ens vam fer molt amigues. Xerràvem molt... Vam anar a Londres, vam anar a veure una obra de teatre juntes. Allà es va forjar una amistat. L'Anna, per exemple, va veure el naixement del meu fill.
A La Villarroel ocupes el lloc que ocupava Vilarasau a l'Espai Lliure. Et veus sent la gran de la tropa d'aquí a vint anys?
Si d'aquí a vint anys encara m'aguanto els pets i a l'Emma Arquillué li ve de gust fer-ho i en Mestres encara hi és... No se sap mai. Ho hem parlat. Ha estat la broma recurrent mentre assajàvem.
Heu recordat aquell muntatge?
Mentre assajàvem, l'Emma Vilarasau m'ha explicat moltes coses que havia decidit sobre el personatge que m'han ajudat moltíssim. Igual que jo he parlat amb l'Emma Arquillué del personatge que vaig fer aleshores, respectant sempre el camí que ha de fer ella.
Per què és important 'Un matrimoni de Boston'?
No sé si és important o no, però per a mi té sentit, vint anys després, retrobar aquest text i fer-lo des del prisma d'ara. Parlem de poliamor, de relacions obertes i, per tant, la transgressió és una altra i el text agafa un altre valor. Hem mantingut l'època [finals del segle XIX] perquè van ser dones molt valentes en el seu moment, dones que decidien que no volien dependre d'un home. Tampoc hem canviat tant. Li hem donat un altre punt de vista. En aquell moment tot era forma, des de la comèdia. I crec que ara hem intentat buscar aquesta cosa de tocar més de peus a terra, què està passant entre elles: és un matrimoni. I què passa en un matrimoni de molts anys, quan tu li dius a l'altra: ¿em deixes que visqui una cosa que m'està passant i que m'està trastocant totes les hormones?
Les protagonistes, Anne i Claire, de fet, són una parella oberta, oi?
És el que avui anomenaríem una parella oberta. Em fascina que aquesta obra tingui avui tanta vigència. Mamet va tenir una gran clarividència.
T'estàs especialitzant amb obres de dones? En els últims anys has fet 'Les noies de Mossbank Road', 'La trena' i ara aquesta...
He fet moltes lesbianes, dones fortes... M'agrada explicar històries de dones, és així, i la veritat que, amb l'edat, cada vegada hi ha menys històries de dones. De 50, de 60, de 70... Ho reivindico molt i la veritat és que si les històries no hi són, les has d'anar a buscar. 'La trena', per exemple, la vam anar a buscar. I en el cas d''Un matrimoni de Boston', també la vam anar a buscar, amb l'Emma Vilarasau i el Mestres... Curiosament, sempre treballo molt amb dones.
Què prefereixes, director o directora?
El gènere no és tan important com la persona i l'ànima que hi ha al darrere. Al Julio Manrique li tinc una devoció increïble. És un director que em sap agafar de la mà i fer-me anar a llocs que amb d'altres potser no he aconseguit anar-hi. També he agafat la mà de la Clara Segura i he volat. I, amb el Mestres, quan ens hem retrobat després de tants anys, ha sigut tan fàcil la comunicació... He tornat a aprendre el que vaig aprendre d'ell com a mestre. Vaig començar amb ell i en vaig fer moltes. Feia molt d'èmfasi en el llenguatge, en fer les elisions, les sinalefes, en parlar bé, coses que després o desaprens o no hi pares atenció perquè creus que ja les saps i les dones per descomptat.
Han canviat molt els temps des de 2005?
Han canviat els temps i he canviat jo. Ara, a La Villarroel, hem intentat molt buscar la relació que tenim l'Emma Vilarasau i jo, la relació real que tenim les dues, com a amigues, com a dones que s'estimen i que s'admiren. Ho hem construït tot a partir d'aquí.
I a nivell general? Hi ha més oportunitats per a les dones majors de 40?
Penso que el pastís és molt petit i en som molts als que ens agrada fer aquesta feina. Els que ens considerem privilegiats ens agradaria que se sabés que no és or tot el que lluu. Puc acabar això i estar esperant que em truquin. El que hauria d'haver és més recolzament, més diners, punt. I que la nostra indústria s'engrandeixi per baix, per dalt, pel mig, i que no haguem d'enfrontar generacions, de parlar de taps generacionals. A mi, això, cada vegada em sap més greu que passi. Jo m'emmirallava amb les generacions grans, volia treballar amb elles. Igual que ara vull treballar amb els més joves. Però clar, aquestes divisions... I és perquè les institucions no posen prou diners perquè això es pugui fer realitat.
'Un matrimoni de Boston' és de les poques obres que s'estrenen a Barcelona on hi ha tres generacions en escena...
No ho havia pensat, però és veritat. És molt difícil trobar obres de dones. Vam trobar 'La trena' i aquell equip tenim ganes de tornar-hi, però no sense tenir el què. Però és difícil... Tanmateix, estic esperançada: cada vegada hi ha més dramaturgues i històries de gent més gran.
D'aquí a uns mesos faràs 'Cor dels amants' al Lliure, una obra escrita i dirigida pel portuguès Tiago Rodrigues. No teniu gaires oportunitats de treballar amb gent de fora, oi?
Estic una mica impressionada. M'ha passat amb Georges Lavaudant i poques vegades més. Porto 25 anys i són comptades les ocasions que tens per treballar amb algú que no coneixes i que admires. Estic molt nerviosa. He llegit el text en portuguès i m'ha semblat molt bonic.